Maremar. Si la vida és cançó

5.11.2018

Quan Pèricles arriba a Mitilene és pràcticament mort; la desesperació l’ha vençut. L’única cosa que aconsegueix atrapar el fil de vida que li queda és una veu, una cançó. Les cançons, sempre presents a les obres de Shakespeare, són protagonistes a Maremar, la versió que presenta Dagoll Dagom de l’obra Pèricles, príncep de Tir. Música, paraules i dansa ben avinguts en un espectacle sobri i ben articulat amb molts mèrits.

Dagoll Dagom presenta ‘Maremar’ al Teatre Poliorama

No, no us heu equivocat de secció. Habitualment sóc a les pàgines de Cast@fiore, parlant de lied i envoltada d’òperes i simfonies, però també m’agraden Shakespeare, Llach i Dagoll Dagom, així que aquí em teniu, practicant l’intrusisme en secció aliena després d’anar a veure Maremar i centrant-me, inevitablement, en els aspectes musicals.

Començaré dient que m’agrada Shakespeare, però no coneixia gens ni mica l’obra que m’esperava, així que vaig fer els deures. Més o menys, la cosa va així: Pèricles i la seva família fugen de la injustícia i la guerra. Separats pels capricis de la mar, aniran a raure a diferents ports, on la fortuna els tractarà amb duresa abans no els permeti retrobar-se, molts anys després. Aquesta història, que va passar fa alguns milers d’anys, l’explica Diana en un camp de refugiats actual a Lesbos, compadida d’una nena que durant la fugida del seu país ha quedat separada de la seva família. La criatura només plora, porta dies sense menjar ni beure, i la narradora aconsegueix cridar la seva atenció i fins i tot fer-la participar en la història, com fan altres companys.

Els mateixos refugiats encarnen, doncs, els personatges de l’obra de Shakespeare, i així tenim una companyia de nou actors interpretant, a més del paper de refugiats, els trenta-tres personatges de l’obra original. Interpretant, en aquest cas, vol dir parlant, cantant i ballant; alguns d’ells, tocant la percussió, el violoncel o l’acordió. Tot amb uns resultats que si bé quan entrem en el detall de les diferents components tenen alts i baixos, considerats com un conjunt són molt satisfactoris. Un clar cas de sinèrgia: el resultat és més gran que la suma estricta dels elements.

No és el primer cop que cançons d’origen aliè a Shakespeare s’utilitzen per fer Shakespeare; no és que a les seves obres els calgui cap accessori, en absolut, però tenen una flexibilitat o una universalitat o alguna cosa que no sabria definir que fa que admetin amb naturalitat aquests nous ingredients. En aquest cas, les cançons són de Lluís Llach, tan lligades a la Mediterrània com ho estan els personatges de Pèricles o els refugiats d’avui dia; la música és un element que connecta els dos mons. Difícilment sentim completes les cançons, tant li fa. Diguem que és una obra amb música de Llach, no sobre la música de Llach. Sentim gairebé completes, per exemple, Som tu i jo o Abril 74; en altres casos, com el Cant de l’enyor o Maremar, a penes n’escoltem les primeres notes, que són només “l’excusa” per al desenvolupament posterior; d’altres cançons, com Madame, tenen parcialment una lletra diferent de l’original (si no em falla la memòria). Per si teniu curiositat, us diré la resta de cançons de Lluís Llach que vaig anotar a l’endemà de veure l’obra: Onades, Un núvol blanc, Corrandes d’exili, I si canto trist i Cançó a Mahalta; en falten algunes.

Molt sovint, les cançons evolucionen cap a un cor on les paraules desapareixen; fins i tot desapareix la música que coneixem, transformant-se en una de nova. Aquests cors, amb unes sonoritats i unes harmonies que identifiquem clarament amb les veus tradicionals mediterrànies, acaben convertint-se de vegades en la música de fons dels diàlegs, reforçant-los. La veu és la protagonista gairebé absoluta; només ocasionalment té suport instrumental. Tot plegat, la música és una component elaborada de l’obra que devem a Andreu Gallén, un habitual del teatre musical a casa nostra a qui trobem, per exemple, com a director musical d’obres anteriors de Dagoll Dagom o de l’excel·lent La vampira del Raval. Gallén fa molt bona feina amb la matèria primera, la música de Llach, reelaborant-la i fent-la seva sense friccions. Sobre aquesta música, la coreografia d’Ariadna Peya actua com a reforç emocional, establint el vincle entre les dues històries i, de vegades, també com a element narratiu, com en el torneig on Pèricles guanyarà la mà de Thaïsa.

La companyia al complet de ‘Maremar’, de Dagoll Dagom. © Mar Orfila

Bona feina també la dels actors, versàtils, ballant i cantant; bons solistes i bon cor, sempre compacte. El pes de la funció el porten Mercè Martínez (narradora i alcavota) i Roger Casamajor (Pèricles). Ella continua aportant la seva classe quan trepitja un escenari; llàstima que no li hagin assignat més paper com a cantant. A ell no li coneixia la faceta de cantant i val a dir que ha estat una agradabilíssima sorpresa; a més, les paraules de Shakespeare (en la traducció de Salvador Oliva) són tan plaents com la bona música quan es diuen bé, com ell va fer. De la resta de la companyia, molt homogènia, destaquem dos noms: els d’Aina Sánchez (Thaïsa) i Elena Tarrats (Marina).

Maremar no és un espectacle del qual se surti amb un somriure als llavis, ni té aquella cançó triomfal que tot el teatre podria taral·lejar en acabada la funció, ni té una posada en escena espectacular. Més aviat al contrari: la posada en escena és austera; el teatre és ben ple, però cadascú s’enduu la seva cançó a casa i no hi ha somriure possible perquè malgrat que l’obra de Shakespeare té final feliç, la realitat és tossuda. Aquest cop, Dagoll Dagom i el seu director Joan Lluís Bozzo ens proposen una obra diferent i també val molt la pena d’anar-hi.