L’últim acte de l’actor reconsagrat

22.02.2019

Vassili dormita borratxo en un camerino. Els assistents a l’acte que l’homenatjava a ell, actor consolidat, l’han oblidat dins del teatre ja tancat, a les fosques. Quan es desvetlla, encara begut, el públic l’ha oblidat i apareixen tres esperits en forma de dona. Són la Nina, la Cristina Plazas i la Bárbara Granados, compositora i néta el també compositor Enric Granados. L’últim acte, que podreu veure al Teatre Goya fins al 31 de març, està compost de cartes, relats i alguna peça teatral que Anton Txékhov va escriure durant la primera etapa de la seva carrera. Tot i això, la temàtica és pròpia d’algú a les acaballes de la seva carrera professional i vital. Columnista de diari i escriptor, Txékhov estimava els camerinos i la bohèmia rere l’escenari.

Francesc Orella protagonitza ‘L’últim acte’ al Teatre Goya. © David Ruano

 

La vida personal i la vida pública

A la presentació de l’espectacle a la premsa, l’actor Francesc Orella va admetre que la història d’un vell actor que mira la seva carrera de manera retrospectiva el colpia personalment: ell no té els setanta del Vassili però també té tota una trajectòria a les espatlles, i igual que al protagonista de L’últim acte que representa, a ell la corrua de professionals del sector també l’admira. Així m’ho va dir l’actriu Lluïsa Mallol, abans d’entrar a la sala: “estarà bé, és Txékhov, i és l’Orella”. Hi eren tots, perquè les estrenes són les estrenes, i l’actor principal no va decebre les expectatives. Va brodar el paper tragicòmic en les dues vessants, tant en la de fer riure com en la més denigrant, i una és inseparable de l’altra perquè, tal com el director i encarregat d’il·luminació Carles Alfaro ens va advertir, que l’humor de Txékhov és patètic.

No cal actuar, per identificar-se amb el personatge de Vassili. Només cal tenir aspiracions de ser una figura reconeguda en un camp laboral per adonar-se del poc temps que destinem als afectes de la vida personal i ‘al sol calent i la mar en calma’, com acaba diu Vassili just abans que caigui el teló. La diferència és que amb els actors la gent no s’hi casa, perquè el que el públic vol d’un actor és el plaer efímer de l’art i res més -no ho dic jo, ho diu Txékhov. Vassili detesta el públic perquè li envia rams de flors però no l’acotxa a les nits. El protagonista ens titlla de vanitosos, d’assistir al teatre només per riure i per elevar-nos una estona, i tot plegat recorda la cita que obre Les flors del mal de Baudelaire, “Toi, mon hypocrite, mon semblable, mon frère”. Ell és el bufó que, amb la retrospectiva del temps viscut, es penedeix de no haver tingut cap experiència autèntica: només de la de l’amor amb una altra actriu.

L’actriu i cantant Nina en una escena de ‘L’últim acte’ al Teatre Goya. © David Ruano

 

La tirania de les dones o la solitud de l’escenari

Dins la mateixa obra veiem que Txékhov es contradiu (poques coses són millor que contradir-se i tenir raó en totes dues partes de la contradicció) sobre l’equilibri entre la vida pública i la vida privada. Vassili interpreta Sobre els danys del tabac… i les ostres, un monòleg que recorda haver interpretat quan encara era jove i en el qual un marit calçasses segons la definició patriarcal de sempre. A Sobre els danys del tabac…, el personatge es declara sumit en la desesperació de l’home casat que només pensa fugir ben lluny de la tirania de l’esposa.

El personatge Vassili representa peces de Txékhov dintre de la trobada. Una de les peces incloses és L’ós, obra en què Gregory Smirkoff, un Don Juan que odia les dones i assegura estar de tornada de tot fins que topa amb la primera vídua agraciada, que en aquest cas és Cristina Plazas. La misogínia dels personatges de Txékhov neix del desamor i ens interpel·la avui més que mai. En l’escena de L’ós, Cristina Plazas i Francesc Orella se citen en un duel literal però també dialèctic. Gregory Smirnoff, representat pel Vassili representat per Francesc Orella, etziba que les dones no tenen lògica, que són mesquines, que creuen tenir el monopoli dels sentiments tendres i que utilitzen l’amor per queixar-se o per lligar curt els homes. La misogínia desplegada per l’home acaba anul·lada davant la realitat del desig de la carn. En última instància Vassil lamenta estar sol: reconeix el plaer de la faràndula però també la ferida de viure en una representació.

Una escena de ‘L’últim acte’, al Teatre Goya. © David Ruano

 

Cabaret i transcendència, bona fórmula amb inconvenients

La combinació entre Nina i Bárbara Granados, amb un perfil més musical que no pas teatral, amb Francesc Orella i Cristina Plazas resulta en una obra ben representada i entretinguda que pot atraure un públic llegit i un públic propens a l’entreteniment propi dels musicals. El ‘docere et delectare’ es compleix i l’equilibri funciona, tot i que en alguns moments l’experiència de contrast entre l’existencialisme del pallasso trist i la xerinola de les muses dansaires se m’ha fet estranya. Granados mateixa va reconèixer davant la premsa que el teatre no fa per ella, i malgrat que la fan actuar poc, la diferència entre els seus poc entrenats dots d’actriu i els dels altres es noten. Al mateix temps, quan la Nina deixa anar la sentència “ens casem per no preguntar-nos més què hem de fer de nosaltres mateixos, però si no vols sentir-te sol millor que no et casis” me l’he creguda tan poc que he lamentat que no s’hagués optat per una actriu que desafinés però que sabés mastegar bé una rèplica d’aquesta magnitud. La part còmica i de cant, en canvi, la Nina l’ha feta molt bé i el públic sabrà apreciar-ho. En aquest sentit l’equilibri de l’obra és estrany però el gaudireu.

La música que sona en directe a L’últim acte és obra de la compositora Bárbara Granados, que la interpreta amb un piano en directe damunt de l’escenari. Una banda sonora feta a mida i un vestuari i caracterització elaborats amb el bon gust de Raquel Bonillo i Àngels Palomar fan de l’obra un musical vistós, a mig camí del cabaret d’alt nivell i el bon teatre de text. La Nina, popularitzada a televisions catalanes i espanyoles per la seva capacitat de cantar, ballar, presentar i moure’s per un plató o com si fos al menjador de casa va respondre com cal el paper d’esperit, però l’actriu Cristina Plazas la supera en la part dramàtica. Fi de l’espectacle. Aplaudiments. La vanitat de l’espectacle.