L’Oració Total de Camps Mundó

És possible encara, avui, fer una oració sense Déu —sense déus—, escriure paraules per a un instant present, una Oració Total que ens alleugi. Montserrat Garcia Ribas s'ho pregunta mentre fa un recorregut fidel/infidel pel darrer llibre de Carles Camps Mundó, L'Oració Total.

Montserrat Garcia Ribas

Montserrat Garcia Ribas

Poeta. Autora de “Les harmonies fràgils” i “Platja Fonda” (Llibres del Segle)

És possible encara, avui, fer una oració sense Déu —sense déus—, escriure paraules per a un instant present, una Oració Total que ens alleugi? Montserrat Garcia Ribas s’ho pregunta mentre fa un recorregut fidel/infidel pel darrer llibre de Carles Camps Mundó, L’Oració Total.

Diu Carles Camps Mundó que un llibre de poesia hauria de parlar per si sol. No he trobat una manera més precisa, més exacta, de parlar del darrer llibre de Carles Camps Mundó, d’aquest llibre que és també un joc de contrastos amb La Estación Total de Juan Ramón Jiménez. No he aconseguit escapar d’alguns dels seus versos. Toquen massa punts clau, massa ferides, potser. Aquest text ha estat construït amb un ordre que es nodreix dels ritmes plàcids de la lectura, amb els versos que he subratllat mentre llegia i que, inconscientment, anava pressentint. Un llibre que he fet meu d’aquesta manera tan fidel/ infidel al text original, unint versos de diferents poemes del llibre i així anar creant una oració paral·lela, la veu dins de la veu. Una opció de lectura.

Escriure, escriure sense designi. Escriure, doncs, per res o qui sap si per viure. Escriure una escriptura incrèdula. Dir la paraula mar i veure’l com una massa amorfa amb formes d’horitzó i ribera. La ruta de fugida cap a cels abstractes. O dir riu, la paraula que es diu riu com a metàfora. Sense oposar-m’hi. Viure com neden riu avall els que cremen els dies, la urgència dels suïcides en la lenta agonia de l’aigua.

I encara la paraula més extrema, la que es diu mort. L’anhel infinit d’un relat sense final: l’etern retorn del mite. Com la ferida encesa de la veu. Res més. Res més que estacions. Només aquí. Només això. Mai cap Oració Total que embridi els anys. El temps també ens pren el passat. Aquest desig és por de no tenir més temps. Només som temps, un temps descarnat en la veu.

Si no ho poguéssim dir… No som sinó el que ens diu la veu. Llocs evocats on voldríem tornar a ser cos. En el llenguatge hi ha massa promeses incomplertes, reserva de records. Voraços d’enyorança volem salvar-nos.

Immens el ser de l’ombra. Només espera que la llum s’apagui. La llum és tan sols ombra clara. No, mai cap foc cremarà l’ombra. Les flames només cremen en les flamesnosaltres en nosaltres, fins a la fosca de la cendra. Fogueres contra la foscor que mai clareja. Paraules consumides de preguntes. Som restes prèvies de l’impossible. Temps en desordre. Trossos d’oració sense cap rang sintàctic.

Ara, la sola llum. Foguera de les restes, l’última escalfor possible.

Hi vaig ser. La nit i la llum coincidien. Una ànsia inconcreta que m’omplia de vida sense projecte. Tot començava sempre. ¿Era una oració el meu murmuri? ¿O només frases inconnexes amb què alleujar la ment adolorida?

Orfe de sol, un cop més tornava als orígens de mi, als indrets de la innocència, on el temps encara no m’havia carregat amb el pes aclaparador de l’enyorança.

L’Oració Total, Carles Camps Mundó, Proa, 2013.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació