Mandela i el general: la transició sud-africana en còmic

18.04.2019

Encert de Comanegra el d’oferir-nos, en una edició impecable, Mandela i el general, un treball signat pel periodista John Carlin i el dibuixant Oriol Malet, amb la col·laboració de Louis-Antoine Dujardin, responsable de l’edició original.

Mandela vist per Oriol Malet

“Jo era un soldat i ell era un terrorista”, explica el general Constand Viljoen, situant-se a l’extrem oposat a Nelson Mandela, a l’inici d’aquest esplèndid reportatge gràfic. El general parla amb el periodista John Carlin en un bar de Ciutat del Cap des d’on es veu, a l’horitzó, l’illa de Robben, la presó de Mandela: està a punt de narrar la història de la reconciliació inesperada que va evitar un bany de sang al final de l’apartheid, a Sud-àfrica. John Carlin, que va ser corresponsal a Johannesburg del diari britànic The Independent entre 1989 i 1995, ens presenta amb dibuixos d’Oriol Malet aquest relat de primera mà: Mandela i el general (Comanegra, 2019).

Quan Mandela va ser alliberat el febrer de 1990, tot apuntava que el seu partit —el Congrés Nacional Africà— guanyaria les primeres eleccions democràtiques del país. Però aquest somni va estar a punt d’ofegar-se en sang: l’extrema dreta sud-africana —els supremacistes del Moviment de Resistència Afrikaner (MRA)— va demanar al veterà de guerra retirat Viljoen que dirigís una milícia blanca per conservar el poder.

Tothom coneix la figura, quasi miraculosa, de Mandela i el seu camí per conciliar “les pors dels blancs i les aspiracions dels negres” —així apareix retratat al llibre. En canvi, descobrim un general de carn i ossos: comença com a defensor fervent de l’apartheid i és prou honest intel·lectual i moralment per canviar d’opinió, amb les converses privades on Mandela li promet que “no hi haurà cap represàlia ni discriminació contra els blancs”.

“Li ve de gust un te, general?”

Aquest canvi el comença a aconseguir Mandela quan, en la primera trobada secreta entre els dos líders, rep a Viljoen parlant-li en afrikaans, la llengua derivada de l’holandès que parlaven els blancs: “-Podríem mantenir una breu conversa en privat? Li ve de gust un te, general?” “-Sí, gràcies senyor Mandela” “-Vol llet?” “-Una mica, gràcies” “-I sucre” “-Una culleradeta, si us plau”. Així, abans de començar a parlar, l’odi del general està desarmat davant del somriure i el respecte que li ofereix Mandela. I aleshores posen les cartes sobre la taula: si els blancs tenien les armes, els negres eren molts més i tindrien suport internacional. Els dos coincideixen que faran el possible per evitar un “enfrontament sagnant”, la “pau dels cementiris”.

Tot és deliberat en la paleta sòbria d’Oriol Malet (negre, gris blavós, ocres). A la primera trobada de Mandela i el general, l’ambient càlid es refreda i es despulla fins al blanc i negre en els moments decisius de la conversa. El vermell es reservarà per al perill (la violència de l’extrema dreta supremacista del MRA), el tot color, puntualment, per a l’emotivitat. El traç dels dibuixos és espontani i l’entintat d’ombres, intensament expressionista; tot sense que els retrats deixin de ser perfectament fidels als personatges reals i als seus escenaris —i això mostra alhora tant el virtuosisme del dibuixant com la gran documentació fotogràfica que hi ha darrere de cada pàgina.

Mandela amb la seva dona Winnie

Un relat amb capes

L’estructura de la novel·la gràfica juga amb diferents nivells que el lector pot seguir perfectament perquè recorden els recursos del cinema o dels noticiaris televisius. Sota el fil principal del relat, la conversa entre Carlin i Viljoen, el general es converteix narrador de la seva pròpia història tot explicant les seves experiències i els fets històrics des de la seva perspectiva. Això ens permet veure “des de dins” el canvi radical del seu punt de vista sobre els fets.  Sovint, la narració dels esdeveniments històrics on no participa el general s’acompanya d’il·lustracions, a tota pàgina, de portades de diaris com el Cape Times, el Weekly mail o el Cape Argus, que ens mostren l’actualitat del moment —i que, aporten més informació de context. També s’hi incorporen, de tant en tant, mapes que ubiquen els esdeveniments.

Tots aquests nivells s’integren dins del relat de Viljoen, des dels seus pensaments i opinions, des dels seus sentiments. El resultat és una narració circular, un camí que comença i acaba en un mateix lloc físic —en un bar de Ciutat del Cap amb vista a l’oceà Atlàntic des d’on es veu, a l’horitzó, l’illa de Robben—; però el viatge ha canviat als protagonistes de la història. I també al lector.