Manuel Baixauli, creuat per la mort

9.09.2015

L’any 2007 Manuel Baixuali va protagonitzar una d’aquelles històries felices que demostren que la literatura, si més no de vegades, és generosa amb els seus creadors. L’home manuscrit, la segona novel·la del valencià, va traspassar les línies de Maginot traçades pels departaments de marketing —no als llibres massa literaris, no a les temàtiques massa obscures, no als autors exigents amb el lector—, i va esdevenir en un èxit de crítica i de vendes. Sis anys més tard, quan molts lectors ja el consideren un autor de culte, Baixauli publica La cinquena planta, un llibre que eixampla i aprofundeix el seu món literari.

Manuel Baixauli | © Francesc Vera

Si la mort és «l’espill que es traga l’original», com diu un dels epigrames del psicòtic Timoteu que trobem dins de la novel·la, aleshores ¿de què serveix l’art? Per contestar a aquesta pregunta Baixauli es manté fidel a la seva noció de literatura, en què l’escriptura esdevé una recerca oberta a diferents gèneres i registres. La resposta, per tant, no ens arriba com una narració clàssica, ni tampoc com un assaig (tot i que hi inclou aquests elements), sinó més aviat com un dietari digressiu. Hi trobem descripcions realistes i jocs metaliteraris, narracions de terror i parlaments teatrals, la dimensió fantàstica i l’ala de la bogeria… Tota aquesta varietat, però, no es dispersa fins a fer-se avorrida ni queda en focs d’artifici que no van enlloc, sinó que gira sempre al voltant d’aquest jo que escriu i que vol contestar una pregunta que, de fet, no s’ha formulat ell mateix. Ha estat la mort, en creuar-lo, qui li ha formulada.

Poc després d’acabar el que no sap que es convertirà en un llibre de culte —L’home manuscrit—, l’alterego de Baixauli, B, queda completament paralitzat durant quaranta-dos dies per culpa de l’estrany Síndrome de Guillain-Barré. Superada aquesta experiència, ha de recuperar-se a un sanatori. Com que els espais són cabdals en la trama d’aquesta novel·la, gairebé ens sembla lògic percebre la respiració del sanatori. Els personatges que l’habiten —els malalts, però també metges, zeladors i fisioterapeutes— responen a la força oculta d’aquesta respiració. També ho fa B, que s’obsessiona per la cinquena planta de l’edifici. ¿Per què està sempre tancada?, ¿per què se’ns presenta inexpugnable?, ¿per què s’entesta en assimilar-se amb el lloc que mai habitarem? Quan finalment es recupera i torna al seu antic pis —buit com l’estudi d’un Duchamp vagabund—, B reprèn l’escriptura. Vol contestar les preguntes que segueixen al seu cap després de que tot hagi passat, com els cavalls que va veure en una pel·lícula de Tarkosvki, i sap que la resposta no apareixerà com una fletxa, en línia recta i fulminant. Al contrari, haurà d’avançar a les fosques, sense que es faci evident la frontera que separa la malaltia de la mort, el desig de la bogeria, l’art de la vida. I per això escriu. I no només escriu. També reescriu, pensa en el que ha escrit, imagina el que podria haver escrit, tem allò que potser un dia va escriure… Aquesta activitat frenètica trobarà la seva recompensa en la última línia de la novel·la, on hi ha la resposta que fa estona que l’espera.

Més o menys aquesta és la història central del llibre, però aquesta història és només un esquema del laberint subjectiu i gustós que és la novel·la. Per fer-nos-en una idea més aproximada, caldria encabir-hi les històries que, dialogant amb el protagonista com un eco distorsionat, l’acompanyen i assenyalen una sortida que potser no existeix. Un personatge eliminat a l’última versió d’una novel·la anterior; un músic que ha tocat el violí a Auswitz i busca la música que sona en el seu interior; un escriptor la identitat del qual romandrà sempre oculta darrere d’un pseudònim llampant; una actriu que, després que tanqui la seva companyia, es reconverteix en fisioterapeuta; una arquitecta vanguardista que, després de fugir a París, retorna al sanatori fent-se passar per psicòtica per conviure amb un metge diabòlic… I encara necessitaríem més elements per donar raó del barroquisme de Baixauli. Les referències culturals que donen profunditat de camp —com els citats cavalls de Tarkoski o el paral·lelisme secret amb Rulfo— o una veu que podria pertànyer a un personatge de Kiarostami, absurd i delicat al mateix temps…

 

Manuel Baixauli | © Francesc Vera

 

És clar que tota aquesta construcció novel·lística, sense dubte admirable, resultaria banal si Baixauli no hi hagués amagat un arpó. No un ham d’aquells que apel·len a la curiositat de gat que tenim els lectors, sinó un arpó capaç de creuar al lector, igual que B ha estat creuat per la mort. Per això, després de tancar el llibre, encara ens recorre aquell fred que fa als llocs habitats pels espectres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Intel·ligent ressenya d’un llibre estranyíssim, profund, inquietant, d’aquells que no t’abandonen després d’haver-los llegit. ¿És millor La cinquena planta que L’home manuscrit? Gran dilema. Jo l’he trobat més sensorial, menys conceptual, i, sobretot, més lluminós.

  2. És un llibre sobre les presències que no són evidents, però que ens influeixen més que les quotidianes. Al cap i a la fi, allò que llegim marca la manera en què ens mirem el món.