Lydie Salvayre. Un destí en fuga

1.11.2015

La guanyadora del Goncourt 2014, Lydie Salvayre, relata a No plorar (Anagrama, 2015) els records de la seva mare sobre la Guerra Civil Espanyola, que es desgranen en paral·lel amb el testimoni de Georges Bernanos a Mallorca sobre la repressió feixista que inspirà Els grans cementiris sota la lluna.

Lydie Salvayre

Lydie Salvayre

No plorar narra la història de la Montse –la seva mare–, que amb quinze anys acabats de fer descobreix l’entusiasme i el frenesí d’una alegria revolucionària tan idíl·lica com efímera, tan justificada com passatgera, que donarà pas al realisme de la guerra i a un destí en fuga que farà irrompre, com sempre, i quin remei, la sovint admirable resistència humana.

Salvayre transcriu les vivències maternes amb una narració plena d’intensitat i tendresa, amb l’espontaneïtat rutilant dels relats orals que no són pretensiosos. Ho fa des d’un present contextual des del qual reflexiona sobre el relat que construeix, amb ironia i emoció mesurades, juxtaposant la veu principal (la Montse) amb la seva i amb l’altre fil conductor del llibre: l’estada de Georges Bernanos a Mallorca i el seu rebuig implacable als feixistes i a l’Església àdhuc des del seu convençut catolicisme.

Ambdós relats, el de la Montse i el de Bernanos, testimonien la mateixa època des de dos punts de vista molt diferents. La Montse, que reflecteix la humilitat i a la joventut, la candidesa i la il·lusió, i Bernanos, que encarna el desengany amb els ideals i el coratge moral de denunciar aquells que actuen en nom d’una institució i una fe que l’impel·liran a contemplar el devenir amb una lucidesa desoladora (en paraules de d’Antonin Artaud). Tant l’un com l’altra no tenen més remei que assumir, a poc a poc, la màcula i la traça d’una sort que ja està tirada, d’un destí que està condemnat a la fuga.

A través de la resurrecció de la llengua materna, Salvayre escriu alguns passatges i expressions en franyol, que barreja influències del català i el castellà amb el francès que la Montse va aprendre a l’exili. El relat de la mare (i també el seu posicionament vital), malgrat les dificultats, manté sempre una espurna d’entusiasme, d’optimisme, que tenen la mateixa incidència i es contraposen al pessimisme obligat i a la foscor que transmet Bernanos a Mallorca en rebre i pair un bany de realitat (com es diu avui dia) particularment cruel. La seva visió tràgica del cristianisme i la seva honestedat van fer possibles la difícil escriptura d’Els grans cementiris sota la lluna, que va impulsar Salvayre a la confecció de No plorar.

La novel·la plasma un aiguabarreig de sentiments i records que evoquen una gran nostàlgia, amb moments que fan somriure i amb molt d’altres que ens podrien fer plorar, perquè al cap i a la fi la guerra és, senzillament, devastadora.

L’alegria innocent de la Montse quan descobreix la Barcelona revolucionària li obre la porta llibertària d’un món passatger que no s’assembla de res al del seu poble, on la tradició i la pagesia s’arremolinen obtusament en un estancament rural dolorós, monòton i intransigent. Aquest nou món la fascina i la transporta en un espaitemps de somni que sembla retallat de la resta, que acull els primers episodis d’una guerra que marcarà el destí de molts amb la barbàrie, l’odi i la sang, que és el que farà que Bernanos es qüestioni les seves conviccions intel·lectuals, polítiques i religioses.

Amb No plorar, Salvayre reivindica la fidelitat i l’emoció en el record i la recuperació de la Història i d’unes vivències maternes que s’eleven a la categoria de literatura gràcies a la naturalitat amb què les exposa i l’afecte que postil·la en el retrat indirecte que fa de la Montse, que ja és vella i que perd la memòria, però que recorda amb una vivacitat especial aquell temps de joventut que fou alhora dramàtic, apassionant i inoblidable.