Margarita Ballester. Sota la neu enterraria els somnis

7.01.2019

L’editor Jaume Vallcorba va deixar dit que «un bon llibre s’ha de poder identificar, no a còpia de cridar més fort, sinó a base d’una determinada singularització». Els editors de la col·lecció de poesia Jardins de Samarcanda, coedició de Cafè Central i Eumo Editorial, tenen subratllada aquesta sentència lapidària. És inqüestionable el bon gust per l’objecte que ofereixen, per la curosa elecció dels poetes promocionats i, com a tret fonamental, per la decidida aposta en l’excel·lència del contingut. Tant és així que acaben de publicar Després de la pluja, una reedició que recupera els tres poemaris, fins ara descatalogats, de la poeta barcelonina Margarita Ballester.

Margarita Ballester | Foto Guiomar Todó

El valor d’aquesta deliciosa peça, però, no rau només en la revitalització d’un oblit injustificat, sinó en el reconeixement d’una excel·lència. Una tasca d’envejable singularització editorial. Els promotors justifiquen la seva aposta perquè es tracta d’una poeta que «escriu amb molt de rigor, reflecteix la llum filosòfica i fa brillar l’endins de les coses». I el prologuista del recopilatori, el catedràtic, poeta i crític literari Josep Mª Sala-Valldaura, ho rebla dient que estem davant d’una poeta que «exposa el sentit de l’existència en tota la seva complexitat, també en els seus buits i les seves mancances».

Són tots aquests elements, al cap i a la fi, suficients per reeditar l’obra d’una poeta poc coneguda i gens mediàtica?  No són els mateixos arguments que es poden atribuir a altres autors que criden més fort? O és que l’editor vol fer del risc una senyera? I ja posats, tracta l’escriptora algun tema fins ara no explorat o és que entoma els tòpics recurrents de forma particular i reveladora? Llegeix els seus referents amb nova perspectiva? Ens preguntem, per tant, què té la poesia de Ballester que atrapa i esbalaeix.

Margarita Ballester (1942) va exercir de professora d’Història. Va estudiar Filosofia i Lletres a Barcelona i va viure a París i Madrid. Des de fa uns deu anys viu a Menorca on té arrels de nissaga i hi compagina la seva faceta d’escriptora amb esporàdiques incursions en la crítica literària. Publica la seva primera obra a partir dels quaranta anys. Després d’uns poemes inicials a la revista Reduccions veu la llum el seu primer llibre, L’infant i la mort (1989), Premi Rosa Leveroni. Tot i la bona acceptació per part de la crítica, l’autora escriu al seu ritme i no serà fins al 1995 que publica el seu segon poemari Els ulls, on parla del seu entorn i ofereix «una invitació a la poesia». Deu anys més tard, el 2004, publica la darrera obra, Entre dues espases, un llibre més críptic que els anteriors que va merèixer el prestigiós Premi Cavall Verd atorgat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana on, un híbrid de poesia, assaig i biografia que apropa la vida a la literatura.

Ballester treballa sota el principi de la destil·lació d’imatges i elements sensibles que tenen la seva gènesi en la mirada en altres arts, en la conjugació suggeridora de referències tant musicals com pictòriques i, per descomptat, poètiques i ens diu que «el que ens dona la literatura i totes les arts parteix de nosaltres mateixos». Llegeix, amb ulls crítics i molt exigents, clàssics i contemporanis, des d’Ausiàs March, Leopardi, Vinyoli, Szymborska, Pons Alorda, Antonia Vicens, Eva Baltasar…i, molt especialment, Emily Dickinson qui va suposar una revelació, un trencament. D’ella va aprendre el rigor en la cerca del mot precís i la certesa que les paraules no només descriuen la realitat, sinó que la creen. A través d’ella va descobrir el veritable «pes de les paraules». I com Rilke, un model indefugible, versa amb to elegíac sobre la dificultat de comprendre la nostra existència. Aquests, per tant, són referents llegits amb nova perspectiva a partir dels que recrea emocions tot transmutant-les en nous versos.

Ballester transfigura tot aquest bagatge per reflexionar sobre el llenguatge artístic i expressar els seus sentiments. I, amb intensitat lírica poc habitual, ho embolcalla cisellant poemes d’impecable factura. «Les paraules saben més / del que sé / per mi mateixa sense dir, / venen de lluny i tenen la memòria impresa».

Entoma temes recurrents com la memòria i el pas del temps, i els reconstrueix des d’una mirada interior per transcendir, tot i que reconeix que «no tinc ofici de buscador de perles». Es capbussa en el passat per metamorfosar-lo en presència «la veu de la infantesa, que em té lligada al temps del meu deliri». La mort, un altre tema recurrent, l’entén com una absència i pèrdua en el present: «queda la sort de l’hàbit de morir / els fulls dispersos».

Margarita Ballester | Foto Guiomar Todó

I quan parla de l’amor se sincera dient que «soc de fràgil salut quan de l’amor es tracta». Però l’amor és l’únic estri que té per aturar el temps, la pèrdua i l’absència: «L’amor és conversar amb els déus… sense pols ni petjades / fora del temps, fora del temps».

Margarita Ballester, poeta de lenta escriptura que deixa reposar els seus versos, temps i temps perquè «vaig rellegint i corregint amb insistència», un dia va decidir trencar amb les convencions literàries per fondre els límits que separen els gèneres.

Una poeta singular que atrapa i esbalaeix.