Maria Lluïsa Amorós. La força d’Aglaia

5.07.2016

Maria Lluisa Amoros

La força d’Aglaia (Onada Edicions) de Maria Lluïsa Amorós tracta sobre la vida d’una dona que, de cop, desperta i es troba abandonada per l’home que estimava; es veu sola, amb dos fills una mica ganàpies, en plena adolescència; immersa en un treball que l’ajuda a tirar endavant la família però que no la satisfà com ella voldria; enfonsada en una depressió que no reconeix com a tal i, per tant, que no pot combatre adequadament. D’això se’n diu baixada als inferns, caiguda en un pou, atrapada en el llot. De sobte, a l’ordinador de la protagonista comença a pampalluguejar la icona de recepció d’un correu electrònic i, aleshores… aleshores recomença tot. Ondina pica l’ham i en aquell precís moment, com a conseqüència d’obrir el correu, se li desplega el ventall primer de la curiositat, pel missatge que rep, després el de l’interès, més tard el de la il·lusió i, finalment, el de la confiança i el lliurament ja total i absolut al futur.

Perquè tota aquesta acció esdevingui possible, necessitem un teatre, l’escenari de la geografia amb pobles i ciutats on arrelar els fets i fer-los creïbles en l’espai i època. En aquest marc, a més a més dels actors principals, hi apareixeran uns personatges diguem-ne secundaris: els fills; un antic company d’institut, ara arquitecte de prestigi en una ciutat europea; la seva amiga de joventut, l’Emi, i una nova amistat, en Rémi. Per tal de fer aflorar traumes i subconscient, per les pàgines del llibre de tant en tant ens trobarem amb l’ombra virtual de la germana de la protagonista, la Neus, morta fa anys.

Amb un argument tan clàssic i universal com el que ens presenta Maria Lluïsa Amorós en aquesta obra, el seu punt d’interès nuclear ha de raure en com ho diu i com contemporitza.

El grau de singularitat que Maria Lluïsa Amorós ens aporta a La força d’Aglaia rau en els personatges, que han de suportar tot el pes de l’obra i, amb el seu caràcter i singularitat, fer-nos sentir l’elegia o la tragèdia. El primer valor i interès que aquesta novel·la presenta és el de la personalitat de cadascun dels personatges que hi apareixen. Cap d’ells és banal, superflu, decoratiu o sobrer. Tots tenen el seu codi identificador, fins i tot el gat, que apareixerà de tant en tant però sense miolar, observador expectant. A més, tots ells són personatges que maduren, que evolucionen en el relat. Els personatges que ens trobarem inicialment no són els mateixos que anirem retrobant-nos en les seqüències següents i això és el que els fa interessants, perquè no esdevenen sants de guix, sinó persones com nosaltres, del tot diverses i creïbles, estimable o menyspreables segons el moment o les circumstàncies.

Una mostra. En referir-se a la seva filla, el narrador justifica: “Es va sorprendre de sentir aquella filla seva com si tornés a ser petita: l’adolescent perdonavides havia quedat enrere”. I les accions posteriors avalen aquesta percepció de l’evolució.

Hi ha un personatge singular, a l’obra, que no és de carn i ossos, sinó una abstracció: la soledat. La soledat de l’ésser humà que pren forma en el desig desesperat de comunicació, en la cerca de succedanis, del marit perdut, de la felicitat anhelada i, per aconseguir això, si convé, usant la mentida. Nietzsche ja va deixar clar que tant un paisatge com una persona ho eren en funció de la capacitat de soledat que poguessin suportar. La mentida també hi juga un paper important. Diu la protagonista “He jugat a ser qui no sóc, malgrat que t’he dit la veritat perquè t’he mostrat la dona que vull ser, que sóc a mitges”.

Els contrastos amb l’ambientació narrativa dels escenaris és un factor a subratllar perquè no passin inadvertits als lectors. Són recursos literaris que l’autora manega amb total mestratge. En un ambient una mica enrarit, enervat, escoltar els tocs del rellotge de pèndol a la cambra és un bàlsam que actua eficaç sobre l’acció.

L’autora, en general i en particular en aquest llibre, sap dosificar i subministrar els elements descriptius, narratius i d’intriga de manera que mantinguem permanentment l’atenció sobre el text, sense cansar-nos o avorrir-nos en l’espera d’una solució definitiva, subministrant-nos els ingredients en dosis sempre justes i equilibrades. Per això les novel·les de Maria Lluïsa Amorós semblen planes, però no ho són: de fet són com aquells mars enganyosos, d’aparent calma, però amb turbulències de fons que poden atrapar-nos i ofegar-nos, si no sabem nedar o ens hi confiem.

En síntesi, l’obra ens seduirà pel que diu i com ho diu, pel que planteja i perquè sovint serem nosaltres qui ens trobarem en el dilema d’actuar, o no, com fa Ondina.   I una darrera cosa a destacar, no pas supèrflua: l’escriptura de Maria Lluïsa Amorós és fluïda però igualment plena de sabor poètic. Pensem, si no, en l’origen i el significat del nom de la novel·la, Aglaia, extret d’un poema magnífic de Josep Carner.