Maria Barbal. Amistat de guerra

10.04.2019

Una bona amistat pot arribar de moltes maneres, però sempre requereix un punt de complicitat en el moment de l’arrencada. Si parteix d’una experiència compartida enmig del dolor, encara neix amb més força i perspectives, i es manté a través del temps sense necessitat de ser cultivada.

Maria Barbal. Foto: Ester Roig

Així és com passa a A l’amic escocès, la darrera obra de Maria Barbal: l’amistat enquadra la novel·la, i enmig, tota una vida, la del Benet, i una altra, la de l’amic, que intuïm després ben diferent, en un altre règim i país, en un ambient i condicions antagònics. La història comença en un hospital de campanya, durant la guerra civil espanyola, on fan coneixença Benet Enrich, un jove soldat republicà nascut al Pallars, i George, un brigadista escocès. Es fan amics gairebé sense paraules, l’un afectat d’una mudesa temporal, l’altre perquè només sap una mica de castellà. La comunicació que predomina, doncs, és la no verbal, amb un petit present de comiat que, després d’un tall de dècades i del bloc central de la novel·la, propicia el retrobament final.

L’amistat és un dels temes principals d’aquesta història que retorna als paisatges de l’autora i de la seva obra més emblemàtica, Pedra de tartera. Ella mateixa reconeix que la guspira d’aquesta nova novel·la foren els papers escrits durant la guerra per un soldat republicà, en què ja s’esmenta un amic d’Escòcia -un fragment dels quals es publica en la forma del manuscrit original en les guardes de la novel·la- i les cartes d’enamorat escrites pel mateix soldat que li arribaren més endavant. Barbal repesca alguns noms i vides (Elvira, Encarnació, Ramon), ubicacions (La Noguera, Pallarès) i altres situacions de la seva opera prima per recrear l’atmosfera de la immediata postguerra al Pallars, però no n’escriu la continuïtat.

Com en les altres obres que ha emplaçat al Pirineu, l’autora nascuda a Tremp fa relluir el bagatge lingüístic propi de la zona, amb l’ús de girs i expressions autòctones que ajuden a interpretar tant el context com el mateix protagonista, el Benet, que té una sensibilitat especial per a l’art i la llengua. Li agrada dibuixar i escriure i es fixa molt en el que diu, en el que escriu i com escriu. La cal·ligrafia és un tret que es destaca dels personatges de la novel·la. I és que el gènere epistolar hi té un paper rellevant: les cartes que escriu i rep el Benet des de l’hospital, les que dedica a la seva enamorada més tard…

El Benet és el fill gran de tres germans que és enviat a Barcelona per tenir una formació. La guerra encara no ha arribat i se sent feliç a la ciutat, un escenari que li dona accés a estudis d’il·lustració, a la cultura i a les relacions sense compromís. Però poc més tard tornarà a La Noguera, el poble de la seva família, serà cridat per lluitar al bàndol republicà i en acabar la guerra treballarà de nou en la mateixa ocupació que el pare. La seva feina serà itinerant i un dels seus trajectes el portarà cap a l’amor. L’amor i les dificultats de viure’l en l’entorn d’una postguerra dura i rància conformaran un altre dels grans arguments d’aquesta novel·la: l’amor controlat, espiat, prohibit, pactat… Passions ofegades, separacions jutjades, enveges, censura… conseqüències d’una guerra amb final traumàtic i repressor molt més presents en la cotilla dels pobles que no en l’esplanada de Barcelona, tot i que el paisatge del Pallars, com una divinitat arcana i protectora, salva i allibera els cors: i sí, fa de locus amoenus entre pastors enamorats.

            A l’amic escocès tot gira al voltant del Benet, però no pas amb una única focalització ni amb un sol gènere literari. A part de les cartes, en les quals predomina el lirisme propi d’un lletraferit com el protagonista, hi trobem monòlegs dels diversos personatges (en l’apartat Veus. Mirades) i diàlegs sense acotacions (“Tres del poble”, en la part anomenada Elvira), que recorden els cors dramàtics, sempre amb la llengua pallaresa com a garantia d’autenticitat i vivesa.

Benet i George, dos amics per sempre. Però no sols això. Dos caràcters i dues societats: un home corrent, tímid, conformista, sacrificat pels altres en un país sotmès i adolorit on s’esclafen els somnis i un altre d’idealista, emocionat, extravertit i conscient de la seva llibertat en una democràcia de llarga trajectòria. Totes les vides són importants i mereixen ser explicades, ens ve a dir Barbal. I ella les explica molt bé. Tant, que estimem el Benet i tots els Benets que hem conegut. Però desitgem, per ells i per nosaltres, la sensació de ser lliures, com el George. I que sigui de veritat.