Macho Fabre

26.11.2018

Diumenge passat va finalitzar la Setmana dels programadors del Temporada Alta, una trobada del bo i millor del talent local i forà, amb la presència d’espectadors, periodistes i programadors. Durant aquests dies s’han pogut veure a Girona i Salt espectacles protagonitzats per robots, creacions sobre el feminicidi com la d’Agnés Mateus i Quim Tarrida, una instal·lació d’Àlex Rigola sobre els maltractaments i un espectacle de Jan Fabre. Sí, el diumenge 25 de novembre, Dia Internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones. Coses del món del teatre.

La instal·lació de “Macho Man” | Foto: Temporada Alta

Servidor de vostès, sempre al peu de la notícia, es va plantar a Girona dissabte al matí, amb un llamp d’AVE tan veloç que no deixa llegir ni mig capítol de novel·la. Em vaig dirigir de seguida al Teatre Municipal, on al seu vestíbul (fastuosa làmpada d’aranya, parets i sostres decorats) ha estat ubicada, durant deu dies, la instal·lació Macho man, signada per Àlex Rigola. “Sóc masclista. Vaig néixer en una societat masclista i cada dia lluito per ser-ho una mica menys”, diu el director al programa de mà. Molt bé. Tots ho som, perquè hem sigut criats i educats en una societat profundament masclista, i la nostra feina és lluitar cada dia contra això, per canviar el món. Així de simple. Macho man és una instal·lació per a grups de sis espectadors que, mitjançant uns auriculats com a audioguia, seran conduïts per una sèrie de sales on se’ls parlarà de la violència exercida contra les dones a l’estat espanyol. Amb un dispositiu escènic més proper a la museografia que a la teatralitat (sales d’audiovisuals amb bancs per seure, vitrina amb objectes exposats, textos per llegir a les parets) Macho man neix a partir de testimonis reals de dones que han patit maltractaments i abusos, per esdevenir un espectacle de teatre documental.

Sortint de la instal·lació, servidor va tenir la sensació que, tot això que explica Macho man, ja ho sabem. Els assassinats de dones a l’estat espanyol, amb una freqüència gairebé diària, s’han convertit en una part més de la nostra informació quotidiana. Gairebé com una secció més del telenotícies, com el trànsit o el temps, les dones mortes s’acumulen a les nostres pantalles amb una inexorabilitat que sembla inevitable. Hi ha dones mortes i maltractades, sí. Qui les mata? Els homes. Crec que ha arribat el moment on hauríem de començar a parlar d’ells, dels agressors. Això donaria peu a un espectacle diferent? Segurament, però amb un títol com Macho man ens esperàvem que el focus estaria centrat a esbrinar els motius que porten els homes a maltractar i matar les seves parelles. Perquè sí, la majoria dels abusos i assassinats passen a dins de casa. El nòvio, el marit o l’exparella. Macho man funciona (i molt) en una sala com la del vis a vis, on enfrontem la nostra mirada a una persona desconeguda i ens adonem que sí, que tots nosaltres tenim i deixem passar comportaments masclistes cada dia. Els dibuixos fets per nens són un document d’una gran potència, visual i conceptual, i les declaracions d’Ana Orantes i, a continuació, les de la periodista Irma Soriano, encara ressonen i ens assenyalen amb el dit. Orantes va ser assassinada pel seu marit, el 1997, i la seva mort va aconseguir modificar el Codi Penal i, sobretot, fer-nos adonar a tots plegats que teníem un problema. Llegim, en una altra sala, les declaracions de la víctima de La Manada durant el judici. Aquí voldríem llegir, també, les declaracions dels cinc violadors. Les víctimes, les dones mortes, la sala plena de fotografies… surten del no-res? Segurament la darrera sala és la més devastadora de totes: una pantalla amb una seqüència d’un videojoc que ha venut més de 90 milions de còpies a tot el món, i que permet utilitzar (i matar) les dones com si fossin un objecte. Usar i llençar. Potser, si al programa matinal més escoltat de la ràdio catalana dediquessin una secció setmanal a parlar dels feminicidis, en lloc dels videojocs, les coses podrien començar a canviar. Senyors parlant de videojocs on es maten dones, obviant aquest petit detall i elogiant la qualitat dels gràfics. I no demano una secció setmanal d’arts escèniques, que això ja seria massa.

Una de les habitacions de la instal·lació ‘Macho Man’. | Foto: Martí Artalejo.

Després d’un dinar de premsa, a peu dret i a base de platets i gotets diversos, a la tarda vaig anar al Cinema Truffaut a veure Impulso, el documental d’Emilio Belmonte sobre Rocío Molina, bailaora i coreògrafa malaguenya. La pel·lícula segueix la creació de l’espectacle Caída del cielo i la seva estrena a Le Chaillot, el teatre nacional de París amb vistes a la Torre Eiffel. D’Impulso em quedo amb l’exigència de Molina, treballadora incansable, les sessions d’improvisació amb els músics, l’escena on balla amb La Chana, les dues assegudes en una cadira i, sobretot, amb la seqüència on la seva mare diu que sent por, quan veu ballar la seva filla. Té por de tot allò que la Rocío és capaç de fer, i l’espanten els monstres que li surten de dins. Pell de gallina.

Canvi de localització i saltem a La Planeta, on Rimini Protokoll presentava Uncanny valley. Un espectacle protagonitzat per un robot d’aspecte humanoide, amb la imatge i la veu de l’escriptor alemany Thomas Melle. La proposta pren la forma d’una conferència sobre el tema de la inestabilitat, on l’autor barreja la seva biografia amb la d’Alan Turing, un dels pares de la informàtica moderna. L’aspecte inquietantment fantasmagòric del robot, a qui fins i tot li brillen els ulls, va perdent pistonada a mesura que avança l’espectacle, que al final acaba sent una mena de reflexió molt bàsica sobre el trastorn bipolar, la literatura i la identitat. Les relacions entre l’escriptor i la seva obra, així com les relacions entre nosaltres i els nostres primers records són constructes, artificis que dissenyem inconscientment i que ens limitem a repetir, com petits simis ensinistrats a base de recompenses amb forma de cacauet. Si bé és interessant el joc de mirades que s’estableix entre màquina i espectador, i viceversa, la dramatúrgia ens parla de temes que ja sentim des de fa una pila d’anys: la importància de les cèl·lules mirall per entendre l’empatia, el creixement imparable de les pròtesis i aplicacions diverses als nostres cossos, que fan que ens estiguem apropant, imparablement, al cíborg, etcètera. Res que a casa nostra no estigui investigant en Marcel·lí Antúnez des de fa més de vint anys, d’altra banda. La foto d’Instagram del robot, pel davant i pel darrere, la vam fer tots i totes, això també. Històries que s’evaporaran de la nostra memòria al cap de vint-i-quatre hores?

El robot humanoide de ‘Uncanny valley’, durant el procés de creació. © Rimini Protokoll.

La nit del dissabte va continuar amb la visita d’Angélica Liddell al Teatre Municipal, que ens explicarà ben aviat l’Ana Prieto. Servidor va assistir al concert del Niño de Elche, a El Canal, i poc més puc afegir a la fantàstica crònica que n’ha fet l’Alexandre Nunes. El cantaor es defineix al programa de mà com un ex-flamenc, i jo afegiria que allò que fa és post-flamenc i meta-flamenc alhora. Tot el que toca el Niño es converteix en flamenc, en la seva antologia heterodoxa, i el seu discurs crític i anàrquic incomoda a parts iguals els flamencòlegs més puristes i la Junta d’Andalusia. Volem una col·laboració entre el Niño de Elche i la Rosalía JA.

Ben entrada la nit, el Bistrot és el punt de trobada d’artistes, periodistes i programadors, però el que es va dir al Bistrot queda entre aquelles quatre parets (i les seves taules de marbre), que ja sabem que el món teatral ja està prou animat com per necessitar (encara) més polèmiques. Amb una polèmica al mes, ja anem tirant. De moment.

El nostre diumenge va començar al Casino de Girona, no pas jugant al blackjack sinó veient una peça de dansa. Liov és una proposta de Diego Sinniger on una parella d’homes interpretada per ell mateix i Kiko López executen una lluita cos a cos molt amorosa. Testosterona i carícies, dansa urbana i contact, acrobàcia i terra.

Una imatge de la peça ‘Liov’, del coreògraf Diego Sinniger. © Andrea Devesa.

Però anem al tema. Després d’un dinar de programadors i una migdiada reparadora a casa d’una gironina il·lustre, ens vam plantar al Teatre de Salt, on a les sis estava programat l’espectacle The generosity of Dorcas.  No sé si n’estan al corrent: la peça de Jan Fabre, un dels noms més importants de l’escena europea, el gran director belga. Servidor va parlar del cas en aquest article. Doncs bé, la plataforma #AturemJanFabre havia convocat piquets informatius a l’entrada del teatre, i quan vam arribar a la plaça, a un quart de sis, hi havia més mossos d’esquadra que persones. De seguida van aparèixer, no sabem d’on, càmeres i micròfons que van començar a fer preguntes a quatre noies presents a la plaça. Més càmeres i micròfons que manifestants, ja que mentre la portaveu del grup feia declaracions als mitjans un parell de nois es posaven a fer els cartells reivindicatius. Mitja hora abans que comencés l’espectacle! La pròxima vegada porteu-los fets de casa, criatures. Els espectadors anaven arribant al teatre i l’acció, tot i que molt tímida, sembla que va tenir la repercussió que, avui en dia, compta: ha sortit a tots els mitjans. La fotografia d’una noia subjectant un cartell amb el missatge “Jan Fabre abusa de les seves treballadores” és la que s’ha publicat a més llocs.

Salvador Sunyer va declarar, dissabte en una entrevista a Rac1, que el Temporada Alta no volia fer callar ni una banda ni l’altra, i que no seria ell qui prohibiria la representació de cap espectacle. El festival, com està fent el mateix Teatre Lliure (que té el “pollastre Fabre” el pròxim mes de juny) sembla que estava esperant a veure què feien els altres teatres i festivals del món. No hauria sigut més sensat ajornar la funció i, si de cas, reprogramar-la l’any vinent (o quan sigui), quan s’hagi enllestit la investigació oberta a Jan Fabre i la seva companyia? Si l’estudi de la Fiscalia d’Anvers determina que no hi ha hagut pràctiques abusives i vexatòries per part de Jan Fabre, es torna a programar el bolo, i llestos. Perquè suposo que si la investigació determina que Fabre és un maltractador no se’l tornarà a programar, oi? Tot això passava, justícia poètica, aquest diumenge 25 de novembre. Dia Internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones. Mentre tenia lloc la representació (amb més d’una quarantena de butaques buides, segons els meus espies), servidor de vostès va estar a la terrassa del bar del teatre, parlant del tema amb un grupet molt eixerit.  A la sortida, un col·lega periodista em va dir “No he entrat gaire en la proposta”. “Jo sí que no hi he entrat!”, vaig respondre-li jo. Humor fabrià.

 

 

Però no tot s’acaba aquí. A la Setmana de programadors també es va poder veure del Baró d’Evel (nosaltres n’havíem parlat aquí), Rebota rebota y en tu cara explota d’Agnés Mateus i Quim Tarrida (en vam parlar aquí) o Here de Lali Ayguadé i Guilhem Chatir (en parlarem ben aviat). A Núvol tenim molts ulls. I som a tot arreu. Per tant, creadors i programadors, no patiu, però tampoc no badeu. Així com al paper se l’endú el vent, es fa servir per assecar el terra acabat de fregar o per embolicar l’entrepà, el digital té molta memòria. No és una amenaça. És una qüestió, simplement, de bits i links.