Maria Rosa centrifugada

26.01.2016

El TNC ha estrenat Maria Rosa, d’Àngel Guimerà, dirigida per Carlota Subirós i amb un repartiment encapçalat per Mar del Hoyo i Borja Espinosa. L’epicentre Guimerà recupera una obra cabdal del nostre repertori escènic, amb una directora que li ha fet un rentat de cara.

Mar del Hoyo és Maria Rosa al TNC

Mar del Hoyo és Maria Rosa al TNC

L’espectador entra a la Sala Petita del TNC i es troba un escenari gairebé en blanc i negre. Fons blanc, dues altes parets tancant la caixa escènica, i asfalt negre fins a la primera fila. Rentadora, mànega i treballadors. Sacs, galledes i cons d’obra. Carlota Subirós ha situat el text de Guimerà (escrit el 1894) en una contemporaneïtat gairebé atemporal. Els obrers que construeixen una carretera a finals del segle XIX són obrers d’avui en dia (o bé dels anys vuitanta, ja que la moda actual n’és molt deutora), que en realitat parlarien àrab, urdú o llengües eslaves. Obrers que duen uniforme de treball i armilles reflectants, i que transporten les seves escasses possessions en “maletes turques” (com Quim Monzó titulava el seu recull d’articles de 1990), aquelles bosses grans, de plàstic i baratíssimes. Sacs de dormir, fogonet elèctric, xandalls i cascos. La proposta escènica i estètica de Subirós funciona molt bé amb el text, amb la direcció, amb el to general de la proposta, i la simplicitat gairebé animal dels personatges (“Qui sap de lletra aquí? Tots sou burros?”) enriqueix la posada en escena i viceversa.

L’espai escènic de Max Glaenzel és com un full en blanc, un paisatge de sorra negra (que podria estar situat a les Illes Canàries, pensant en el lloc de naixement de Guimerà) que és l’asfalt de la carretera que es construeix, la pàtria mòbil dels obrers que fan camí a mesura que la feina els reclama. El vestuari de Marta Rafa de bones a primeres sembla que sigui una mescla del cutre chic i estètica poligonera, però acaba funcionant sobretot en el tercer acte, quan els obrers es posen la camisa de mudar i veiem talment una boda gitana (més Kusturica que de Gràcia). El món que mostra el text és brut i primari: el capataç no paga les quinzenes que deu als seus obrers, i això els confronta amb la seva pròpia ignorància i indefensió davant del sistema. La Maria Rosa és l’única que sap de lletra, però també l’única que demostra posseir intel·ligència emocional i sentit de justícia.

Maria Rosa. El dinar de boda.

Maria Rosa. El dinar de boda.

El drama personal de Maria Rosa, amb el marit mort, acusat injustament d’un crim que no ha comès, mou cadascuna de les frases que pronuncia, i al seu voltant hi voleien dos homes: en Badori (Albert Ausellé), el jove que arriba a treballar a la carretera i que li professa un amor pur i net, i en Marçal (Borja Espinosa), que l’assetja amb la mirada del maltractador, amb un sentiment de culpa per allò que ha fet que carrega com un farcell de rocs a l’esquena. Mar del Hoyo encapçala el repartiment amb seguretat i força, guanyant presència com més avança la funció, i acaba convertint-se en una Maria Rosa empoderada i espurnejant, i en una actriu que haurem de seguir de ben a prop. A Borja Espinosa li toca un paper més difícil, amb un parell d’aparts al públic força aparatosos on confessa el seu crim i el seu amor a Maria Rosa, però igualment sembla que se submergeixi més i més en el seu personatge a mesura que l’acció progressa, i en el tercer acte, el millor de tot l’espectacle, aflora tot el que ha d’aflorar en ell i en el seu personatge gràcies al vi de la veritat aportat per Badori.

El contrapunt a la parella protagonista el posa Francesc Lucchetti, un Gepa savi que tot ho veu i tot ho sap però calla, un Jordi Figueras que construeix un gran personatge amb quatre gestos i quatre rèpliques, i la parella còmica Quirze-Tomasa (Manel Sans i Lluïsa Castell), que mereixen un comentari a part. Sans, que si no es talla la melena seguirem veient durant un temps com el Dylan Bravo de la trilogia “Tot pels diners” de la temporada passada, és un actor que desprèn veritat en tot allò que diu i fa, que pot mostrar-se tan dur com tendre com tot alhora. En definitiva, és d’aquells actors que es fan estimar. Lluïsa Castell demostra, un cop més, que és una actriu que millora amb els anys, i la seva Tomasa es troba en el punt just de cocció, sense passar-se de comicitat ni arribar al pairalisme. Tot allò que fa en escena ho fa molt bé: discutir-se amb el marit, exigir veu i vot en un món de mascles i parar una taula de boda amb cura i amor. Ens va fer gràcia veure la Castell altre cop cuinant i parant taula, com ja feia a Vilafranca, de Jordi Casanovas, i realment ens l’enduríem a casa. Tot plegat està banyat per un espai sonor gairebé continu creat per Damien Bazin, que a moments dota a la producció d’aires de western (calor i guitarres) i que en alguna escena deixaríem en silenci, per no arribar a subratllar massa allò que està succeint en escena.

 

Carlota Subirós | Foto: Griselda Oliver

Carlota Subirós | Foto: Griselda Oliver

Així com al final del primer acte, en una imatge de gran bellesa, la rentadora embogeix i comença a centrifugar a gran velocitat, Carlota Subirós ha posat tots els elements de Maria Rosa dins de l’electrodomèstic i els ha netejat, esbandit i estès al sol. La seva proposta és moderna i clàssica al mateix temps, i creiem que aquest TNC capitanejat per Xavier Albertí ha tornat a encertar-la programant aquest espectacle. Marçal explica, gairebé arribant a l’èxtasi, com tot veient Maria Rosa rentant la seva roba era ell qui se sentia pegat i rebregat (l’element masoquista de l’amor guimeranià és un tema àmpliament tractat). En aquest cas que ens ocupa, però, l’espectador no surt estomacat del teatre, però sí havent vist una molt bona posada al dia del text de Guimerà, que demostra com un clàssic es pot posar en escena de les maneres més variades, si es fa amb intel·ligència, rigor i respecte.