Manuel de Pedrolo. Infant dels grans

9.06.2018

Amb motiu del centenari del naixement de Manuel de Pedrolo, l’editorial Comanegra ha publicat Infant dels grans, un testimoni de la quotidianitat d’una parella de pares novells: el mateix autor, la seva dona, Josefina, i la seva preciosa criatura, l’Adelais.

Manuel de Pedrolo. | Foto: Editorial Comanegra.

El que començà sent un munt de notes i apunts primfilats sobre tot el que deia, feia i sentia la seva filla, es convertí en un íntim relat sobre una jornada de la vida del nadó, i una obra més del corpus pedrolià. “Perquè al pare li ha vingut l’humorada d’omplir unes quartilles que només parlin de la filla. Començà com un joc, un entreteniment de vacances, i per poc acaba en un llibre seriós”.

Pedrolo va escriure aquesta obra l’any 1952, quan l’Adelais tenia vuit mesos i onze dies, però no va ser fins que aquesta va complir els 15 o 16 anys que l’obsequià amb aquest regal tan personal.

El tema d’aquest llibre és inèdit dins el seu conjunt d’obres. De fet, el mateix any que va escriure aquest tendre dietari, l’autor publicà Cendra per Martina i Es vessa una sang fàcil, novel·les que narren amb cruesa diversos esdeveniments.

Així doncs, Infant dels grans descriu la quotidianitat d’una dia a la vida de la família: com la nena es desperta, xerra –o ho intenta–, crida, juga, mira com el pare escriu a màquina, etc. També hi apareixen anècdotes, com quan van a l’hort de l’avi i l’Adelais es troba amb un arbre: “Amb un pèl d’imaginació no costa de comprendre que està fent presentacions”; o com quan li surt la primera dent “és motiu de disbauxa i alegria entre la família”.

El relat, escrit majoritàriament en present i en tercera persona, consta de quatre capítols. En el tercer i quart, respectivament, Pedrolo evoca la seva pròpia infància i la de la seva dona. Així, menciona el Castell de l’Aranyó, propietat de la seva família, i narra l’arribada en plena nit. En aquest sentit, Anna M. Moreno-Bedmer, autora del pròleg d’aquesta obra, ens explica com el motiu nocturn, l’autoconeixença i la mort, entre altres, són recurrents a la poesia de Pedrolo. Escriu sobre la temàtica a Reixes a través (1944-52), He provat un gest amarg (1952) i Visat de trànsit (1952-54).

També narra la trista i grisa infància de la Josefina reclosa en el petit pis de Sants, on, apostada davant d’una finestra, veu el temps passar al costat d’uns pares adusts i gens afectius.

Per últim, cal esmentar que trobem diversos referents literaris, com Gertude Stein i la seva famosa frase: “Rose is a rose is a rose is a rose”; Josep Carner, recitat per l’avi; i Ferran Canyameres, de qui en un íntim murmuri, Pedrolo li recita un poema a cau d’orella a la nena i la deixa encisada.