M. Carme Rafecas, una veritat efervescent

Mari Carme Rafecas ha obtingut el Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia 2017 amb el recull Blanc Breu (Bromera). Un premi que dóna a conèixer poetes menors de 30 anys i que, en el seu cas, suposa, a més a més, el seu bateig editorial. El jurat el componien noms destacats del món poètic valencià com són Maria Josep Escrivà i Pau Sanchis, entre altres. Tot i no haver publicat cap llibre propi fins ara, Rafecas, antropòloga de professió, ha guanyat el Premi de Poesia Martí i Pol de Comissions Obreres (2015) i va quedar finalista al Sant Jordi de Mollet del Vallès (2013). Així mateix, forma part de les antologies Ventades de foc (2016) i Ser la nosa (2014).

En paral·lel al reconegut Premi de poesia Amadeu Oller per a joves poetes de menys de 30 anys, igualment aquest premi s’està convertint en la pedrera de noves veus amb el mateix límit d’edat. La convocatòria anterior la va guanyar Manel Marí (Eivissa, 1975) amb la celebrada obra Tavernàries. Segons el jurat, el poemari «expressa una visió original, desimbolta i profundament moderna d’actituds morals actuals a través de la celebració de l’embriaguesa com a referent de la llibertat individual».

Mari Carme Rafecas ens ofereix un poemari estructurat en quatre parts on cada una d’elles es presenta encapçalada per l’ordinal llatí. Desenvolupa amb fondària i imatges, i temes molt concrets com l’enyorança, «camino cap a mi», la por, «fuges de les teves urpes», la solitud, «Jo mai no sabré qui soc», o l’amor, «tu vas dir que l’amor és un pont de preguntes». La poeta dóna fe de la seva actual professió mostrant-nos la seva impotència davant la injustícia social amb una punyent metàfora: «la tele a dos metres i la llàgrima a casa». I, malgrat la joventut de l’escriptora, retrata la fugacitat del temps amb acurada delicadesa com quan ens diu que «A cada aniversari / envelleix un engany».

Som davant d’una veu consirosa amb rastres de malenconia: «Els records et punxen el peu / a la vora del mar» i d’emocions que li han deixat petja «Fuges, fuges de la vila / mullada i deserta». Una poeta colpida per escenes de l’entorn i la llunyania del proïsme «la teva caiguda, / les meves arrels». Escriu amb un llenguatge polit i amb mots palpables per apropar-se al lector de forma generosa. Com no commoure’s en reflexions com: «l’aire farà un pas cap al buit»?

En la poesia de Mari Carme Rafecas destaca un to de veu molt equilibrat, planer i sense estridències. La música, però, a voltes queda soterrada i crec que li afavoriria una mica més de percussió, un xic més de batec, per guanyar melodia. Els instruments ja els té.

Blanc breu dóna títol al llibre i al darrer poema on sentencia que «la puresa no es renta». Aquests versos ressonen, s’emmirallen, amb els que encapçalen el poemari: «blanc efímer / de llunes de gotes / de cava i de sang» i així és com marca la pauta del que ha d’esdevenir. Entre aquests dos pols hi trobem una pregona mirada de l’entorn on «tot el teu pes s’escampa per la ciutat».

Mari Carme Rafecas és, a hores d’ara, una descoberta, una agradable sorpresa que celebrem amb «l’escuma de la copa: una veritat efervescent».