L’Ovidi que perviu en el poble

11.09.2015

Vaig iniciar-me en l’Ovidi Montllor a través del rock dur. I estic convençut que, com jo, milers de xavals de les generacions més fadrines van emmirallar-se aquell 2004 en l’Homenatge a Ovidi (Bullanga Records) que el grup de Vilafranca del Penedès, Inadaptats, va esculpir en catorze talls d’adrenalina sonora. Se n’ha parlat força, en efecte, del silenciament que l’artista d’Alcoi va patir als anys vuitanta, però resulta engrescador comprovar que, malgrat això, colles senceres de joves contemporanis -moltes de les quals no l’han conegut en vida- han fet reviscolar la figura de l’Ovidi, tot convertint-la en una mena de mite proper, urgent, reivindicat.

Ovidi Montllor, en un retrat de 1981 / Pilar Aymerich

Ovidi Montllor, en un retrat de 1981 / Pilar Aymerich

És, si fa no fa, allò que ha dut a terme, amb afany d’inventari i lloança, el conciutadà Jordi Tormo, doctor en Geografia i autor de diverses obres d’investigació local. Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula, que publica Sembra Llibres aprofitant el 20è aniversari de la mort del cantant, esdevé una contribució fèrtil en el treball de rastreig que, als darrers anys, percaça l’itinerari vital d’aquest inquiet i transversal home de la cultura, alhora que ve a complementar altres estudis precedents també rellevants com L’Ovidi de Núria Cadenas (Edicions 3i4, 2002). Al capdavall, el que Tormo es proposa és el recompte de tota una extensa i valuosa obra en diferents camps (poesia, música, teatre, cinema…), un tom enciclopèdic formal guarnit amb alguna anècdota escadussera proporcionada per amics i familiars del protagonista.

I te n’adones, a mesura que passes les pàgines, que l’Ovidi no està sol. Ni den bon tros. L’Ovidi va i ve, és retroalimentació. És una xarxa constructiva de complicitats. Noms que porten a altres noms. I cadascun és una baula que s’enllaça i totes creen un tot: la llengua, el país, la lluita de classes. Noms que porten a l’Ovidi, o que l’inspiren, o que el recuperen, o que simplement l’estimen pel gran llegat deixat. És un homenatge perpetu. Des de l’Antoni Miró que l’immortalitza en l’escultura que es retalla a l’horitzó alcoià fins a l’Estellés amb qui viu l’esclat portentós del Coral romput, passant per la inseparable guitarra del Toti Soler o l’experiència poderosa en la interpretació de la poesia de Josep Maria de Sagarra, Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart, Blai Bonet o Joan Fuster, entre altres. Ovidi, doncs, ha espargit i ha estat espargit. Ha transmès i s’ha transmès entre els pistons i les politges del poble. El poble l’ha fet seu. I l’Ovidi ens ha fet seu.

A banda d’això, hi ha dos aspectes altament ressenyables en aquest llibre. D’una banda, l’aparició de poemes inèdits de l’artista alcoià, els quals permeten submergir-se en l’Ovidi poeta i en unes temptatives lògiques que comencen amb peces d’un cert toc naïf però que evolucionen posteriorment a una producció força més contundent i ritmada. L’altre tresor que ens acosta l’estudi de Jordi Tormo és el tractament de la il·lustració. Mercès a la recerca en els arxius, alguns fulls ofereixen instantànies gens accessòries dels rostres d’Ovidi, els recitals, els cartells, els apunts sobre els esborranys… Amb tot, la imatge més impactant, ferotge, èpica, transcendental, tremenda, és la foto de la coberta, obra de Pilar Aymerich: un retrat de l’Ovidi banyat en el roig comunista i el negre anarquista. Un primer pla que és la vivificació de tot el que representa Ovidi Montllor i que, juntament amb el senzill i concís exordi del cantautor Feliu Ventura, ens dóna la benvinguda i ens esperona a entrar-hi, amb avidesa i molt d’entusiasme.