Maria Àngels Anglada. Per un destí més clar

El diumenge 1 de març a la Vila del Llibre de L’Escala es conversarà sobre Víctor Català, Aurora Bertrana i Maria Àngels Anglada

La veu d’Anglada, com batre d’ales d’una au, ens sobrevola, ressona, sacseja encara, en llegir les més de tres-centes pàgines del llibre Defensa de la terra, un aplec de cròniques, apunts i articles de l’escriptora vigatana i, d’adopció, figuerenca, que va publicar al llarg de trenta-quatre anys, des de 1965 fins al 1999, a la premsa comarcal, especialment a El 9 Nou de Vic i els setmanaris empordanesos Empordà i Hora Nova però també en altres publicacions com ara l’Avui, el Diari de Lleida i les revistes Serra d’Or i Revista de Girona. Els editors de l’antologia, Eusebi Ayensa i Francesc Foguet, fan un breu recorregut introductori pels paisatges angladians i posen èmfasi en el compromís de la poeta a l’hora de defensar la terra i la gent que la fa viure, tot remarcant la mirada amarada de sensibilitat i armada amb la paraula, que és en definitiva la que vertebra el llibre i el conjunt de l’obra de l’autora.

Maria Àngels Anglada va aprendre dels seus mestres de dir els llocs. Com Espriu, que del poble marítim d’Arenys de Mar en va fer el mite de Sinera, Anglada va rebatejar Vilamacolum amb el nom fictici de Vilasirvent i com mossèn Cinto, que va recórrer cims per esguardar l’obra del paisatge als seus peus (Perejaume), la poeta va estimar, «camí dels vents», les dues planes, la de Vic i la de l’Empordà. Poeta, narradora i pensadora, amant de la cultura i del paisatge, en aquests apunts traça, incansable com els ocells, un camí d’anar i venir entre les comarques d’Osona i l’Alt Empordà i ens en llega impressions i reflexions. En una nota sobre Josep Pla, parla del paradís lingüístic que l’escriptor du enganxat a les soles; en tot recorregut que ens proposa Anglada hi ha també la petja lèxica dels pobles i dels poetes, les arrels que nodreixen la seva escriptura.

Són paraules que conviden a llegir la terra per jugar-hi sense màscares, sense malmetre la vida que n’és l’essència, sense necessitat de falsejar-la: la terra ja és, no cal tocar-la més. La veu d’Anglada, humil i discreta, va fent-se crit perseverant, article rere article, per defensar els Aiguamolls de l’Empordà, les ermites mig enrunades, els dòlmens… i, en fi, el patrimoni natural, cultural, artístic de cada indret que visita, amb la voluntat que romangui la terra, la nostra història. I s’hi fon i s’hi confon, amb la terra, com un topònim més, i esdevé un xiuxiueig a l’ombra que ens fa fixar, als lectors, en el cant dels ocells i el silenci de la natura, perquè ens avinguem a estimar-los, també, és a dir a preservar-los deixant-los fer: «A les Salines […] hi ha una font abundosa i regalada i una gran varietat d’arbres i d’ocells. La mimosa silvestre és una de les plantes que més s’hi fa pel camí, i entre les aus hi he vist l’àliga cua-barrada.»

Foguet i Ayensa han agrupat els articles en quatre parts: «Elogi del paisatge», «La Plana de l’Empordà», «La Plana de Vic» i «Altres llocs, altres mirades». Tal com diuen els curadors, «el paisatge és sovint una excusa per parlar-nos […] dels grans problemes del món contemporani, dels reptes que han d’afrontar els homes i les dones que l’habiten». I en aquesta empresa, Anglada s’acompanya sovint d’altres veus amigues de l’ànima, d’aquí: Verdaguer, Maragall, Carner, Foix, Riba, Clementina Arderiu, Josep Sebastià Pons, Espriu, Pere Quart, Leveroni, Marià Manent, Maria Mercè Marçal…, i d’arreu: Homer, Horaci, Virgili, Petrarca i altres poetes italians amb qui també passejà per Sicília o Venècia, a Paisatge amb poetes, com ara Quasimodo o Diego Valeri.

Anglada comunica indrets i persones per una mena de carril-de-mots, una via en la qual entren en diàleg escriptors i arbres i les aus i Schubert i els miols dels gats amb el ressò de Baudelaire i Carner, i tota veu senzilla la cadència de la qual maldi per ser escoltada. Si les veus de les cigonyes, les fredelugues o els collverds són menystingudes per caçadors i constructors que, amb el poder depredador d’un món àvid d’enriquir-se d’esquena a la riquesa natural dels llocs, tenen llicència per eliminar-les, Anglada hi erigeix la seva, indignada, per denunciar tal amenaça: «Si hom no hi posa remei, el nostre cel serà orfe de moltes menes d’ales gracioses, com va passar amb el francolí, que un poeta empordanès, mossèn Planas i Feliu, defensor de Verdaguer, anomenava “el faisà de Jònia”, ja que semblava que encara avui aquest ocell viu a Xipre i Àsia Menor.»

Aquesta crida la va escriure l’agost de 1993, després que una cigonya fos «víctima del pur desig de matar qualsevol bestiola que voli», quan també celebrava el desè aniversari de la declaració dels Aiguamolls com a parc natural, «que tant costà de salvar de l’especulació dels anys setanta». Anglada no s’estava de fer palesa la relació contradictòria que els humans establim amb el territori i els altres éssers amb qui el compartim, i continua interpel·lant-nos el seu lúcid qüestionament sobre la necessitat d’intervenir, d’encimentar, d’embrutir cada racó de món: «Em penso que arribarà un dia en què no podrem visitar cap poble, font, muntanya, cala o bosc sense preguntar-nos quant de temps es trigarà a destruir-lo.»

No hi ha un gir retrògad en la mirada d’Anglada; més aviat l’ull humanista reposa en la terra cultivada amb la voluntat d’harmonitzar-s’hi i proposa l’equilibri que dicta el sentit comú, conscient que els llocs són memòria i que sense el gest de posar a recer «tresors salvats de la follia» (Espriu), no seríem qui som. Aquest sentit comú, com l’art, és més amic de la lentitud que de les presses i per això va (continua anant) a contracorrent quan, amb encert, assenyala els paranys paradoxals en què s’embardissa la societat: «Totes les ciutats que ara es fan d’or gràcies al turisme ho deuen, en el fons, a alguns antics ciutadans que van triar la juguesca de l’art i la bellesa contra l’immediat interès econòmic.»

El pare de Maria Àngels Anglada, home de lleis, havia defensat els pastors de Toses, quan se’ls volia privar dels pasturatges del pla d’Anyella. En certa manera la filla va seguir els passos paterns en pro de la justícia i, com a dona de lletres, defensava l’empriu de tot ésser viu, el dret a viure de i conviure a la terra, quan, en sentir l’amenaça de la mà de l’home, combatia amb paraules els «dissimulats atemptats ecològics i en el fons econòmics contra els pobles».

Tot i que la majoria d’articles versen sobre temes locals, hi ha una inherent sensibilitat holística en la mirada d’Anglada, quan es detura en qualsevol detall d’un paratge. Descriu sovint passejos pels aiguamolls en companyia dels seus amics ornitòlegs Sargatal i Espigulé però, alhora que recull la informació que li brinden i acull la bellesa del moment, el seu pensament s’envola per altres punts del món, com l’ocell tot sol de Riba, i es preocupa pel que hi passa; per exemple, en identificar l’ibis sagrat, que coneixia de les pintures egípcies i que ha travessat Europa des dels Balcans, pensa en els «dissortats bosnians», que no han pogut fugir com l’au.

La faceta d’intel·lectual compromesa èticament amb el món immediat és coherent amb la filiació que l’uneix a les fonts literàries, tant les que provenen de la cultura popular com els clàssics grecollatins. Per ella, llegir devia ser tan natural com beure el doll de la Font Trobada; en una entrevista amb Raimon, defensava la raó de continuar aproximant-se als clàssics amb el fet que ens donen «la visió de la permanència de les nostres arrels». Aquesta resposta, senzilla i clara, transmet la consciència que la terra emparaulada d’història fonamenta els pobles i que la llengua, com la terra, és identitat. «No podem deixar perdre cap esquitx de les fonts vives de la nostra llengua», afirmava al final d’un article, en motiu de l’edició facsímil de la poesia de Salvat-Papasseit; per això emfasitzava, també, la importància de «l’ensenyament del català i en català» i es lamentava, als anys 80, que encara no hi hagués a Figueres «cap escola completament catalana per la llengua i els continguts».

L’escriptura d’Anglada, sensible i sensibilitzada, arrelada, essencial i subtil com les veus clàssiques, ens convida, ara encara, a resseguir el fil temporal del món i a cosir-nos al pòsit de la terra, perquè continuï fructificant, teixint-se: «no hi ha cultura possible des de l’oblit i la descurança de la natura i la Terra.»

Maria Àngels Anglada. Defensa de la terra. Edició i presentació a cura d’Eusebi Ayensa i Francesc Foguet. Diputació de Girona (Girona, maig del 2013). Col·lecció Josep Pla. 356 pàgines.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació