Antonina Canyelles. L’orella al pit

30.10.2013

 

Aquí s’imita la naturalesa
amb un amor que pot sentir només
algu a qui no li és pas igual on perdre’s:
si enmig de l’espessor dels arbres o
en un desert.

Joseph Brodsky

On écrit parce que personne n’écoute.
Georges Perros

 

Sebastià Perelló presenta la poeta Antonina Canyelles

 

En un autoretrat Antonina Canyelles afirma: De vegades/ som una mica mineral. I Balzac afegeix: Je sens en moi une vie si lumineuse qu’elle pourrait animer un monde, et je suis enfermé dans une sorte de minéral. Entre aquesta vida lluminosa i aquesta mena de mineral s’escriu la poesia de La duna i la cascada. Perquè, ja ho sabem, de vegades una poesia s’escriu per tal de respirar en l’irrespirable. Paraules sobre la duna, en el silenci de la duna, una veu ens interpel·la. Aquella veu que Rimbaud escriu en Le Sphinx. I que ens diu que som aquesta sorra, aquesta pols. Aquesta línia serpentejant del vers, sense fixar, sempre movedissa en un paisatge sobre la immensitat del desert sense límits. Un fons únic, silenciós que serveix d’escenari al mot àrid de què parlava Jabès. El lloc on ha de ressonar aquesta roca fusa congriada pel vent i capaç de moure’s, on hem de parar l’orella.

Però el poema també és una força, alguna cosa enorme i salvatge, un corrent que cau per un precipici. Una exaltació sense repòs de tanta fuita, la veu que absorbeix i que fa sentir la presència absent de tot quant s’ha embegut i s’ha encongit fins a ser aquesta cascada rilkeana fugaç i lacònica, que sura en la concisió més despullada. Ben capaç de polir la roca i fer-la llisa, amb la fressa de l’aigua que corre incessant i que embadalia Kamo No Chomei, o Basho a qui li feia el cor més clar.

La poesia d’Antonina Canyelles s’escriu en aquest paisatge de la impermanència, gratat en la cosa poca, en la fragilitat, i alhora envesteix amb la força que forada, empesa per l’eco precipitat de la cascada que la converteix en una eina de dissecció, en una claredat que transforma el mineral en cascada. El tro i la frescor. I un se sent davant els poemes com es devia sentir Keats davant la cascada d’Ambleside al 1818 durant el viatge pel nord d’Anglaterra i l’oest d’Escòcia. Una fletxa, un ventall, una boirina. Un lloc per aprendre poesia. La poesia que s’escriu per tal de no romandre amb les mans nues.
La duna i la cascada. Poemes que es conformen com una duna, sorra que ara és aquí i que el vent d’una veu encarna i restitueix una mica més lluny, perquè no es deixa subjectar i defuig l’immobilisme. Poemes suspesos en un buf, un alè de vent, un fil de veu, però que es precipiten amb la força de l’aigua que cau, talment com la contemplava el poeta Ritaku en una estampa de Hokusai. La vista clara que fa l’aigua esmunyedissa. Guarda’t d’aigua que no corre, jo ho diuen. I aquí es precipita purificant, que fa pensar en alguns valors de la cascada al Japó. I amb la força impulsiva i simple de dir allò que no voldrem sentir. Ho rosegarà amb el sarcasme i la derisió en un afany de recercar la simplicitat, les fites netes.

Però no ens hauríem d’equivocar. Aquesta brevitas, aquesta simplicitat aparent que sembla desproveïda d’artifici i que no és tal cosa, és això mateix: art. Per ventura és veritat que defuig certes formes emfàtiques que són pròpies de les veus més bufes i l’erudició però de cap manera hauríem de caure en l’error de pensar que aquesta naturalitat no sigui factícia, perquè és una retòrica contra l’elocutio grandiloqüent, però una convenció literària i altament sofisticada. De cap manera podem adjudicar les maneres de la poesia de Canyelles a una pretesa transparència fantasmàtica de llenguatge. Aquí l’eloqüència inflada i pomposa d’alguna poesia contemporània o allò que en alguns casos denuncien com a veus críptiques per ventura actuen com a horitzó grotesc, i sí, la sobrietat, aquí, o unes formes de franquesa i claredat, són això mateix, una recerca, una revolta contra l’artifici, tal com deia James Joyce. Però ell afegia, una revolta, en un sentit, contra la realitat. La poesia de Canyelles no és natural: és alta orfebreria, la recerca d’una veu que s’allibera en la llengua. I no cal oblidar una definició antiga d’èmfasi que s’avé amb la poètica de Canyelles: expressió forta, que diu molt en poques paraules. I que tal com reclamava Montaigne defuig l’ornament renouer. I això implica una tasca àrdua i endimoniada de condensació fins i tot quan sembla més lleugera, sobretot quan aconsegueix aquesta dicció folgada i àgil capaç de seduir, però sempre esquiva, fins i tot esquerpa. Et pensaràs que l’has glapida i ja t’haurà fugit. No és llengua domesticada, s’escriu en l’espai respirable entre l’afàsia i el coup de foudre. És en aquest destret precisament que aconsegueix aquest estil naturel et dérangé.

 

Antonina Canyelles | Foto Enric Caujapé

 

Una poesia que en els temps que corren aconsegueix uns efectes d’oralitat inaudits en una veu clàssica, que fa servir totes les astúcies verbals de la duplicitat i la paradoxa, que s’aprofita de la seva pròpia elasticitat creativa fins a la incongruència dels jocs verbals més enginyosos amb notes emocionals i humorístiques, i que l’acosten a la tradició del nonsense i del limerick de tradició anglesa, que defuig les regles rígides que imposa la mateixa llengua, escriptura elusiva i al·lusiva, que s’esplaia amb les homofonies i la paronímia o la polisèmia. Però lluny de la ludificació de la literatura, lluny de segons quins rituals de celebració de la poesia més actual. Perquè cerca la ruminació, perquè va a l’encontre d’un lector que ha de pensar atentament i que haurà de sentir dir la contrarietat i l’enuig. Com si es tractàs d’un bisturí amb l’aparença d’un haikú. Un haikú amb una alta capacitat de detonació en la seva forma de presentar-se instantani. Una poètica de la fulgurància on ens hem de trencar el cap. Poesia que s’ha de rumiar, perquè la seva lleugeresa, la seva aparent simplicitat, la seva immediatesa són el reclam, el visc que t’ha de caçar, els mecanismes i les estratègies que han de servir per tal d’activar l’effet de vie, que solen dir, le faire vrai. No debades obre el llibre la citació de Picasso: l’art no és la veritat, és una mentida que ens fa comprendre la veritat, almenys la veritat que ens és donat poder comprendre. L’artista ha de conèixer el mitjà capaç de convèncer els altres de la veracitat de les seves mentides.

El llibre s’obre amb els caramels vermells. Som al món del sucre i en el circuit de la recompensa. Del pêché mignon. Allò que et donen quan has fet bondat. Un tros d’infantesa i gratificació. Espai maternal de la dolçor i de la transgressió associat a l’abús, la festa. Rituals familiars, perquè són els grans que administren els caramels. Allò que fan servir per reconfortar i seduir o consolar. Allò que t’ofereixen en les ocasions especials i particulars. I un lloc per a la nostàlgia. I amb allò que t’enganyen, i t’engalipen. I així et mesuren el temps i la llavor, posen ordre i t’encotillen. I des de la memòria de la boca que relaciona caramels i infantesa ens aboca a les imatges petrificades, aquesta quietud de mar podrida, no el mar de dones, sinó la mar morta que fa de paisatge quan t’han privat del moviment, de la vida. Breton deia que el cor era un sismògraf i Shakespeare afegeix que la veritat és un cor tranquil, i aquí és ple de coses que el nafren, quan t’han enredat i t’han fet creure que no t’has de moure, aquella immobilitat inhòspita que imposen a l’infant. Seu i calla. Una mena d’abdicació a la vida amb la qual t’ensibornen i et prometen caramels. I ja sabem que el paladar té una memòria infinita i el cor no s’arruga, però som aquesta duració fulgurant, el pas del temps que s’escriu en nosaltres, un perfum, un gust, un soroll, una música. Poemes veritablement proustians, perquè anam a la recerca del temps perdut i alhora aquest temps sense temps que recobra i condensa tot un món capaç de revenir epifànic, capaç de retornar la nostra capacitat de tastar la imminència de la duració de cada dia, també es conforma en una presó. I no provis l’oblit, perquè descobriràs que només és una altra cara del penal. I descobrim que només amb la llengua suram en aquesta deriva on es barreja cel amb fang.

I acabam convençuts que no som la direcció de la plomada, sinó allò que va als cims, cap a la culminació. Éssers verticals. Aquesta ànsia d’ascencionalitat i caigudes. Déus i abismes, en un veritable art de caure. I és això que ens perfila, que ens deixa marques que sembla quasi una determinació fisiognòmica que ens treu a la cara els traumes del vertigen. Verticalitat que fins i tot pren forma de laberint, de pèrdua i recerca de salvació, i que converteix el poema en un lloc de preguntes. La veu en no tocar de peus a terra finalment descobreix que sura en un espai xifrat i negat de la mare i de la dona. El poema aquí és pregària i alhora la seva derisió. La determinació religiosa es desfà en apostasia. Poemes que es calquen insidiosos en la cadència d’una oració, del salm, en el to sentenciós i tot del versicle, en una precarietat que s’enfila ben aviat en la denúncia, quan l’espai sagrat es banalitza i ja s’administra com una estació de carburants. Aquí no hi té cabuda el perfil de l’artista messiànic que persisteix en algunes modernitats de panfonteta. I si agafa l’aire de profeta és el d’un Jonàs irat que ens ofereix allò que no és mostrador, que deixa a la vista el teixit d’implícits, d’allò que no cal dir i tanmateix ens rosega l’ànima. Poemes que obren el trau sobre la incògnita de les preguntes que ningú vol sentir, poemes que s’obren infinits i que són la mar on el lector ha de naufragar. En la connivència i la traïció, l’autoodi, les maneres que tenim de passar de puntetes sobre els fets que deixarien a la vista la nostra manera de combregar amb rodes de molí. Per això ens enfloca en un espai buit on tots, sembla, que ja ens entenem, podrit en els sobreentesos més confabuladors. Per això mateix de poema a poema crea un espai de veritables venes, correnties, reverberacions, ecos i amplificacions que alhora diuen aquesta complicitat i la denuncien, perquè només serveix per tal de dir amén i menjar morena.

És ara que el poema s’alça com a punt de vigilància, el poeta no és un messies, és un que està a l’aguait. Banyota. I des d’aquesta posició prova d’espolsar-se les pregàries. Agrana allò que sense posar massa atenció ens volem treure de damunt i fa nosa. I d’aquesta nosa agafen cos els mots i els versos. Cerca la desestabilització, fer matx en els llocs comuns, fins i tot en les frases fetes. Antonina Canyelles també escriu després i darrera, darrera ens canta les quaranta i ens esmotxa els remordiments. La duna i la cascada és un llibre de preguntes i tot i les aparences no cerca el lector fascinat, perquè és lletra contundent i obstinada que arruixa.

 

Antonina Canyelles | Foto Enric Caujapé

 

Per això crec que hi ha un perill si llegim aquesta poesia com si fos el resultat d’una transcripció d’alguna cosa que s’obté naturalment, que diu fidel i sense pal·liatius una veritat obtinguda tal com raja, com si el poema hagués estat un xarxa capaç de garbellar alguna cosa essencial. De res ha de servir aquí oposar poesia directa i poesia construïda apel·lant a coses que ja tenen el seu nom. Presentar el poema com si es tractàs d’un instant, una efusió instantània caçada al vol, o una epifania capaç de seduir i manifestar aquella festa arravatada entre els noms i les coses no diu la màquina d’aquests versos. Pura presència i moment de totes les seguretats. No. Aquí la veu treballa des de la fragilitat, des d’allò que fuig, el poema és com un fragment, punta que dura enlaire i obre traus de reflexió, esqueixos que s’empelten, lapses contundents on cal parar esment i no deixar-se fascinar per la poetització sacralitzadora. S’escriu des de la vulnerabilitat, des de l’ànsia de desfeta, el poema és el col·lapse que obre un espai d’interrupció, un trau que permet posar en dubte el món i la bolla. El poema és aquesta pausa, perquè en aquest interval Canyelles és capaç de crear obertures de sentit, perquè és en aquest terra de ningú que treballa i excava el seu sentit. I evita que la seva tasca es relacioni amb consideracions demiúrgiques, tot i la seva capacitat de desvelar i de desvestir sants, sembrar dubtes i desfer certeses. No és el bruixot que fan servir de tereseta alguns que reciten versos.

Tampoc no vol tornar al caos generador, no cerca guixes primigènies, ni s’enfita en relativismes de pelatge més que dubtós. Tampoc no és un retorn a la garriga, la seva veu no és un crit del bosc que arriba a fer olor d’arrencat. No cal acceptar-ho tot ni rebutjar-ho tot, només cal saber moure’s com una centella en aquesta movedissa. No cerqueu una acòlita, no és veu d’escolana, perquè és refractària i díscola i en el vers ben aviat s’amotina. I no s’escambuixa quan exposa el seu bricolatge, fins i tot quan fa evident l’artificialitat de la seva eina, precisament quan fa les piruetes metalingüístiques, trenca els simplismes, crea espai de dubte i d’intriga, obre moments d’inquietud, caramboles semàntiques i traus especulatius. El poema no és una solució que treu del capell amb la qual vol enlluernar el lector, és un instrument de precisió i ens passa pel cós de l’agulla per tal de perfilar-nos en les seves paradoxes, entre l’exactitud lenta que cal perquè ha de ser precisa i ha de treure energia de la cinglada que li proporciona la brevetat. Com una fletxa. T’unta i alhora presenta resistència, apunta en una direcció, arma i brúixola alhora, i s’esmuny quan el poema ja és una sortida d’emergència. Ironia i enigma en una mateixa línia d’acció. Quan desviar-se no és haver perdut el rumb, i el nord no és allò que perdem quan el poema ens deixa desorientats. És desconsiderada i recalcitrant amb els sistemes altament formals, fins i tot fa perdre les formes a l’alfabet per tal d’expressar ànsies de dissidència i de disconformitat, i alça el tapís i mostra les veritables entranyes, sobretot de la predació humana i la servitud, la prepotència, l’ostentació i la misèria que ens troba calçons baixos, venals i subornables, i ens empaçolam el rebuig i les triadures que ens fan subalterns.

I si cal el poema serà una alçada de cul, demostrarà el seu menyspreu. I són molts que l’han llogat i ja no són senyors de si mateixos, viuen de l’adulació, lacais insulsos dels poders, carn de desfeta en la ignomínia, incapaços de teixir xarxa humana i enfitats en l’estultícia. Però cal anar vius, tots arribam a saber massa, i sempre estam segurs que és de l’altre de qui parlam. Canyelles és prou ambigua en un sentit molt precís: és massa fàcil no saber que acabes essent allò que esquives. No te’n tems i ja nedes. Gires full i són les teves mans que s’embruten. Perquè Canyelles en aquesta seva economia de mots cerca la complicitat del lector, però no l’ensabona, no cerca la guarda ni l’acceptació acrítica. La seva poesia en aquest sentit no és confortable, no cerca el corral ni el pensament únic i clos, les posicions acomodades del pelatge que sigui, desconfia dels ramats identitaris des de la seva posició resistent, i proposa la confrontació davant qualsevol forma sectària d’exclusió. Per això mateix els poemes són excoriacions de la banalitat i les cascarrulles que ens enfigassen la vida.

És ara que s’entén el seu afany de precisió que l’acosta a mecanismes poètics orientals. Però se’ls ha fets seus, n’ha agafat allò que li ha de servir, la juxtaposició d’imatges , el tall, l’essència de l’haiku, l’aparent simplicitat, i aquell aire de defugir la retòrica i les seves complicacions, aquesta mena de síntesi de pensament i imatge, la concisió extrema, aquesta manera que tenen de fer lloc els seus mots i d’obrir traus al suggeriment quan fa servir l’al·lusió, l’imprevist. Però s’allunya de l’embadaliment davant la natura, no vol lectors encantats que badoquin, no cerca l’abstracció sinó el cap viu, l’observador. L’evanescència aquí és contundència. I no vol dir això que rebutgi la lleugeresa, la diversió, fins i tot la frivolitat, perquè són els dispositius que ens inciten a la reflexió, precisament. El rigor compositiu, també la parsimònia verbal, la densitat dels mots, l’evocació subtil s’han teixit a l’humor, a la impertinència i a la sàtira, al punxó que puny sobre les febleses humanes, i si cal s’endinsa sense por en l’estranyesa, el disbarat i és ben capaç de desafiar les convencions del llenguatge i del raonament lògic, deriva cap al desconcert i la paròdia que creen efectes sense sentit, inversions, imprecisió i incongruències, tot per tal de fer-nos badar els ulls.

La poesia de Canyelles gira entorn d’aquests eixos: el cos, el territori, el paisatge insular, la identitat i l’altre. Cerca en el poema el qui i el què. I això ens porta just a la citació de Montserrat Roig que obre Poemar, la penúltima part de La duna i la cascada. Només el nom de les coses és innocent. Som lluny de la sacralització de la poesia que ha de dir l’essència del món en el qual el poeta tendria la funció messiànica de dir clar, posar nom a la continuïtat de les coses i els mots, que combrega amb la vella il·lusió realista del llenguatge? Què fa innocent la nominació? Què li retorna la innocència si és després del pecat que l’home, sí, l’home, posa noms a les coses? O era abans? És que no hem perdut mai l’acord entre l’esperit i el món? Per què només el nom és innocent? Quins noms? Aquells que mostren la cosa? En la deixi? Tu, avui, aquí, allò? O es tracta precisament d’això? Allò que és innocent són els noms, no el fet de posar-los, quan l’home, sí, l’home, pren acte de la realitat. I és precisament en la llengua, en el joc, en les relacions inesperades, en la reflexió, en la variació, en el fet de provocar inquietud en la llengua que retrobam aquesta innocència. Amb els mots provar de participar en la realitat, transformar-la. Un poema, diu Meschonnic, és la transformació d’una forma de llenguatge per una forma de vida i la transformació d’una vida per una forma de llenguatge. Un poema és una activitat, aquesta efervescència. Aquest trastorn, aquesta agitació. Dir el món de bell nou amb els mots. Són l’aliment i la boca i el foc. I és aquí que els noms retroben la innocència. La chaire chaude des mots, de Queneau. En els poemes de Canyelles la llengua és més acció i més esdeveniment. Un poema no és un producte. El poema no és poder, per ventura puixança. Cascada i duna. Mobilitat i transformació. I una veu que percudeix, que furga persistent, que espelluca tenaç i vacil·lant alhora, incessant. Com en una lletania. O una música. I una respiració. Mots alenats. Ve d’aquí que la veu dels poemes de Canyelles tenguin ben a la vista allò que sabien fer els trobadors: Far los mots e·l so. Fer el mot i el so. L’entonació, les formes i la repetició, la variació, la música de les paraules, una manera de caure en cascada, i una disposició, talment una duna. Perquè el poema és trama sonora, un tempo.

 

Antonina Canyelles signant llibres | Foto Enric Caujapé

 

I amb els mots compareix el món. Però l’altra banda del vidre del poema paradoxalment no sol comparèixer allò que esperes de la transparència. Es creen miratges, cal deformar, desbloquejar, desfer, desfigurar, crear ofuscació, si cal, mons possibles que diguin aquest, per tal de mostrar que només els noms de les coses és innocent. Per això, per exemple, George Sand i la Beata Catalina, fent el salt a la imatgeria insular que els ha posat peanya i que ens ha degradat fins a la infàmia, discuteixen, no sobre l’illa i els mallorquins, sinó sobre un bony a l’engonal. Un inflament molest com el que ens ha convertit en parc temàtic i bua de l’ordenació del territori, que cal fer madurar, i quan hagi fet tot el pus permeti reencarnar la vida quotidiana. Això mateix: dues dones que parlen sobre una hèrnia inguinal. Per tal de dir el món de vegades cal un mecanisme quasi expressionista i molta comicitat, treballar sobre la desfeta dels tòpics –breaking taboos– i veure la cara oculta i al·lucinada d’aquesta realitat. I la llengua és el sismògraf extremadament sensible capaç de registrar les misèries, les imposicions, els desastres, la corrupció del poder i d’una societat, els fems que la fan malbé, la indiferència i l’abandomanent de la gent. El bony de què parlaven aquelles dues.
Ens calen botons de foc, el cauteri. El poema és la tija d’acer que serveix per destruir els teixits que han de cicatritzar i han d’evitar l’hemorràgia? És aquí i així que cal entendre la causticitat de Antonina Canyelles? En aquest espai entreportes, en aquest poemes que semblen lapses de transició, espais movedissos i precaris que assalten la nostra comoditat en el nostre diccionari obtús d’idees rebudes. I que ens exposen també a la nostra caducitat, al temps que passa, a la vellesa i aquesta insidiosa marxa que ens encamina cap als blancs finals que encertadament agafa d’Emily Dickinson. I no debades cal tenir present la mestra, perquè és amb ella que Canyelles s’ha esmolat, insolent, la llengua fulgurant i intensa, a la recerca d’aquella prolongació que troba el seu valor en la capacitat de suscitar, d’estimular i remoure’ns l’alteritat que nia ens nosaltres. I en la tradició epigramàtica clàssica. Per això rebutja l’epopeia, els registres elevats, amb més fums, i cerca la malícia del contrast, la variació, els jocs, l’apòstrofe, els implícits, les dissociacions, les reminiscències, les impregnacions que ens aboquen a allò que queda sense dir però que pesa. I molt. La seva instantaneïtat, aquell aire polaroid dels seus poemes, la brevitas formal, la temporalitat breu del poema, de la lectura del poema, no s’ha de confondre amb maneres efímeres i circumstancials. Hi ha una resistència en aquests versos de Canyelles que són equivalents a la seva força i que reclamen lectors que s’han d’abocar a la seva claredat, però també a la seva rarefacció, a les seves reticències i als seus silencis. Perquè aquesta poesia ens exposa als jocs amb la incertesa dels discursos estètics i a la sensació de retrobar la immediatesa a través precisament de l’activació dels artificis i els malentesos que ens permeten obrir un espai de reflexió que consent les diferències on provar d’entendre’s. I amb aquell aire de bagatel·la que ja posava en dansa Marcial, vol treure allò de més divers que hi ha en nosaltres. Sobretot quan ens treu de pollaguera, perquè vol convertir l’estranyesa en un espai habitable, un lloc de pas, estret, on hem de parar tot l’esment. D’aquí el seu laconisme i les seves maneres que semblen haver d’estudiar-se des de la braquiologia, l’estudi de les formes breus i que Plató considera veritables llocs d’encontre.

Però si parau bé l’orella en el miratge d’aquesta poesia que vol dir la seva des d’aquesta exigüitat, s’hi fa present un dol, alguna cosa que no hi és o s’ha perdut en el temps o en l’ànsia. Aquesta mancança. I diu això des del rigor, amb una elegància natural, complexa, que deixa a la vista (i aquí hi ha un dels seus salts mortals impecables), sense secrets, que es tracta d’un poema, un artefacte artificial, que vol acostar-se a aquests confins on topam amb una impossibilitat que per ventura no podrem satisfer mai. I és en aquest horitzó que deixa veure precisament la seva excepcionalitat. Perquè La duna i la cascada prova de dir la realitat metamòrfica, en mutació perpètua, i sap que el poema alhora se’ns presenta com a coagulació que tracta dels vessaments, les fugues, les ruptures, coses trencades que sempre revenen, espectrals, i ens conformen. Coses que també diuen les cicatrius i les nafres que romanen obertes. Poemes que saben rebostejar els nostres angles morts, els saben descobrir i els fan avinents. I és en aquestes zones d’ombra on trobam allò que ens ha rebaixat, ens ha enxiquit. I diu també la nostra persistència indisciplinada en la minorització, davant els intransigents que ens volen prescindibles. És quan em vénen a la memòria els versos d’Amelia Rosselli:
…parlar
més clar, esquinçar l’aire de crits breus,
obtusos, després desinfectar el mateix aire,…

Davant el triomf dels bufons corruptors de mots i d’illes, davant la hipocresia, la inclemència conformista i la vocació selvàtica dels predadors, davant la gent que pot, tibada, cal fer saltar els ploms a la llengua. Ja ho deia Saint-John Perse: Le poète est la mauvaise conscience du monde. I Antonina Canyelles posa en marxa la seva maquinària verbal que trastorna i gira damunt davall els codis establerts. Amb insolència i alacritat. I és en el poema que dóna nom al llibre, La duna i la cascada, on volem acabar. L’únic poema extens del llibre, que funciona com una duna mòbil i amb els mots teixits en cascada, que diu la força precipitada i definitiva de la caiguda del seu corrent poètic, i alhora deixa l’empremta silenciosa dels moviments imperceptibles i serpentejants d’aquest atapeïment de sorra que mou el vent. Cascada i duna són els espais paradoxals i heterotòpics on pren cos el poema de Canyelles, cascades nominals i musicals que alhora es conformen en espai desert de revelació i de meditació, de rencontre amb un mateix i amb l’alteritat, reconquesta del jo i fuga, indret de la renovatio in melius. Si Eliot anava del bosc al desert en el seu poema de la terra gastada, Canyelles fa el viatge des de la cascada al desert, són el seu paradís perdut i la seva manera de dir el trast del present. I el poema ja és una forma d’auscultació. Una orella al pit. I no pens en la transparència precisament, sinó en la recerca d’allò que fa soroll, els renous i les deformacions, els usos i els codis instituïts que grinyolen, els jocs del llenguatge que xiulen, les columnes vertebrals dels sentits malmenats, els pòsits, les ossificacions i els envelliments. Quan tots parlen i no s’escolten. I escriure ja és conspirar contra aquest silenci brut, i posar-nos davant els ulls allò que ens ha de llevar la son i ens ha de fer el cuc de l’orella malalt.