L’última nit del món a la Sala Flyhard

18.07.2016

El Grec ha ocupat tots els teatres de Barcelona… Tots? No! Una petita sala del barri de Sants ha programat un espectacle que no forma part del Grec, però que és del milloret que hem vist darrerament. Tres històries de ciència-ficció escrites per Llàtzer Garcia inspirant-se en Matheson, Bradbury i Beaumont, en un muntatge d’aquells rodonets, rodonets. Com una esfera còsmica, una pupil·la que ens mira o una espiral que gira.

Un moment de 'L'última nit del món'. Fotografia de Roser Blanch

Un moment de ‘L’última nit del món’. Fotografia de Roser Blanch

La Sala Flyhard és l’únic teatre de la ciutat que té un carrer com a vestíbul, degut a les reduïdes dimensions de l’espai destinat a tal efecte, i a la tranquil·litat automobilística del carrer Alpens. Arribar a la Flyhard, recollir l’entrada i fer una copa de vi blanc tot prenent la fresca és tot la mateixa cosa. I és que la sala de Sants és acollidora i domèstica com poques, d’aquelles que si descobríssim a Buenos Aires en cantaríem les meravelles a tort i a dret.

Però anem a la nit que ens ocupa, L’última nit del món. Aquest és un espectacle ideal per a una nit d’estiu: lleuger (que no superficial), àgil (que no precipitat) i profund (que no plom). En aquelles comptades ocasions on el text, la posada en escena i la interpretació dels actors estan bé i van alhora, al crític li entren ganes de sortir ballant una polca.

“Abandoneu tot rastre de realitat”, ens diu l’enigmàtic presentador de l’espectacle. I té tota la raó del món. Perquè la Flyhard ja és en si mateixa un microcosmos autònom i independent. Un planeta de petites dimensions, situat en una galàxia propera, on cada dos mesos hi podem veure les històries més diferents. En aquest cas es barregen la realitat i la ficció, el somni i la vigília, la felicitat i el dolor i, finalment, l’apocalipsi i la vida en parella. Els cinc intèrprets estan tots, simplement, esplèndids: Edu Buch, Maria Casellas, Xavi Gardés, Xavi Sáez i Vanessa Segura. El dia de l’estrena (7 de juliol) ja semblava que portessin força temps fent l’espectacle, i segur que la cosa pujarà a mesura que passin els dies (s’hi estaran fins el dilluns 1 d’agost).

Xavi Gardés en un moment de 'L'última nit del món'. Fotografia de Roser Blanch

Xavi Gardés en un moment de ‘L’última nit del món’. Fotografia de Roser Blanch

L’espai i el vestuari dissenyat per Elisenda Pérez ens situen en una elegant neutralitat, temporal i espacial, amb els mobles i tots els elements que intervenen en escena pintats de gris clar. Els personatges vesteixen roba que en alguns moments pot recordar a la pel·lícula Her (Spike Jonze, 2013): una mena de futurisme vintage o atemporalitat retro chic, tan en boga en els nostres dies. Poques coses es poden revelar d’un espectacle que juga amb el misteri, la nostra percepció i les realitats paral·leles d’aquest món. Un espectacle lleuger, que ens fa sortir de la Sala Flyhard amb ganes de tornar a veure tots els episodis de La dimensió desconeguda, pensant al mateix temps què faríem nosaltres si aquesta fos l’última nit del món.

Vagin a la petita sala del carrer Alpens, facin-me cas. La Flyhard l’ha tornat a encertar.