Marc Pastor. Tres ànimes en un sol cos

7.04.2019

Llegir Marc Pastor (Barcelona, 1977) sol ser un plaer dels grossos. Criminòleg de professió, Pastor treballa a la policia científica dels Mossos d’Esquadra. Va deubtar amb Montecristo (2007), una novel·la on es combatia el nazisme; l’aventura va seguir amb La mala dona, creant un dels personatges femenins més inquietants i rodons del segle: la Vampira de Barcelona. Més endavant, a L’any de la plaga, ens va envair els cervells amb ultracossos i a Bioko va experimentar amb els viatges temporals a l’illa de Fernandoo Poo, una presó per a presos polítics. Fa dos anys, gràcies a Farishta, la seva novel·la més íntima, vam aprendre de la Polinèsia francesa i dels límits del sacrifici de la paternitat. Fugint de l’avorriment, Marc Pastor toca totes les tecles. Ara, amb Els àngels em miren (Amsterdam), torna a la novel·la negra situada en una Barcelona actual en què la DUI hauria tingut èxit però el resultat no ha estat la república ideal somniada.

Marc Pastor

Farishta era un thriller protagonitzat per una jove d’origen afganès de divuit anys adoptada per un general rus. A Els àngels em miren, el capitost és Abraham Corvo, un mulat d’ascendència guineana que juga amb les paraules com si fos poeta. És germanastre d’Irene Corvo i Víctor Negro, personatges de L’any de la plaga. Ell ha de resoldre el cas de dues noies joves localitzades mortes en un pis okupa, al barri de Sant Andreu de Barcelona, en el que sembla un assassinat ritual laberíntic. En aquesta ocasió, el context polític exterior és convuls, s’acaba de proclamar la República catalana (com passa, també, al flamant premi Sant Jordi d’enguany, Digues un desig, de Jordi Cabré) i el cos dels Mossos necessita recuperar el prestigi perdut. L’estil de Marc Pastor es distingeix per no clavar la mirada només sobre la trama base, sinó subratllant la visió del que passa al voltant. Per això les seves novel·les no són només negres o només fantàstiques o només thrillers. Són universos polièdrics amb molt d’ofici al darrere. I aquest, en concret, és el seu millor trencaclosques, tant en extensió com en capes de significat, de lectura i de llenguatge. Humà, autobiogràfic a estones, terapèutic, creatiu i superlatiu a nivell europeu. Som dins un videojoc.

Els àngels em miren comença i acaba amb una inspecció ocular i un aixecament, i s’estructura a partir de les quatre úniques setmanes que dura la investigació d’Abraham Corvo i Triana Santos, d’homicidis. A la primera setmana, i a còpia de diàlegs, coneixem els personatges i llegim detalladament el protocol del desplegament de les forces de seguretat encarregades del crim de les noies (Homicidis, la Científica, sotsinspectors, caporals, sotscaps, sergents, inspecció ocular, recollida de proves, autòpsies…), un treball en equip i sense torns. La primera conclusió falsa: suïcidi. Falta sang, a totes dues els han tallat la punta de la llengua i els han tatuat unes ales negres esteses “amb la tinta encara brillant”. El que m’agrada de la literatura de Marc Pastor―més enllà del seu estil, de la capacitat per recrear tota mena de registres lingüístics i de no encasellar-se a cap gènere, dels universos polidetallats que crea com si fes orfebreria, dels personatges que graviten entre el lumpen i l’aparença de normalitat, del seu sentit de l’humor tragicòmic i molt anglès, del terror fantàstic que l’ha convertit en un dels grans d’aquest país― és la seva destresa a l‘hora de passar pel sedàs literari els detalls d’ofici que coneix de primera mà i que planta al text amb un hiperrealisme fascinant: “No seria el primer cop que la filmació d’un homicidi no es pot passar a judici perquè algú s’ha dedicat a fer bromes sobre la manicura del cadàver”, “El jutge esternuda i escampa ADN per tot arreu”, “Segle XXI, l’edat daurada de la informació, les xarxes socials i les connexions instantànies arreu del planeta. I aquí encara treballem en gabinets a la llum d’una gresola, escrivint notetes amb una ploma de faisà que després segellarem dins de sobres, endreçats taxonòmicament en arxivadors tancats a pany i forrellat”.

Una realitat laboral quotidiana i sense filtres que Pastor sempre integra i combina amb serrells de fusta literària: “El dolor que hi ha impregnat a la fotografia em crema els dits a través dels guants”, “Amb la fressa de la serra mecànica –polsim d’os brollant del crani de la Silvana en una nevada macabra”. Marc Pastor pensa que la virtut més sobrevalorada de la literatura és l’estètica. Ell dibuixa i va al cinema. I totes dues coses es noten quan escriu, quan ataca amb eucaliptus o quan ens omple els ulls de plomes d’aviram.

El narrador parla en cursiva i té una consciència posseïda per un esperit demoníac provinent de la màgia negra equatoguineana que li domina la voluntat. Abraham Corvo pensa en aquest registre manipulat pel més enllà, però en canvi s’expressa amb l’argot policial real de les investigacions d’aquesta casta. Els esperits antics són els d’avui. Els àngels mormolen i estan emprenyats. Llegim el llibre i mirem al voltant a la recerca d’un magma d’ales esteses com un esclat de violència. Marc Pastor ens ha tornat a deixar amb la boca oberta i amb la llengua en desús.

Etiquetes: