Maria Rosa i el problema de la tradició

24.01.2016

La tradició sempre és un problema a casa nostra, entre altres coses perquè ens han insistit que es tracta d’una tradició feble. De fet, la tradició no ho és mai, de feble, perquè sempre compleix la seva funció, que és explicar la història. No tenim la tradició que ens mereixem, sinó la tradició que ens han permès de tenir. Per això, revisar la tradició, reviscolar-la a escena, és una manera de repensar la història, de situar les coses en el punt just, que és el punt intermedi entre tirar-se pedres a la teulada i posar-se medalles que no correspondrien.

Maria Rosa al TNC | Foto: David Ruano

Maria Rosa al TNC | Foto: David Ruano

Em va interessar especialment el discurs de Xavier Albertí en presentar el cicle d’activitats a l’entorn d’Àngel Guimerà i l’estrena de Maria Rosa. Mirem-ho un moment, perquè aquest discurs és una declaració d’intencions en relació al TNC. És la definició del TNC. Per començar planteja la cultura com a creadora d’“espais d’identificació col·lectiva”, amb arrels profundes, una mena de “camí antropològic de connexions”, i això en dóna una imatge molt dinàmica, molt en procés (amb perdó), de la construcció social d’un país. La cultura és el país que fem en l’imaginari dels seus habitants. Però alhora és la dipositària del país que van fer les generacions precedents, en el sentit que la tradició ens ajuda a descodificar-lo. I per això els actuals representants de la cultura tenen l’obligació (moral) de conèixer la tradició i d’interrogar-la: no pas els individus en la seva tasca individual, sinó els individus en la tasca institucional.

I llavors es va llançar a descriure un Guimerà conflictiu, ple de màscares, de relacions complexes amb la classe dirigent (la burgesia que començava a tastar el catalanisme) i de relacions més complexes encara amb la pròpia sexualitat. Això fa gràcia perquè durant dècades Catalunya es va aplicar a tapar aquest conflicte en escriptors i altres personatges disfressant la possible homosexualitat amb alguna frustració amorosa juvenil. El catàleg n’és ple i no va fallar a la cita el biògraf canònic de Guimerà, Josep Miracle. Mirem qui té un amor frustrat que el condemna a la solteria i tenim terreny per investigar. En el cas de Guimerà, l’equip del TNC planteja una relació més enllà de l’amistat amb Tomàs Rigualt, capellà. Revisar la tradició és revisar-ne els protagonistes. En tot cas, el que plantegen és més important: un autor d’alçada europea, que transcendeix la migradesa escènica catalana, que en renova els plantejaments, que es compromet políticament i que es guanya el reconeixement dels seus contemporanis.

Un detall: als anys setanta —anys revolucionaris i iconoclastes— gent de seny i de professió crítica asseguraven que Guimerà no tenia res a dir. Hem canviat. Carlota Subirós s’acara al “teatre dels rebesavis”, com diu ella, per extreure’n una essència de tensió sexual i primitivisme que aboca a la tragèdia. Voracitat sexual, diu ella: molt ben vist. Gent que no té res excepte aquesta brutal pulsió de vida, imparable. John Strasberg, que va muntar l’obra en els vuitanta, amb un esplèndid Mario Gas i una improbable Julieta Serrano, també s’hi va fixar. Ara bé, va deixar intocades les espardenyes. Subirós intenta portar l’obra a una difusa contemporaneïtat —que no fa cap falta— i aquí el muntatge esdevé un xic artificial. M’explico. Quin grup humà, marginal i explotat, pot avui viure un conflicte tan gros, tan desmesurat, enfilant fets com els que veiem en escena? Només grups que estan fora dels nostres paràmetres culturals, grups ètnics o religiosos molt tancats. Com em va dir el mateix Strasberg: no podem tocar l’època perquè avui, aquests dos, tindrien un affaire i santes pasqües. Si no poden tenir l’affaire, ha d’haver-hi una posició molt determinada de la dona en el grup. La violència la pot tenir qualsevol, però això, no.

Una altra cosa: la Maria Rosa és massa jove per les accions que emprèn. Li falta passat per haver viscut tot això, per haver acumulat aquesta consciència d’opressió. Al marge d’això, el muntatge és bonic, eficaç, solvent, apassionat i permet que els veterans campin com volen donant lliçons de teatre. És un bon treball de tothom. L’enhorabona. I endavant amb la tradició, que s’aguanta molt bé.