Manuel Veiga i la flor del temperament 

8.01.2019

Avui ha mort l’actor i dramaturg Manuel Veiga. La notícia ha trasbalsat el món del teatre català, que sentia una gran estima per l’autor i intèrpret. Amb experiència en el món de la televisió, el cinema i el teatre, el Manuel Veiga autor es va interessar en diverses ocasions pel món del flamenc i els gitanos. Recuperem aquest article d’Ana Prieto Nadal sobre el seu darrer espectacle, Siempre a la verita tuya, que es va estrenar l’any passat a La Seca.

Manuel Veiga ha escrit i protagonitza ‘Siempre a la verita tuya’, a La Seca – Espai Brossa.

Podria dir-se que Manuel Veiga, un actor habitual dels nostres escenaris, com a autor se situa més aviat en la perifèria de la dramatúrgia catalana —tot i haver rebut nombrosos premis i haver format part del Projecte T6 del TNC amb l’obra 16.000 pessetes (2005)—, d’igual manera que els seus personatges acostumen a moure’s per la perifèria, tant geogràfica com social, de Barcelona. Un dels seus espectacles més celebrats, Jar (Carmen Amaya en el recuerdo), que va ser estrenat l’any 1993 al Teatre Adrià Gual i recuperat el 2013 al Teatre Akadèmia, estava dedicat al poble gitano i s’erigia en un tribut a la memòria de La Capitana del Somorrostro a partir del retrobament de dos personatges amb trajectòries vitals ben diferents. Siempre a la verita tuya, “monòleg flamenc” que Veiga escriu, dirigeix i interpreta, i que es pot veure a La Seca – Espai Brossa, connecta amb aquesta voluntat de parlar de les classes populars a partir de referents artístics de gran rellevància, i es planteja com un homenatge a Lola Flores i alhora com un reconeixement al castigat món del transvestisme en el període de la Transició.

Manuel Veiga encarna Curro, un palmero que no es vol fer vell; un home colpit per la mort d’un fill que no va saber entendre i que ara enyora terriblement, amb el pes afegit de la culpa. Es tematitzen les dificultats del dol —”una jartá de pena fría”— i la deriva mental que implica, fins al punt que, no sense humor, el personatge es planteja si no estarà “transtornaíllo” o “desnortaíco”. I és que tot el monòleg va dirigit a una mosca, sens dubte per causa d’unes famoses declaracions de Lola Flores, que afirmava voler reencarnar-se en mosca després de la seva mort. El fill, que volia ser igual en tot a la seva admirada Lola, esdevé en la imaginació de Curro aquesta “mosca faraónica, mosca renegrida sin haber pasado por huevo ni larva”. L’insecte funciona com a recurs teatral o joc dramàtic que permet i justifica el torrent de paraules— torturades, però a la fi balsàmiques i guaridores— d’aquest home destruït pel dolor. El seu fill és mort i ell mateix presenta un cert caràcter espectral, car es troba ancorat en un altre temps i rebobina sense descans el rodet de la memòria: “Minutos que ya no caminan en las manillas de aquel reloj”.

Sotmès al capriciós vaivé de la memòria, que és alhora persistentment interrogada, Curro malda per recuperar una imatge del seu fill que li faci justícia, que respongui a la veritat. De manera tangencial al·ludeix a la misèria del barri d’extraradi on viu, als seus orígens socials i a la “mala bají” que els ha acompanyat sempre. S’expressa en un castellà arravatat i poètic que enjoia amb vocables i expressions d’origen caló —”tener aje”, “chipén”, “endiquelar”, “currelar”, “parné”— i una creativitat que remunta el corrent cristal·lí de la llengua andalusa i lorquiana. Val a dir que apareixen també expressions i frases de La Faraona que han fet fortuna, com aquella que diu que “La vida es un paseíto en coche de caballos”.

L’espai escènic, a càrrec de Jar Teatre, és sobri però efectiu i molt ben aprofitat: amb tan sols amb una cortina, un bust de maniquí —i l’imprescindible vestit, dissenyat per Laura Cardoso—, un mirall i una cadira flamenca s’evoca una mena de camerino on el personatge espera el moment de sortir a actuar en un programa especial de cap d’any, alhora que s’arma de valor per donar-li un sentit a la seva vida. Quan rememora el concert de Lola Flores al Teatro Monumental de Madrid, l’any 1974, el fons s’il·lumina de vermell sang i Veiga/Curro canta, amb contenció i sentiment alhora, Pena, penita, pena. La cortina, que abans ha funcionat com a pantalla per oferir-nos una gravació de Lola Flores en plena acció, es tenyirà després de color rosa i amb els seus serrells embolcallarà, talment un mantó de Manila, el cos de l’actor. Aquesta bella composició, on hi tenen un paper preponderant la il·luminació de Josep Maria Cadafalch i l’espai sonor d’Amadeu Solernou, conté un preciós parlament del personatge, en què despunten els elogis desfermats i les imatges inspirades que retraten Lola Flores com “zarzamora asilvestrá”, “arrebatada de soles y lunas desde el moño hasta el tacón”, “noria frenética de volantes”. Títols de cançons com La niña de fuego i La flor del temperamento esdevenen poc menys que epítets formularis.

Una escena de ‘Siempre a la verita tuya’, espectacle de Manuel Veiga que es pot veure a La Seca.

Fosforegen en la memòria de Curro retalls cromàtics i imatges en moviment, però, en sortir de l’ensonyament del concert rememorat, tornarà a la crua realitat per exposar la violència que va sentir i exercir quan va saber que el seu fill era transformista. La seva funesta reacció davant la impensada, inassimilable metamorfosi del fill es compagina amb el dolor i la tendresa de recordar el dia del seu naixement, així com moments de la infantesa reveladors d’una sensibilitat diferent que seria canalitzada, per sobreviure, en mimètica admiració per la cantant i bailaora —”Lola fue tu devoción, tu cielo en la tierra, tus cinco sentidos”— de la qual havia d’esdevenir mèdium i reflex: una zarzamora —nom que rebien els transvestits que imitaven Lola Flores durant la Transició— amb perruca atzabeja, arracades i mantó.

Lola Flores consentia, complaguda, el plagi de les zarzamores —els va deixar el seu repertori i el seu gest, la seva inspiració: “tus trajes se convirtieron en precursora bandera arco iris que ondeó en los escenarios furtivos de aquellas noches negras de antaño”— amb la mateixa generositat amb què repartia joguines als nens de les xaboles i convidava els seus amics en nits infinites. Ara és Curro qui busca superar la soledat i el dolor a través de la fascinació per l’artista de Jerez i l’evocació dels barris gitanos de Barcelona o del tablao El Charco de la Pava del carrer Escudellers, on va començar El Pescaílla; de Los Gitanillos, la finca de la família Flores a Marbella, i de Caripén, el local flamenc que la cantant tenia a Madrid; de tants artistes amics i còmplices: Bambino, Las Grecas, Camarón… Però tots aquests records solejats, de plenitud i d’art, es veuen enterbolits per l’assassinat del seu fill, en un país repressor i homòfob que en el transvestisme hi veia pecat, malaltia i delicte.

Amb el seu monòleg abrandat, altament emotiu, que recorre per moments a la màgia i a l’onirisme, Manuel Veiga, que és actor per damunt de tot —fraseig virtuós, mirada encesa, gest precís i commovedor—, reconstrueix o rescata una porció de la memòria col·lectiva, i denuncia el maltractament infligit, gairebé de manera crònica, a una part de la societat: la més marginada i incompresa. Però sobretot enfila una dolorosa memòria personal, la de Curro, i, per l’espinós viacrucis del dol i del penediment —”Fui cobarde de afectos”—, traça el camí de reconciliació d’aquest home amb ell mateix. Les paraules de retractació arriben tard; tanmateix, s’albira la llum al final del túnel, una llum que és la de l’art i la de la lluna de Lorca, com no podia ser d’una altra manera, i és que la màgia de l’escenari ho traspassa tot, i la imaginació reparadora domina en aquesta conversa somiada que acaba sent una carta d’amor, honesta i apassionada, jonda, a l’art de Lola Flores.