Mar Bosch. Monstres autònoms

17.09.2018

Hi ha una cosa que em posa de bon humor de l’escriptura de Mar Bosch, i és que fa la sensació que li sua completament el món exterior i ella és feliç al seu univers literari. M’ho va semblar llegint Les generacions espontànies –la seva segona novel·la– i m’ho ha confirmat Vindràs amb mi després del diluvi, la seva tercera.

Mar Bosch / Fotografia: Ester Roig

Aquesta novel·la és un encàrrec i un joc literari i, s’ha de jutjar com a tal. L’editorial Comanegra ha demanat a set escriptors catalans un relat inspirat en la novel·la Frankenstein coincidint amb la celebració del seu bicentenari. L’encàrrec va sortir d’una trobada l’estiu del 2016 a la fàbrica Lehmann –una picada d’ullet metaliterària a la trobada de Shelley, Byron i companyia a la mansió del llac Léman l’estiu de 1816, el lloc d’on va sortir l’obra de Shelley —.

Com a homenatge em sembla bé, com a experiment em sembla regular. Els escriptors han hagut d’escriure una novel·la sota tres condicions: ha de passar a Barcelona, en una data determinada, i hi ha de sortir un personatge secundari que és el mateix a totes les novel·les i les lliga. Així, quan les llegim totes, descobrirem el secret d’aquest personatge – un nou monstre Frankenstein –i el sentit de tot el cicle. No sé si el públic lector a Catalunya és tan nombrós i entregat per participar i completar aquesta gimcana, però els llibres han anat sortint. El de Mar Bosch Oliveras és el sisè de la col·lecció, i està ambientat a l’any 2004.

La protagonista és una nena de 15 anys, sensiblement rara, que aterra a la Barcelona del Fòrum de les Cultures fugint d’una desgràcia familiar. Se li ha mort la mare, i aquesta mort ha esguerrat el pare. Són dos monstres que carrega a l’esquena, i que comparteix amb el germà, Noè, que és qui la salva del diluvi –la metàfora no és meva–. De fet, el text és un joc de metàfores i simbolismes, suposo que bastant induïdes per l’encàrrec rebut.

Com que la novel·la va dels fills ferits que es fan grans i esdevenen autònoms –com Frankenstein– al llibre se li farà una lectura ensucrada sobre la maternitat i els nens. “Els pares volen que els fills siguin autònoms perquè els estimen – diu la narradora – els estimen així, de camí al seu propi abisme”. Però la novel·la s’ha de llegir al revés, com una afirmació dels fills davant dels pares. És el monstre que es rebel·la contra el seu creador.

Aquesta és la història d’una nena ingènua de poble que arriba a la ciutat i descobreix el món. És una noia marcada pel rebuig del seu creador –el pare, quan mor la mare, arracona els seus fills–. La noia podria ser la criatura solitària del científic egòlatra, però també podria ser una petita Shelley fascinada pels mecanismes de la vida que l’envolta. La protagonista s’ho mira tot amb una barreja de candor i desconfiança, i Bosch se’n surt molt bé marcant el to esbojarrat i desmenjat dels pensaments de la nena.

També està molt ben trobat que la nena es digui Coloma –“Sí, com la de La Plaça del Diamant dels collons”, es queixa ella– però s’hagi rebatejat i es faci dir Sigrid, que és nom de guerrera viquinga. El canvi de nom és l’autonomia del monstre, i la nena se l’ha canviat per desfer-se del pes que la condiciona sense que ella pugui prendre cap decisió. “Tenim fills per posar nom a la pròpia esperança” diu la mare del llibre. La nena respon a aquesta pedanteria dominadora de la mare canviant de nom i tallant els lligams imposats.

Vindràs amb mi després del diluvi és un encàrrec ben fet i reafirma el domini de Bosch sobre la creació literària. La novel·la té alts i baixos, escenes massa disperses i excés de caricatura en alguns personatges – perquè Bosch treballa bé inventant gent histriònica i es deixa anar.

Potser per això tinc ganes que l’autora deixi estar el to ingenu que marca les seves novel·les i es posi seriosa amb un tema que no accepti la ironia tan fàcilment. Si no ho fa, hi ha el risc que la veu que domina se la mengi completament i l’etiquetin de noia que escriu faules d’enginy tacades de mala llet. Però he de reconèixer que entre la pedanteria afectada d’escriptor que mira d’encaixar en un entorn esquifit i l’univers original i boig d’una escriptora que va a la seva em quedo amb aquesta última. Perquè, com diu la narradora renyant el científic de Frankenstein, una de les coses que cal aprendre és que “s’ha de saber gestionar la merda que generem”.