Maria Coma a l’escenari de Plaça Josep Pla. És una de les joves estrelles en concert la darrera nit del festival. L’artista amb una educació musical al conservatori i en jazz contemporani és també artífex de les pròpies creacions audiovisuals (videoclips) i portades de disc. Inicia la seva trajectòria com a músic professional amb el grup Uma i la
publicació del disc Linoleum, amb Pau Vallvé, músic també present en l’últim disc, Magnòlia, una creació personal i íntima amb 11 temes. Editat el Novembre del 2011, Magnòlia ha estat de gira per tot Catalunya, Madrid i Berlín. Maria Coma, piano i veu, té un estil personal amb referents com Bon Iver, Peter Frampton o Nils Frahms. En una aproximació instrumental a la música per a banda sonora recorda a Ennio Morricone. També té un encant proper a Pj Harvey, pero sorprèn la qualitat semblant a la d’Ana Calvi, una de les revelacions de l’escena anglesa, protegida de Nick Cave. En aquest crescendo rítmic, simulació de la llum i el viatge interior com a reconeixement de la forma universal (Mahler), la seva música té quelcom de meravella moderna, estil Satie, però amb reconeguda creativitat pròpia.
Les seves lletres es refereixen sovint a la musa i al delicat aparell que l’acompanya. Maria Coma fa poesia sense referents i metàfores. Té lletres en castella i anglès. En un moment de Magnòlia, l’artista s’acosta a la psicodèlia i també a la música de circ. La seva veu està entre la de les millors vocalistes catalanes, Minimal21, Glissando o Lidia Pujol. La nostàlgia i la melancolia són expressió de l’excel·lent tècnica, acompanyada sempre d’un contingut que aproxima al públic a l’experiència de modernitat. Adopta també el millor de l’estil de la modernitat americana amb una posada en escena molt típica del mainstream show i la balada country. L’acompanyen en el directe la il·lusió de tocar davant de família i amics en un escenari ple de públic entregat.