Maria-Mercè Marçal, l’escriptura com la vida

30.03.2017

Amb emoció profunda —la lectura és sempre un fet personal, íntim—, he llegit el conjunt de capítols que componen el volum Maria-Mercè Marçal. Una vida (Galàxia Gutenberg), la biografia que de forma exquisida, ponderada i ben documentada ha escrit Lluïsa Julià sobre la poeta Maria-Mercè Marçal (1952-1998). Aquest diumenge 20 d’agost es presenta al poble de Das (La Cerdanya) a les 17h, en el marc del Das Festival 2017. 

Maria-Mercè Marçal

Cal remarcar que l’escriptora i estudiosa Lluïsa Julià ha posat tot el seu saber acadèmic i experiència personal al servei de la narració de la vida i obra d’una poeta l’aura de la qual no ha parat de créixer en el nostre imaginari col·lectiu, com amb respecte per la seva altura literària vaig voler apuntar a Maria-Mercè Marçal: lluna creixent, l’article publicat arran de la seva prematura mort la matinada del 4 al 5 de juliol de 1998.

La biografia que acabo de llegir és una biografia literària de Maria-Mercè Marçal en la qual, en efecte, s’entrellaça en un sol cos vida i literatura, mirall l’una de l’altra, i tenint encara ben en compte la seducció vers el desconegut, el misteri, com s’anirà fent patent a mesura que la vida-obra de la poeta maduren en el temps. Un atractiu vers el transcendent que al final de la seva vida voldrà prendre forma en el tan sols esbossat Llibre de Maria. Maria és el nom de la seva mare, Maria Serra, però també la figura de Maria com a símbol de la presència del diví en la dona, tant com Maria com el cos sofrent i alhora gojós de l’existència amb aquell que ho diu tot sobre la fe en la vida, la seva potència i llum a desgrat de la fragilitat i el dolor humà, o per això mateix.

També la trajectòria humana de Maria-Mercè Marçal és un sí. Un sí ferm, rotund, abrandat, confiat. És a través d’aquest sí vital i intel·lectual que la poeta es constitueix en figura senyera en àmbits com el feminisme, una pedra angular en l’edifici de la seva vida i obra; i en figura rellevant en la política de signe nacionalista —avui en diríem independentista—, amb el seu tossut treball i reflexió per trobar un espai per a la dona dins dels partits i col·lectius que no sigui retòric, tant en el seu pas pel PSAN com en la creació de NE; també és baula important en un capítol històric en l’àmbit de la literatura com és l’aventura de Llibres del Mall; i promotora de mil iniciatives com la seva decidida aposta pel Comitè d’escriptores del PEN… Historiant Marçal es té la impressió que s’historia una generació de dones que vam trencar els motlles que ens venien tan estrets.

Si alguna cosa defineix l’obra marçaliana és l’enorme càrrega biogràfica que contenen els seus versos, escriu Julià. Alguns detalls esparsos de la complexa i vibrant trajectòria de Marçal, entrades en el seu diccionari viscut, encarnat, com també en podríem dir de forma metafòrica del seu itinerari, els sabíem a través de la coneixença més o menys propera de l’escriptora, de l’estima o el sentiment de sororitat que desvetllava, així com a través de la seva pròpia escriptura, tan transparent dels moviments de l’ànima malgrat que la seva poètica pogués semblar un trobar clus. Julià ens mostra una visió global d’aquesta dona particular que no va témer travessar fronteres, saltar espadats, navegar en aigües ocultes tant en la seva vida com en el seu pensament.

L’itinerari singular de Maria-Mercè Marçal com a dona i com a escriptora es fa universal des del moment que va estar compartit, i en alguns casos ben íntimament, amb els seus companys i companyes de generació, com he apuntat més amunt. Per aquest motiu, en el capítol d’agraïments Lluïsa Julià mostra una llista àmplia dels noms de les persones que hi van ser més a la vora, com ara la família i amics, però també de noms de nombrosos testimonis del seu escriure com viure, o del seu viure com escriure. Tota dona que escriu és una supervivent, va concloure ella mateixa en un moment en què s’esforçava per elaborar, juntament amb altres escriptores i empresàries culturals, si en podem dir així, un arbre genealògic, una nissaga de dones escriptores de casa nostra en la qual ens poguéssim reconèixer, incloure, emmirallar, beure de les seves arrels, fer créixer: Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Helena Valentí i tantes d’altres.

La coloració, amplitud i profunditat de la vida i obra de Maria Mercè-Marçal necessitava d’una narració que acordés els fils d’un tapís que, simplificant molt, es teixeix amb aquests conceptes: poesia, feminisme, lesbianisme, identitat, llengua, cultura i una política de país. Utopies, no-llocs, espais vitals, intel·lectuals i literaris (i filosòfics, també diria) van ser com continents explorats per Maria-Mercè Marçal fins a tocar l’ombra del que ignorem o temem, per tal de donar-ne una visió, de fer-ne un relat que li fos vàlid per viure la seva vida amb consciència, però que també fos vàlid per als altres. Una de les seves amigues dirà que Marçal desitjava tenir-les ben a prop per conversar, compartir, engegar projectes, viure’ls intensament.

Marçal, que encarnava la pura flama de la passió de la vida (la seva celebrada novel·la La passió de Renée Vivien és deutora d’aquesta incandescència íntima), era també una dona reflexiva. Ho mostren les seves proses, escrites entre 1985-1997, i publicades pòstumament a cura de Mercè Ibarz l’any 2004 amb el títol significatiu de Maria-Mercè Marçal. Sota el signe del drac. És el mateix títol amb què Marçal va encapçalar el text que acompanya el volum que aplegava la fins llavors obra poètica completa: Llengua abolida (1973-1988).

La poeta Maria Mercè Marçal.

En algunes de les seves reflexions més personals l’escriptora es refereix al drac: al drac sofrent, a la passió del drac, a la sang del drac; el drac que l’escriptor o l’escriptora alimenta i cova dins seu, vora la font innominable de la vida, arran de la mort, com a origen de l’escriptura literària. És clar. La força obscura, l’inconscient, el continent negre que en el cas de la dona encara no s’havia pogut expressar amb total plenitud, no havia trobat encara la veu. Marçal dirà aquesta veu amb el seu accent. El drac, doncs, com a imatge de les forces de la vida, les forces matricials de la creativitat. El drac que amb la seva cíclica mort ritual permet renéixer espiritualment i donar a llum la bellesa, la paraula, el fiat lux. El drac, la seva sang, la veritat oculta que alimenta la rosa, que n’és el cor. No deu ser pas en va que el drac i la rosa siguin els símbols de la nostra diada de sant Jordi… En un dels seus escrits a propòsit d’aquesta festa de primavera que es vesteix de llibres i roses, Marçal fa un elogi d’aquest drac simbòlic per reivindicar la literatura com la substància dels llibres i el coneixement que la literatura genera. La literatura com a camí d’aprenentatge i de descoberta de l’essencial de la vida, també de l’ésser íntim, que en el seu cas és evident.

Amb la lectura de Maria-Mercè Marçal. Una vida, resseguim les passes d’una vida-obra d’acció i reflexió, de passió i contemplació que recorre amb tan poc temps —la seva vida va ser tan curta— cimals de l’experiència humana amb un llenguatge seductor, intel·ligent, càlid; un llenguatge capaç de provocar enamorament per les paraules i convocar els mites que viuen en la realitat més nua i més crua. Amb aquesta biografia, la primera dedicada a Maria-Mercè-Marçal, Lluïsa Julià reïx en el seu propòsit de mostrar l’itinerari d’una de les personalitats literàries més destacades del nostre àmbit cultural del segle XX. En aquest relat, i el repte era gran, Marçal ha esdevingut una icona, hi ha la proximitat justa i la distància precisa per fer-la aflorar tal com la mateixa Marçal, amb el seu rigor, hauria volgut. Un relat per fer-ne memòria viva, una de les capacitats d’amor que també van distingir la poeta dels tres dons i rebel·lia trina: A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.