Marc Romera diu la neu més negra

17.04.2016

Amb el poemari Neu negra, publicat per LaBreu Edicions, el poeta Marc Romera mostra la seva veu més essencialista. Un cant a l’absència on la neu és negra i la llum és part indissociable de la nit, del buit. Un viatge pel dolor. Un crit contingut. Un homenatge.

Marc Romera | Foto: Ariana Nalda

Marc Romera | Foto: Ariana Nalda

 

No tens sabates.
On són
les mans descalces de la veu?
Plastificades
acaronen l’ull del sord
com sense ganes,
sense arrel.

Com dir l’absència? Com expressar el dolor i la pèrdua irreparable? Molts poetes han escrit versos magnífics sobre el dolor de la pèrdua, però en llegir el poemari de Marc Romera he recordat Per a una tomba d’Anatole, el llibre inacabat que Stéphane Mallarmé va dedicar a la mort del seu fill de vuit anys, compost per més de dos-cents fragments, esbossos i temptatives impossibles que diuen més de la pèrdua i de la impossibilitat de dir que si haguessin estat acabats del tot. Trobo que Neu negra s’hi relaciona sobretot per la manera d’expressar aquest dolor, pels versos essencialistes que deixen l’emoció nua i sola enmig del món quotidià, el somni i el curs de la vida que, malgrat tot, continua.

Els poemes de Marc Romera són fragments d’una temptativa semblant de dir la vida i la mort, en aquest cas la mort del seu pare i la mort del mestre (el poeta Francesc Garriga), ocorregudes amb poc més de dos anys de diferència, representats com l’Arbre i el Far. La majoria dels poemes del llibre, breus i concisos, mostren una bellesa críptica i abrupta que permet seguir el rastre d’un viatge interior ple de símbols presents en altres llibres seus, com és el cas de l’aigua, la mel, la nosa, la pau… Paraules-clau, punyents i secretes; paraules on agafar-se quan el terra es torna poc segur, pantanós, ple de fang, buit i descens.

 

Marc Romera durant l'entrevista amb Laura Basagaña | Foto: Ariana Nalda

Marc Romera durant l’entrevista amb Laura Basagaña | Foto: Ariana Nalda

El títol del llibre, Neu negra, entronca amb la imatge poderosa que apareix en poemes de Georg Trakl i posteriorment en Paul Celan, com és el cas del poema “Flocs negres”, pertanyent al llibre L’arena de les urnes (1948), en què la neu es torna negra com la mort. I Marc Romera acull aquesta neu, empremta de tristesa i d’absència, i la fecunda novament.

L’ocell d’alè fecundant l’absència

Estimar-te es condensa en una pell
però el desig s’escampa i s’obre,
plou,
sobre una terra extensa
que carina.
Donada al goig
s’agita.

Tot passa lentament quan l’espai i el temps perden la seva funció. Hi ha símbols que intensifiquen la sensació de paràlisi: “l’alentiment desmesurat dels marges”, l’aigua estancada, el cansament, el fet de mirar per la finestra o de quedar estès a l’hamaca amb “el badall d’ombra que muda”. En llegir algun d’aquests poemes he tingut la impressió d’amuntegament de coses, emocions, colors i textures; capes i capes finíssimes a penes perceptibles, sediments valuosos. Les coses que envolten el passat recent i el present semblen passar davant dels ulls com les imatges d’una pel·lícula de cinema mut que no pots deixar de mirar. Aquesta sensació d’espectador es veu reforçada pels títols dels poemes, de gran força expressiva i d’una sola paraula, que serveixen de guia en una quotidianitat que en part ha perdut la seva funció.

La sintaxi es doblega i es fragmenta en esbossos d’un dir interior. Molts versos segueixen el ritme i la musicalitat del decasíl·lab i l’octosíl·lab; versos trencats en fragments de sentit que flueixen com l’aigua, que fa d’element vertebrador del llenguatge i de la necessitat de dir. Hi ha poemes esplèndids i colpidors en què la musicalitat és gairebé imperceptible, com un crit contingut, cosa que accentua l’efecte de despullament i silenci interior.

Al final del colofó, un vers del poeta José Ángel Valente uneix el cant poètic i el cant de l’ocell a través del seu fluir, d’allò líquid; una empremta cabdal a Neu negra. La veu poètica, aquell “ocell d’alè que fecunda l’absència”, se salva en el buit i en la impossibilitat de dir, i ho fa tocant el moll de l’os de l’emoció, dient-se obsessivament, obscurament.

A la frontera d’alabatre

Ogival
com una estança
l’alè de la madrèpora
s’escapça.

Ara l’absència és centre,
mirall sense carnatge,
aire.

L’absència i la mort s’expressen amb diferents formes de representació: de vegades és la presència de la neu o la llum de la nit; altres vegades és la negació, les no-coses, el forat, el buit extrem. Trobo que Neu negra és un llibre molt visual en què vida i somni s’entrecreuen, i l’emoció va canviant de color i passa directament als objectes, als gestos, a les mans del pare. “La delicada trama del morat” escampa el blau sobre la pell i el blanc de la neu, de la son, es torna negre, mentre “la Callada” –la insondable– es materialitza en el forat, en la llum, en el silenci espès o en la fredor de la neu prematura. No cal entendre clarament el significat d’aquests poemes, sinó tan sols deixar-se emportar pels versos plens de contrastos que configuren un univers propi. Aquest llibre és un cant serè, descarnat, nu. Una veu depurada sorgida d’algun lloc molt pregon.

Si Mallarmé perseguia l’estranya comesa d’arrencar el seu fill del domini absolut de la mort per ressuscitar-lo, abolint tots els límits a través de la paraula i el pensament, Marc Romera transcendeix el dolor reescrivint l’absència amb versos que destil·len el llenguatge i el fan aire, centre i salvació “a la frontera d’alabatre”. El darrer poema del llibre és un cant de vitalisme tràgic i irònic, un cant al cos i a cada nou començar, un aprendre a morir.

Acabar així,
com una flor que s’obre
esquarterant-se els pètals
per oferir-se en pell plena de polpa
i el calze de les vànoves glatint
rosada carn d’un ceptre
que espera en un abisme de desig
la llepada desfeta
de l’insecte.

Només així, acabar.

Val la pena fer l’exercici de llegir Neu negra al costat de Pianos i túnels (2013), el magnífic poemari de Silvie Rothkovic. A Neu negra, la neu és un lloc interior des d’on sobreviure. En el cas de Rothkovic, la neu és també un lloc real i llunyà, un recer on l’amor s’escriu des de la mirada i el fred, com a presagi. Els dos llibres, que parlen de finals i de nous inicis, es complementen en el cant a una absència envoltada de neu. Cap millor homenatge al pare.

Marc Romera. Neu negra, Barcelona, LaBreu Edicions, 2016.