Manuel Moyano: el poder dels (i en els) microcontes

10.06.2019

Actualment, en moltes literatures el microconte (o microrelat) ha adquirit prou rellevància i notorietat per deixar de ser considerat el germà petit i desvalgut del conte. Per a molts especialistes, es tracta d’un gènere propi, amb característiques genuïnes i diferenciades. És el «quart gènere narratiu», per dir-ho amb paraules de la catedràtica emèrita de la Universitat de Neuchatel Irene Andres-Suárez.

Manuel Moyano, autor de microcontes

Segons aquesta estudiosa del gènere, el microconte o microrelat –un text en prosa els dos principis bàsics del qual són la hiperbrevetat i la narrativitat– consta dels següents trets formals: a) absència de complexitat estructural; b) mínima caracterització dels personatges; c) esquematisme espacial; d) condensació temporal; e) utilització d’un llenguatge essencialment connotatiu que confereix al text potència expressiva i semiòtica; f) i la importància del títol (i també de l’inici i del final).[1]

Malauradament, a la literatura catalana encara som a les beceroles a l’hora de tractar amb aquest gènere, tant pel que fa als estudis que s’hi han dedicat com pel que fa a la publicació de llibres de microcontes (o que continguin un bon nombre de microcontes). Això no obstant, cal fer menció del bloc La bona confitura, dirigit pel pianista i escriptor Jordi Masó Rahola, un espai dedicat íntegrament al microrelat en llengua catalana i que té la virtut –i l’encert– de fer visible el gènere tot oferint-ne una panoràmica actual rica i completa.

Dit això, no és gens estrany que per poder llegir bons llibres de microcontes hàgim d’anar a d’altres literatures, literatures properes com la castellana que les dues últimes dècades han aconseguit consolidar una tradició envejable en el gènere: des dels tímids i experimentals inicis de principis de segle xx (Juan Ramón Jiménez, Gómez de la Serna, García Lorca, Luis Buñuel…) fins a la multiplicitat de propostes del segle xxi (Luis Mateo Díez, José Jiménez Lozano, Julia Otxoa, Hipólito G. Navarro, Juan José Millás, José María Merino, Manuel Moyano, Ángel Olgoso, Juan Pedro Aparicio o Ginés S. Cutillas, entre d’altres), passant per la lenta construcció del gènere (Ignacio Aldecoa, Ana María Matute, Max Aub, Alfonso Sastre, Antonio Fernández Molina o Javier Tomeo).

Jordi Masó Rahola dirigeix el bloc ‘La bona confitura’, dedicat al microconte. Foto: Ester Roig

Una de les editorials clau en la consolidació del gènere en llengua castellana ha estat, sens dubte, l’exquisida editorial Menoscuarto, amb seu a Palència, i més concretament la col·lecció Reloj de arena, dirigida pel professor de la Universitat Autònoma de Barcelona Fernando Valls. L’any 2011 s’hi va publicar, precisament, el llibre Teatro de ceniza, de Manuel Moyano, una de les obres destacades en la consolidació definitiva del gènere. Un llibre de factura impecable, format íntegrament per microcontes –n’hi ha 100– i amb pròleg de Luis Alberto de Cuenca.

Tot i que els microcontes de Manuel Moyano permeten –no podia ser d’una altra manera– interpretacions de tota mena, em decanto per una lectura global del llibre a partir de la noció de «poder» –o de «Poder», amb majúscula–, encara que no totes les peces que conformen l’obra hi encaixin, en aquesta línia interpretativa.

Així doncs, el llibre ofereix diverses perspectives –sempre en clau literària-narrativa– sobre què és el Poder: com actua en diferents moments històrics, a través de qui o de què es manifesta, les conseqüències que comporta, els tipus, l’ambigüitat de la seva presència, la relació amb l’absurd, etc. Només cal fer una ullada a alguns dels títols per convèncer-nos-en, ja que hi apareixen termes o expressions el camp semàntic dels quals voreja la noció de Poder, ja sigui des d’una òptica religiosa, política, mítica, bèl·lica o, senzillament, antropològica: «imperi», «origen», «mite», «lluita de classes», «perennitat», «desproporció», «cercle», «món efímer», «alfa i omega», «enigma», «rang», «Atlàntida», «llei de la jungla», «eternitat», «desmitificació», «abisme», «fi dels temps», «apocalipsi», «exèrcit», «setge», «apostasia»…

Tal com he comentat anteriorment, un dels trets formals del microconte és la importància que sol tenir el títol, «un element clau que manté una relació dialèctica amb el text, orienta la lectura i subratlla els elements significatius que convé tenir en compte».[2] En aquest sentit, molts dels títols posen la narració al servei d’una idea, de manera que el text adquireix un lleuger i matisat to conceptual o al·legòric. És el cas, per exemple, del microrelat intitulat «Lucha de clases», en què l’autor aconsegueix, amb molt poques línies, narrar «l’essència» de l’arxiconeguda lluita de classes marxista:

Lucha de clases

El mayordomo escupe en el café que van a tomar los señores, amontona desperdicios debajo de la alfombra, extravía adrede algunas cartas. Llegará el día en que se decida por fin a mezclar cianuro en el jerez que sirve después de las comidas. Pero eso aún no lo sabe. Por el momento, cree que estos pequeños actos pueriles serán suficientes para saciar su sed de venganza.[3]

El poder del majordom és enorme perquè pot decidir sobre la vida i la mort dels seus senyors, si bé «encara no ho sap» perquè la seva figura no és sinó un símbol de la protolluita de classes, la força motriu de la qual és la set de venjança, l’odi, el ressentiment, un poder que el transcendeix, que va més enllà de la seva individualitat i que s’incrusta en el cor mateix del desplegament històric. En aquest microconte, doncs, l’autor ofereix una visió sociopolítica i històrica del poder. I no n’és l’únic, ja que microrelats com ara «Hui», «Luna pálida», «Involución», «La Policía del Sueño» o «Espías», per citar-ne només uns quants, també ofereixen al·legories sobre el poder, sovint vinculades a una potencial distopia.

I és que l’existència i/o emergència del poder, això és, el seu inevitable abús per part de qui l’ostenta («Consejos del embajador Robertson»), la impossibilitat de controlar-lo («De entre los muertos»), d’escapar del seu fat («Círculo»), el perill imminent de la seva presència («El corredor»), la relació estreta amb la bogeria («Ártico»), el seu tarannà entre misteriós i inquietant («Vórtice») o el caràcter familiar i venjatiu d’algunes de les seves formes («Desproporción», «Vecino», «Carne de mi propia carne», «Paternidad»), fan del nostre món –o de qualsevol altre món– un lloc hostil, perillós, insegur, inestable, si bé l’autor ho tracta amb un humor que sol derivar cap a l’absurd o la paradoxa. Si el poder brota, per exemple, en el si de la recerca científica, aleshores s’esdevé l’absurd revestit de pretesa eficiència i racionalitat perquè la mateixa Ciència, èbria de poder, ha volgut suplantar les prerrogatives de la Mare Naturalesa:

Perennidad

La ciencia consiguió al fin prolongar la vida varios cientos de años, pero no logró que esa longevidad física llevara aparejado el ímpetu propio de la juventud. Las ciudades se llenaron de hombres sanos con aspecto de atletas que pasaban las horas sentados en los bancos de los parques asomados a las vallas de las obras o jugando al dominó en ruidosas tabernas cargadas de humo.[4]

I passa exactament el mateix en els microcontes «Refutación» o «Hipótesis de Borel», també vinculats a teories científiques o a fets contrastats empíricament. En canvi, en textos ubicats, ja d’entrada, en un terreny mític o fabulós, el poder d’allò extraordinari esdevé absurd o mancat d’interès a còpia d’empetitir-lo, de desmitificar-lo («Desmitificación», «El escapista»). Si el poder està vinculat a la política («Cuestión de rango»), aleshores l’absurd no és res més que una conseqüència (il·)lògica del capteniment irracional d’aquells que ostenten el poder, com ara reis, prínceps o consellers reials. I en el cas que l’emergència del poder estigui lligada a un fenomen religiós, aleshores el propi poder adquireix una força i una energia ultrahumanes capaces de transcendir segles, mil·lennis («El juego») i, fins i tot, el sistema solar:

Apostasía

Seis milenios después de la extinción del hombre, las máquinas que éste dejó como legado han evolucionado por sí mismas hasta desarrollar una civilización que abarca toda la galaxia. Entre los robots se ha extendido el culto de Ung, el Dios Metal. Sus sacerdotes enseñan que la Máquina Primaria, de la que todos provienen, fue modelada por el mismo Ung a partir de un informe trozo de hierro. En ciertos planetas del Brazo de Orión ha surgido, sin embargo, una secta disidente. Sus miembros postulan que los primeros robots fueron creados, en realidad, por humildes criaturas orgánicas. No habrá clemencia para estos herejes. Perseguidos sin descanso, una vez que se les dé caza serán martirizados hasta el desguace.[5]

Capítol a part mereixen aquells microcontes en què el poder adquireix una tonalitat inequívocament cosmològica i/o cosmogònica, lligada sempre al pas destructor del temps. En aquests microrelats, el narrador desborda la condició humana per esdevenir una espècie de divinitat arcana i misteriosa («El centinela», «Eternidad»), una estàtua imperible («Jardín abandonado»), una veu impersonal amb ressonàncies mítiques («Apocalipsis») o un nen-déu que fa pensar en el superhome nietzscheà («Mundo efímero»). Cal destacar, en aquesta línia cosmològica i/o cosmogònica, el microrelat que enceta el llibre, «Ocaso de un imperio», un text excepcional que es pot llegir com una al·legoria política i/o literària que tracta sobre el poder de crear mons i, alhora, sobre la bogeria intrínseca a qualsevol acte de creació, per més petit i insignificant que sigui tal acte, ja que en qualsevol moment el fruit de la creació pot ser destruït sense contemplacions ni miraments.

Ocaso de un imperio

Swift inventó el país de Liliput, poblado por hombres diminutos, y Tomás Moro la isla de Utopía, cuya capital es Amauroto. Yo también me dedico a inventar lugares imaginarios. Sin ir más lejos, ayer dibujé un círculo con guijarros en el patio y lo nombré Imperio de Chu. Chu es un país árido, sembrado de agujas de pino y habitado sólo por hormigas. Más allá de sus fronteras se extienden parterres con begonias y crisantemos, y también un sendero de grava que conduce hasta la verja de salida, esa verja que siempre permanece cerrada (al menos, para mí). Todos los imperios están condenados a desaparecer: esta mañana, el jardinero arrasó Chu al pasarle un rastrillo por encima. Como me encaré con él, las enfermeras decidieron inyectarme una nueva dosis de tranquilizante.[6]

Tots els imperis, efectivament –els literaris també–, estan condemnats a desaparèixer, estan condemnats a convertir-se en cendra després del gran teatre. Però mentre aquest dia no arribi, podem gaudir de la lectura d’un llibre tan únic, tan suggerent, tan subtil, com aquest Teatro de ceniza, de Manuel Moyano.

NOTES:

[1] Irene ANDRES-SUÁREZ, Antología del microrrelato español (1906-2011). El cuarto género narrativo, Madrid: Ediciones Cátedra, 2012, p. 19-93.
[2] Íbid., p. 24.
[3] Manuel MOYANO, Teatro de ceniza, Palencia: Menoscuarto ediciones, 2011, p. 15.
[4] Ibid., p. 24.
[5] Ibid., p. 108.
[6] Ibid., p. 13.