Lucia Pietrelli i Jaume Munar: nous herbeis al Jardins de Samarcanda

Aquests darrers dies Lucia Pietrelli i Jaume Munar Ribot han presentat els seus darrers poemaris a Sant Just i a Barcelona. Ara ho faran el proper dia 10, a la Sala Pelaires de Palma, a les 19.30h, que comptarà amb la presència de la professora i poeta Margalida Pons i l’editor Antoni Clapés.

Formen una curiosa i molt interessant parella de poetes, em fan pensar, malgrat les diferències, en Ted Hughes i Sylvia Plath. S’han donat la mà per conformar els dos darrers volums dels Jardins de Samarcanda que no deixen de créixer. Els llibres que avui comentam, tenen ambdós, uns títols una mica curiosos: el de Lucia Pietrelli s’anomena V, i el de Jaume Munar du com a encapçalament Wunderwaffe. El primer títol fa referència als que siguin els més famosos versos de Césare Pavese, així com els diferents apartats del llibre, que també són agafats dels següents versos de la mateixa estrofa a la qual feia referència. Wunderwaffe és un mot alemany que dins el glossari nazi fou utilitzat com una enigmàtica arma, que seria l’arma definitiva. Així que ja des del principi comença el misteri del perquè d’aquests noms per als poemaris. I és que si alguna cosa tenen en comú les poètiques d’aquests dos autors és l’alt grau, sobretot en aquests dos darrers llibres, de dificultat per extreure’n tot el missatge. Són poemaris difícils, que requereixen lectures atentes, però a canvi ens ofereixen tresors d’allò que mai no havia estat pensat, o pensat i no dit, o com a mínim no dit de la manera en què aquí s’expressa. Per tant hi ha molt pensament, molta filosofia dins aquests versos. Però són llibres que en la seva complexitat tenen moltes diferències, els poemes de Pietrelli a V, són menys narratius que en altres manifestacions anteriors, i tenen tendència cap a la forma breu, o relativament breu. En canvi el poemari de Munar es pot considerar com un sol i gran poema unitari, un poema en forma de diàleg, a la manera dels diàlegs socràtics, on les preguntes i les afirmacions d’un són contestades o rebatudes per l’altra. A més, Munar, poeta de gestació lenta, ha cuinat el poemari fins a aconseguir que tot el llibre ens arribi en formes de versos heptasíl·labs: una feina titànica que dóna coherència rítmica a tot el poema.

Una altra coincidència, en aquest cas, temàtica entre els dos volums és la molt extensa reflexió sobre el llenguatge que en fa Munar Ribot al seu llibre, i la que ens ofereixen els primers poemes de Pietrelli. I a més els dos autors giren la moneda: de la paraula, del llenguatge, n’hem de preuar el silenci, un silenci que fermenta com l’anvers líric i necessari en les relacions interpersonals en el cas de Pietrelli, i el silenci com a esquerda necessària per on respirar i deixar florir l’herba en l’alt mur semàntic i laberíntic que ha erigit la humanitat.

Jaume Munar Ribot es confirma amb Wunderwaffe com un dels poetes de més calat filosòfic de les lletres catalanes. Ha de ser més llegit. El seu primer i únic llibre anterior ja era una meravella: La pietat del pensar, un llibre que va tenir una difusió bastant local, i que mereix ser reeditat. Pot ser una bona ocasió per a fer-ho quan Munar escrigui la tercera part del que ha estat concebut com una trilogia; la llàstima és que haurem d’esperar: els seus llibres són de maduració molt lenta, cosa que entenem de seguida quan tastam com ha estat de ben criat aquest vi que ens ofereix. El seu domini de la llengua és aclaparador. I precisament de l’ús del llenguatge com a eina de poder és del que ens parla en aquest darrer treball. I ens recorda el poder de control sobre les masses que tenen els llenguatges específics com el burocràtic, i el desmesurat desig que crea la llengua publicitaria. També trobam una crítica ferotge al que suposen els estats en l’actualitat.

Del poemari de Pietrelli em fascinen les batalles entre allò que és material i allò que resta indeleble. El buit i les ombres i els silencis, i d’altra banda la carn, la sang i sobretot, com sempre, els ossos. A més, en aquest llibre trobarem reflexions sobre el jo i el tu, potser també l’altre, el dubte d’on comença un i comença aquell qui està al costat. O potser més a dins que no a fora. Són aquests alguns dels temes que apareixen a la seva darrera novel·la: Cadenes, una gran obra que aviat comentarem a Núvol.