Mares i guerres

10.09.2018

Aquest mes de setembre podem trobar a la taula de novetats de les llibreries quatre novel·les que posen en qüestió l’instint maternal. Una d’elles és El fil invisible de Gemma Lienas, però també trobem personatges de dones que renuncien a la maternitat a Permagel, d’Eva Baltasar, Sara i els silencis, de Maria Escalas i El cel no és per a tothom, de Marta Rojals. No són dones que no poden tenir fills, sinó que no volen ser mares. M’agradaria parlar d’aquestes quatre novel·les i reflexionar sobre aquesta coincidència, que pot ser casualitat o qui sap si símptoma d’alguna cosa. N’he parlat a l’espai Lecturàlia de Catalunya Ràdio.

Eva Baltasar © Ester Roig

El fil invisible de Gemma Lienas és de les quatre novel·les citades la que formula de manera més explícita una certa militància feminista darrere la decisió de renunciar a ser mare. La Júlia, la protagonista, fa tot un procés de descoberta que la porta a concloure que en altres èpoques les dones han viscut atrapades en un mandat social que totes entenien com a biològic, com a natural. “Ser dona implicava necessàriament ser mare, no tenies altra opció”, diu Lienas. La Júlia desmunta aquest suposat instint maternal com una construcció social. Aquest personatge, de 31 anys, de fet es podria llegir com la Carlota adulta, el personatge de les novel.les juvenils de Lienas, que té una educació feminista o que descobreix el seu feminisme a El diari lila de la Carlota. Diguem que la Júlia ha tingut la mateixa educació sentimental de la Carlota. La decisió a la Júlia li costa una relació amb el seu company, deu anys més gran que ella, que vol tenir fills tant sí com no. En aquesta novel·la el rellotge biològic el té l’home. La Júlia no hi pateix gens, tot i que en alguns moments té malsons en què s’imagina que té una filla i se li extravia al parc…

Després, aquesta tardor, coneixerem dos personatges que es diuen Sara. Tant la Sara Costa de la Marta Rojals com la Sara de Maria Escalas han renunciat a ser mares. La Sara Costa, una de les protgonistes d’El cel no és per a tothom, fa una carrera fulgurant en una companyia aèria. No és que sacrifiqui la maternitat per mor de la professió, sinó que ja no ha tingut mai inclinació de deixar-se portar per aquest instint maternal, si és que existeix. Ella que treballa en una companyia aèria, no pot suportar res que la lligui massa a la terra: “Deslliurada de la gravetat del cos, d’aquest cos naturalment preparat per a pesar sobre la terra, per deixar-hi sang i dolor i placentes com sacs d’arrels, la Sara ha renovat el vot de pertànyer a l’aire”. La Sara té una germana bessona, l’Eva, que en canvi sí que ha sigut mare des de ben jove. Crec que el nom d’una i altra ho diu tot. L’Eva és una mare primigènia, la Sara, com la figura bíblica, una dona de fecunditat tardana, que va concebre Isaac, fill d’Abraham, als noranta anys. Doncs bé, la Sara Costa és una dona a qui, sense tenir fills propis, li surten fills per altres bandes. El seu company descobreix que té una filla d’una aventura fugaç que no coneixia, i la seva germana Eva li demana que l’ajudi a recuperar la seva filla extraviada, la seva neboda i fillola Ona, que justament està embarassada. L’Ona és com la filla que no ha tingut, i sobre la qual té l’ascendència que pot tenir una tieta que desperta admiració. Una mica com aquella figura del poema ‘L’oncle’ de Gabriel Ferrater. El cel no és per a tothom, de Marta Rojals és una llarga preparació per a la conversa entre la Sara i l’Ona, que arriba cap al final de la novel·la, i que no penso explicar-vos aquí. Només us diré que en aquesta història hi passen moltes coses i que s’ha de llegir amb atenció perquè val molt la pena.

Maria Escalas

Després tenim la protagonista de Sara i els silencis, de Maria Escalas, una de les sorpreses de La Setmana, i de la qual n’ha parlat molt bé l’Anna Carreras a Núvol. En una entrevista que he fet jo mateix a l’autora, Escalas, nascuda l’any 1969, em deia que ella pertany a la primera generació de dones que han pogut triar si volien ser mares o pares. La Maria es pregunta per què no llegim novel·les escrites per homes sobre homes que dubten si han de ser pares o no… Recordo el Parevostre de Pau Vidal, que acabava amb un parenostre subversiu que era l’antimanifest de la paternitat, però és cert que no en trobem gaires.

A la protagonista de Sara i els silencis li passa una mica com la Sara d’Abraham, que es pensa que ja és massa gran per ser mare. De fet, hi havia renunciat explícitament de jove en avortar quan estava embarassada i això li complica la mirada emocional sobre la seva maternitat. Ara bé, la gran prova que viu la Sara en aquesta novel·la no té tant a veure amb la condició de mare, sinó que és la lluita contra un càncer de mama que li comporta l’ablació d’un pit. I aquí la novel.la té moments molt potents en què ella s’imagina alletant un nadó (el fill que va avortar precisament) i la ràbia d’aquest fill nonat per no haver nascut: “Li veus als ulls una llambregada de foc. Sents una mossegada al mugró. Ha obert la boca, els seus ullals et desafien”. És per tant un bebé amb ullals. I continua: “No hi pots fer res. La bèstia t’arrenca el mugró d’una queixalada, i s’ennuega amb la teva sang i continua mossegant, i tu et mires el pit, i el veus negre i corcat”. Una imatge colpidora, la del full que li arrenca el mugró, que és justment el mugró que li han extirpat amb la masectomia.

No vull acabar sense referir-me a Permagel, d’Eva Baltasar, premi Llibreter. Com sabeu, l’heroïna d’aquesta novel·la no té nom i això ja és molt significatiu, perquè és la història d’una dona que vol esborrar-se de la faç de la terra, no vol viure. Amb aquesta pulsió suïcida és obvi que tampoc té un instint maternal gaire viu, i ho fa explícit més d’un cop al llarg de la novel·la, quan diu per exemple: “La família és un dissolvent de la intensitat de la vida”. O quan afirma: “La bondat o la maldat són termes relatius davant d’un imperatiu com l’amor de mare. Juro per tots els déus no tenir fills”. Hi ha tot un capítol de la novel·la que conté únicament aquesta sentència demolidora: “Avui he sabut que la mort és transferible”. Ens ve a dir, esclar, que infantar és donar la vida però també la mort.

Gemma Lienas. | © Premi BBVA Sant Joan0000

Amb tot, la protagonista de Permagel també s’estova, al final de la novel·la, quan connecta amb la seva neboda Clàudia, afectada d’una ceguesa temporal. La vetlla a l’hospital com si fos filla seva. En certa manera, això no frena el seu impulsa suïcida, però li dóna una força que no tenia abans. I acabaré amb una frase que segurament subscriuria la protagonista de Permagel, però que no la diu ella, sinó que la dic jo: “En aquest món només hi ha dues coses: mares i guerres. I si el món encara és món és perquè les mares són més fanàtiques que les guerres”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Caldrà, doncs, llegir aquestes novel·les, i escriure’n sense por sobre un tema que afecta la humanitat de dalt a baix.