Marcus Miller segueix sent el rei del ‘quatrecordisme’ (amplificat)

26.04.2016

La mateixa nit en què mitja ciutat vivia pendent de l’anunciada eliminació del Barça de la Champions, el 13 d’abril, un miler de persones omplia la sala Barts per escoltar Marcus Miller en el marc del festival Guitar BCN.  

Marcus Miller  |  Ariana Nalda

Marcus Miller |  © Ariana Nalda

En l’excel·lent entrevista que l’amic i company Roger Roca va publicar el dia abans del concert al diari El Periódico de Catalunya, Marcus Miller recordava amb certa recança l’època en què els baixistes triomfaven als principals escenaris. “Avui a la gent jove li pot semblar estrany, però quan jo era un xaval era el més normal del món”, declarava, i afegia: “Els setanta van ser els anys daurats dels baixistes estrella”. És cert, avui costa d’imaginar un quatrecordista omplint un local com el Barts, amb la platea a peu dret i amb una devoció popular només comparable a la que provoquen les grans estrelles del pop-rock. Marcus Miller triomfa el 2016 com gairebé cap altre intèrpret de la guitarra baixa, i ho fa, a més, amb un gènere que també va tenir el seu moment de glòria ja fa més de dues dècades: el jazz fusió.

És possible que una part de l’èxit de Marcus Miller sigui pel fet d’haver estat membre de la banda amb la qual Miles Davis va gravar discos com We Want Miles (1982), Tutu (1986) o Amandla (1989). Però Miller és moltes més coses que el recordat baixista del Miles elèctric. És, per exemple, “Artista de la UNESCO per la pau” des del 2013, un títol que li ha servit per recordar al món l’origen tràgic del poble afroamericà, lligat a l’ignominiós tràfic d’esclaus, i l’herència d’aquest període amb la discriminació històrica contra la població negra. Miller diu estar orgullós de pertànyer a un poble que ha transformat el patiment en música. Lluny de convertir la denúncia en un lament, ens proposa Afrodezzia, el treball que presentava al Guitar BCN, un acostament a les arrels africanes de la música negra més alegre i cadenciosa. No en va, algunes de les peces que van sonar, “Hylife” i “B’s River” —Miller tocava l’Ngoni—, recordaven clarament l’estil anomenat “etno-jazz” i, fins i tot, l’afrobeat.

Miller i els seus acompanyants  |  Foto: Ariana Nalda

Miller i els seus acompanyants | © Ariana Nalda

No tot va restar en l’àmbit, diguem-ne, africanista, sinó que també va haver-hi espai per homenatjar el llegat de la Motown amb una particular versió del clàssic de The Temptations, “Papa Was a Rolling Stone”, un dels moments més celebrats pel respectable. L’altra gran versió de la nit va ser “Jean Pierre”, sens dubte una de les peces més emblemàtiques de l’era del jazz fusió de Miles Davis. Abans del clàssic milesdavisià, va arribar un record, aquest cop sí, sentit, per als avantpassats de l’artista que van travessar l’Atlàntic en vaixells esclavistes. Era el tema “Gorée (Go-ray)”, una balada un pèl ensucrada en la qual, tanmateix, vam gaudir d’un dels moments més brillants de la nit: un solo del mateix Miller amb clarinet baix, lluny, ben lluny, de les improvisacions més acrobàtiques, més concessives, que per altra banda són marca de la casa en qualsevol concert de jazz fusió com Déu mana. Afortunadament, n’hi va haver moltes menys que en altres sessions del mateix gènere. Van prevaldre la melodia i el ritme magnètics per sobre de l’exhibició.

Xouman de mena, Marcus Miller va dominar l’escenari des del primer minut. Com si volgués ser un contrapunt al tarannà displicent del tòtem que el va fer famós, Miller ballava al darrere del trompetista Marquis Hill quan, com el saxofonista Alex Han, feia un dels seus magnífics solos. Irradiava entusiasme i sabia guanyar-se un públic que tal vegada no sovinteja les catacumbes del jazz, però que no fa escarafalls a l’hora d’escoltar solos llargs de piano, vents, baix o bateria. La prova, el crit d’un espectador després del bis: “Però si això només ha estat la primera part!”