L’últim partit o la política cansada

15.07.2015

Toni Aira acaba de treure un nou llibre, amb capítols curts i intensos, llegibles entre capbussada i capbussada a la piscina aquest estiu. És un llibre-advertència per a la política, per a la “vella política”, però indirectament també per la “nova”. Una lectura obligatòria per aquestes vacances per tal d’arribar al setembre amb les piles carregades i amb els conceptes clars i refrescats; pel que pugui passar… 

Toni Aira | Foto toniaira.cat

Toni Aira | Foto toniaira.cat

L’editorial de la Universitat Oberta de Catalunya ha editat El último partido. La política cansada ante su gran final, el darrer llibre de l’inefable Toni Aira; bé, de fet, ell el denomina llibre-advertència de cara al darrer partit, al partit decisiu de la lliga que s’acaba i la que ha de venir en la política. I es vulgui o no, el títol juga una mica amb “l’últim partit” (formació política) com si fos “el darrer mohicà”…

Amb pròlegs de dos grans, Enric Juliana i Antón Losada, el llibre és una parada per a constatar que alguna cosa està canviant, que es perceben aires de canvi i que quelcom pot morir i quelcom ja ha nascut, i que faltarà veure si creixerà igual que allò anterior. El llibre és una frenada en sec al mig del totum revolutum en el qual vivim. Un stop per fer un refresh a les nostres idees i a les dels que mouen els fils dels partits polítics. Una aturada perquè la vella política es miri les arrugues al mirall i en prengui consciència.

Fa uns mesos, en una trobada de “malalts de la cosa” (com diria ell, en relació amb la comunicació política), Toni Aira em confessava que estava treballant en la publicació; ho deia amb aquell ànim despert que sol transmetre ja sigui en qualsevol tertúlia d’anàlisi política o en qualsevol tuit. En tenia ganes i el resultat ho demostra. Llegint el llibre t’adones que et trobes davant d’un Aira que escriu a raig, amb ganes, tot el que toca sap que és pura actualitat, les idees li cremen als dits i el lector se’l pot imaginar escrivint amb entusiasme, un Aira unchained.

El periodista i professor Aira sap que és un llibre adequadíssim pel al moment, és el llibre que ha de sortir pel moment. Abans d’acabar l’any a allò que n’anomenen Espanya hauran canviat moltes coses; més les que ja ho han fet. I també és precisament per les que ja ho han fet que va aquest llibre, pels que s’han trobat de cara amb el canvi, amb l’esgotament del joc establert; però també que se’l llegeixin els nous ocupants de setials de responsabilitat, per saber bé què comporten les seves exigències i la seva cautela. Que es llegeixin el llibre d’Aira, més que res per refrescar qui són, tot refrescant què volen fer, i, sobretot, com ho volen fer. Perquè els errors de la “vella” són les millors lliçons per a la nova.

Segurament El último partido es podria farcir d’anècdotes de la política i la seva comunicació de la màxima actualitat en relació amb xocs entre vella i nova política, a partits de la vella que es volen creure que poden ser una mica de la nova, i a gent molt de la nova que comet errors molt propis de la vella. Potser hi haurà qui retraurà a l’autor aquesta manca de farciment, aquesta manca d’anecdotaris i de links del que ja hem vist i del que s’intueix que podem anar veient properament; tanmateix, no crec que aquest fos l’objectiu de l’autor amb el llibre: crec que es tractava d’arribar a trobar les idees clau, els conceptes, els temes, els pronòstics… tot plegat en essència, d’una manera directa i entenedora. Tot a tall de constatació, sense grans retòriques acadèmiques. I tot a cop de piulada final per tal de resumir en 140 caràcters el quid de la qüestió.

El llibre té un títol molt esportiu, i comparteix l’esportivitat de la qüestió. Toni Aira es mira de prop la gespa sobre la qual ha jugat fins ara la política i, tot extraient-ne consells, mira bé les petjades dels jugadors que hi han corregut: alguns marquen gols, altres ja caminen cap al canviador i s’acomiaden d’una afició que els ha deixat d’aplaudir.