Luigi Pirandello. Contes per a un any

Deu anys després d’haver rebut el Premi Vidal Alcover de traducció s’ha editat Contes per a un any de Luigi Pirandello dins la col·lecció Mirmanda d’Edicions de 1984. El retard de la publicació s’explica per la llei de Berlusconi de perllongar deu anys els drets d’autor de l’escriptor sicilià, fins al 2017. Passat aquest termini, i precisament en ocasió de la commemoració dels cent cinquanta anys del seu naixement, veu la llum en català un extens tast d’una de les obres cabdals del món pirandellià, les novelle o contes.

Les noves sales de la llibreria La Central del Raval encara són fredes, però l’assistència d’estudiants és nodrida i l’ambient s’escalfa ràpidament. El traductor, Joaquim Gestí, ho celebra «encara hi ha vida, més enllà de les aules!». La presentació va a càrrec del professor Francesco Ardolino, gran coneixedor de la literatura italiana del novecento. Malauradament haurem d’acabar puntuals: avui 4 de desembre la justícia espanyola, tan esperpèntica i grotesca que sembla sortida d’un relat del mateix Pirandello, manté la presó incondicional per als Jordis, el vicepresident Junqueras i el conseller Forn i a les vuit hem de tornar a ser al carrer per protestar i mostrar la solidaritat amb els presos polítics.

Traductor i presentador expliquen als assistents que a part d’autor teatral, Pirandello va conrear també l’assaig, la novel·la i, sobretot, els contes, que mai deixà d’escriure i que a partir de 1922 va voler aplegar i publicar sota el títol Novelle per un anno. Tanmateix, l’ambiciós projecte no va reeixir del tot. Fins al 1936, l’any de la mort, el total de contes recollits i publicats quedava encara força lluny de la xifra dels 365 que l’escriptor sicilià s’havia proposat. Ocupat en la producció teatral, en les gires i en les llargues estades a l’estranger, no aconseguí dur a terme el seu projecte de vint-i-quatre volums. Sobre la importància de Pirandello dins del panorama literari europeu, Josep Pla ja deia, a les seves Notes disperses: «Tinc la impressió […] que els tres grans fenòmens literaris del meu temps han estat l’obra de Marcel Proust, l’Ulysses de Joyce i l’obra de Luigi Pirandello».

La crítica, ens explica Francesco Ardolino, ha estat sempre d’acord en la importància d’aquests contes per  entendre i interpretar l’obra teatral. Le novelle són el canemàs literari sobre el qual es basteix l’univers dramàtic i els personatges que hi apareixen. «Aquestes Novelle per un anno de Pirandello» comenta Josep Pla «són decisives, perquè d’aquestes novelle i dels romanzi, n’ha sortit gairebé tot el teatre d’aquest autor […] En el teatre, el contrast de la dialèctica humana que Pirandello utilitza és més cru i més directe: en les novel·les és més matisat i potser més real».

L’univers de Pirandello, continua Ardolino, està dominat pel caos. En aquest escenari també l’home es converteix en una realitat en transformació eterna i composta de fragments d’identitat. Aquest concepte també inclou el de la veritat: el que determina la identitat de l’home i l’afirmació d’una veritat sobre els altres són les convencions socials. Tothom llavors intenta crear una imatge il·lusòria i diferent de si mateix amb màscares, és a dir, cadascú crea una realitat diferent que considera la seva pròpia veritat, diferent de la dels altres. El món de Pirandello està governat per l’atzar i la relativitat i, per tant, no té certeses. Aquells que s’adonen de l’engany de la vida i n’intenten escapar es consideren bojos o malvats. Pirandello planteja, doncs, l’existència d’un arrelat conflicte entre els instints i la raó, que empeny les persones a una vida plena de grotesques incoherències i que, en definitiva, un individu no només té una personalitat definida, sinó moltes, en relació al judici dels altres.

Sense fe en cap dels sistemes morals, polítics o religiosos establerts, amb un cert regust freudià, els seus personatges troben la realitat només per si mateixos i, en fer-ho, descobreixen que són fenòmens inestables i inexplicables. Pirandello va expressar els seu profund pessimisme i el seu disgust pel patiment i la confusió de la humanitat a través de l’humor, singularment macabre i desconcertant. El somriure que desperta prové més aviat de l’enuig, i a voltes de l’amargor que s’esdevé quan hom reconeix els aspectes absurds de l’existència. Quan hom riu per no plorar.

La tria, segons explica el traductor, és personal però respon a la voluntat d’oferir els contes més importants i representatius del dilatat període en què van ser escrits: L’heretgia càtara, La veritat, La tragèdia d’un personatge, El carnet o La casa de l’angoixa en són un bon exemple. Gestí i Ardolino no se’n poden estar de comentar-los i de llegir-ne algun fragment, l’univers literari del premi Nobel de literatura del 1934 reïx en cadascú d’ells. En italià i ara també en català.

Luigi Pirandello. Contes per a un any. [Traducció de Joaquim Gestí. 8è Premi de traducció Vidal Alcover]. Barcelona: Edicions de 1984, 2017. 391 p.