Marc Rosich: del detritus en faig bellesa

11.03.2018

«¿Qué hace una chica como tú en un lugar como éste?». Aquesta és la pregunta que Marc Rosich vol que l’espectador es faci de forma recurrent en veure l’espectacle A mí no me escribió Tennessee Williams (porque no me conocía), que acaba d’estrenar-se a La Seca – Espai Brossa. Un monòleg d’una dona sense nom ni edat determinada, interpretat de manera magistral per l’actor i coreògraf Roberto G. Alonso.

Roberto G. Alonso protagonitza ‘A mí no me escribió Tennessee Williams’ a La Seca .

La peça va néixer de la necessitat que Alonso tenia d’expressar vivències que dormien al calaix de sastre de les seves obsessions. Amb la complicitat del versàtil director Marc Rosich varen teixir sentiments amb deliris que enllaçaven de ple en figures mítiques del mestre del drama femení Tennessee Williams. L’escriptor i dramaturg nord−americà furgà com pocs en la solitud de l’individu, més en concret, en el prototip de dona vulnerable, fràgil, ferida emocionalment i submergida en el major aïllament moral. Alonso representa el paper d’una Blanche Dubois sempre desitjosa de viure, encara que sigui fora del temps, en un món imaginari que li doni seguretat i desafia l’opressiu turment que ha viscut mercès a embolcallar-se en un gran ensomni que oscil·la entre el passat i el futur. «La percha que nos sostiene es inestable».

Marc Rosich actualitza la predilecció de Tennessee Williams pels personatges marginals i aireja el seu capteniment en lluita constant per la supervivència. Amb un domini incontestable de la poètica hiperbòlica, despulla l’individu desnonat tan de materialitat com de sentiments. I ho fa emprant el més adient imaginari de l’art dramàtic perquè «nada arde mejor que la ficción y la fantasía» com és dit a escena.

Aquesta obra es va estrenar a la Fira de Tàrrega 2016 amb un èxit rotund. La mal·leabilitat de l’escenografia permet, i fins i tot obliga, a adaptar-se a l’entorn i treure’n el màxim partit. A Tàrrega, l’obra es va representar en l’escenari que li és més propi i que encaixa com un guant: sota un pont. En un espai convencional, com La Seca, el decorat està farcit d’elements d’enderroc, detritus i rampoines, que ningú acceptaria a casa seva, amb els que juga constantment. És el cas de la impagable escena on un estenedor domèstic de roba, un esgavellat sisí, es transforma en una arpa que harmonitza la Toccata i fuga de J.S. Bach. Les lletres de les diferents i variades músiques Yo no soy esa, de l’apegalosa Mari Trini, Soledad de Chavela Vargas o Memorias De África es vertebren en el diàleg per ampliar el discurs dramàtic amb efectes molt originals.

La peça és d’un dinamisme desbordant. Alonso actua com un Frégoli absolut que faria les gràcies d’un Joan Brossa enamorat del transvestisme: «L’art és vida i la vida és transformació» deia el poeta. I sobre el plató hi trobem a bastament els tres elements perfectament conjuntats. La constant metamorfosi d’Alonso no busca l’efectisme gratuït sinó que entronca directament amb el relat per acabar en el punt més àlgid, la darrera escena, amb un emocionant discurs manllevat a Williams, un cant a la dignitat de l’individu en front la soledat: «por más que lo intenten, las violetas no pueden partir la dura roca».

El projecte teatral es va anar gestant a mode de work in progress amb un considerable risc que hem vist superat amb excel·lència gràcies a l’ofici i desbordada passió que hi han abocat tots dos artistes. No tinc cap dubte que les millors creacions són les més arriscades, com totes les d’en Marc Rosich. Una extraordinària creació que, a més, guanya enters quan ens prenem consciència del contrast entre el missatge punyent que ens envia i la jocositat com ens el presenta.

Qui no aprofiti aquesta experiència s’haurà perdut una de les millors representacions de la temporada.