Marc Freixas. Amor i silenci

Amor i silenci (La Comarcal Edicions, 2013), és el darrer poemari del jove poeta igualadí Marc Freixas. Joan Pinyol, al pròleg, assegura que, igual que el cantautor mallorquí Tomeu Penya, en aquest poemari hi trobarem “música, cançons i un bon grapat d’emocions”.

Amor i silenci (La Comarcal Edicions, 2013), és el darrer poemari del jove poeta igualadí Marc Freixas. Joan Pinyol, al pròleg, assegura que, igual que el cantautor mallorquí Tomeu Penya, en aquest poemari hi trobarem “música, cançons i un bon grapat d’emocions”.

I és ben cert, per a Freixas, els versos esdevenen música, una música molt especial, la música dels mots feta silenci: “silenciosament la paraula es fa música, la veu de l’amor”. I és des d’aquest silenci, que el poeta expressa i sent. Sent amor per l’estimada, per la família, pels amics i pel país. Marc Freixas vol compartir aquest sentiment, aquestes emocions fetes cançons, mirant el camí de la vida amb el cap ben alt, amb optimisme i esperança. No defuig les adversitats ni les injustícies, fa una crida als mals que patim al planeta: nens que moren de gana, la terra que no viu amb la dignitat que es mereix … El poeta no es queda pas amb els braços plegats, sinó que lluita, i la seva lluita és ferma i dolça: lluita amb els mots, amb l’amor, el romanticisme, la paraula, que viu com “un homenatge al silenci amb música de fons”.

Marc Freixas estima, per sobre de tot, la llibertat de fer, ser i sentir: des de l’expressió més propera de la seva intimitat, fins a endinsar-se a sentiments col·lectius: les pròpies arrels, la solidaritat i el respecte de l’ésser humà. Se sap fill d’una generació covarda i víctima de la transició després de la mort de Franco; nat el 75, és conscient que la seva és una generació que ha viscut en una anomenada democràcia irreal, dels “abusos encoberts” i, probablement, per això s’ha acomodat en una aparent justícia incerta. Fent referència a Raimon, diu: “no vinc d’aquell silenci antic i tan llarg”. Per això fa un reclam a la necessitat de lluitar per aconseguir tant els drets de la nostra terra com els d’aquells infants del Tercer Món que treballen explotats als camps de cacau. Bateja sota el nom de “cactus” a la seva maltractada terra durant més de 300 anys: “300 anys de cicatrius de sang per tot el cos”, i homenatja Barcelona i a recers de la metròpoli com el gracienc Heliogàbal, on la música i el caliu fan petita la gran ciutat.

El jo poètic versa l’amor innocent, tendre, amb “el gust que fa el primer petó a la boca”, l’amor lliure: parla de “tots els colors possibles”, l’amor cap aquells qui més el necessiten: “seria just i necessari treure pa d’on sigui i donar-lo a qui no en té …”, l’amor a la justícia: “farem callar els culpables i que parli tot un poble”, l’amor a la veritat, a la cultura i també a l’amor apassionat: “a vegades no sé del cert si ens estimem més que al començament o tot és un miratge que trastoca l’amor que et tinc”. I, per sobre de tot, versa el seu amor incondicional a la poesia, identificant-la alhora amb l’estimada: “Només et tinc a tu, amor meu i poema … només la sort de poder créixer junts per estimar-nos”.

El poeta fa obrir els ulls de realitats socials: “que desperto d’aquest silenci imposat, que maltracta allò que hauria de ser font de vida”, versa mots contra la crueltat, les guerres i la violència: “hem reconvertit la crueltat de la flama en paraules fermes i intel·ligents”. Per  Freixas, la poesia és la millor arma per aconseguir el bé i la felicitat. També parla de la mort, però d’una mort ferma i vital: “les meves cendres, que les vull a qualsevol tros de la mar Meditarrània”, i sempre amb poesia: “No dubteu mai quan arribi la meva hora ! Seré entre vosaltres recitant a cau d’orella el llarg poema inacabat”

Per Freixas, la poesia esdevé com un truc de màgia per palpar el bé i la felicitat, tot reclamant la necessitat de somniar: “Deu ser que la nostra societat benpensant no assumeix la possibilitat de somniar-ho tot …”, perquè en un món en crisi material i emocional, “és del tot imprescindible regalar somriures.”

Al llarg del poemari Marc Freixas fa ús de les paraules, tant per declarar el seu amor com per combatre les injustícies: per somniar, lluitar i ser lliure. El darrer poema, “Dies blaus”, fa referència a la mort, talment com si el recull poètic que el lector té entre mans esdevingués el camí de vida amb el cor obert. El poeta descriu una mort plena, d’aquell qui se’n pot endur a la motxilla grans tresors sembrats: els dies blaus són la vida, la calma, la frescor, la felicitat i l’homenatge a la Mediterrània i a tot un poble “que camina amb pas decidit per aconseguir somnis de manera conjunta”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació