L’ofici de Serguei Dovlàtov

Traduït per Miquel Cabal Guarro, L’ofici (LaBreu edicions), de Serguei Dovlàtov (Ufà, Unió Soviètica, 1941 – Nova York, 1990), inclou dos llibres o dues parts: El llibre invisible i El diari invisible. En aquest conjunt de textos inspirats com acostuma en la pròpia experiència i en l’observació minuciosa de la realitat ambient, s’hi van intercalant, com en les nines russes, uns altres textos titulats Solo per a Underwood. El Solo per a la màquina d’escriure podria llegir-se com un llibre independent, encara que les anècdotes que explica semblen escrites al fil dels petits capítols que integren El llibre invisible i El diari invisible. Uns i altres escrits són ben saborosos, àcids i melosos alhora, tant com aromatitzats amb l’alcohol que desgraciadament devia col·laborar a la parada cardíaca que va matar Dovlàtov. En la seva personal literatura, Serguei Dovlàtov fa narrativa de ficció, però el seu discurs és realista.

Dovlàtov és un escriptor indomable, de formes indomables, de vocació literària indomable. Per això m’agrada tant, tant. Perquè sempre va creure en el seu talent fos el que fos (nosaltres, els seus lectors, sabem que és indubtable). D’intel·ligència aguda, Dovlàtov tenia consciència, però, dels seus límits, i aquella gràcia per a veure’s des de fora fins a riure’s d’ell mateix.

Quan Serguei Dovlàtov va abandonar Leningrad per anar a Nova York tenia trenta-set anys i a Rússia no el coneixia ningú com a escriptor llevat dels seus amics i de la gent dels cercles intel·lectuals que freqüentava. Però no va desmaiar mai, mai, fins i tot es va enfrontar als censors i a agents del KGB. L’any 1978 va ser expulsat de la Unió de Periodistes Soviètics, ell mateix conta que el van fer triar entre la presó i Nova York! I això és, entre d’altres avatars respecte de l’ofici d’escriure, el que explica de manera sucosa, graciosa i ingràvida (tot i el drama de la seva vida) en El llibre invisible i El diari invisible, com dient: tot això s’escriu i s’escriurà encara que no es vegi!

I sí que es va veure, i poder llegir, el que havia escrit i el que va escriure ja a Nova York abans de morir tan prematurament. La ciutat de Nova York li va suposar una porta d’entrada al món cobejat de la literatura, la ciutat li va obrir camins com a escriptor, i, a més, escriptor d’èxit, ja que a més dels seus dotze llibres va publicar molts dels seus textos al prestigiós The New Yorker. D’entrada hi va ajudar la fama que havia adquirit com a periodista combatiu del The New American, un diari que juntament a altres emigrants russos va col·laborar a fundar. Dovlàtov, que a Rússia havia treballat com a periodista, considerava el periodisme com la segona millor opció possible a l’hora d’escriure, com detalla Laura Salmon a l’epíleg que acompanya L’ofici.

Gairebé no es creia la fama sobtada, Serguei Dovlàtov, tan acostumat com estava a la decepció i al fracàs, això sí, sempre sense perdre l’humor, si més no a l’hora d’escriure. L’humor, àcid, això sí, i la ironia, són els seus més visibles pilars estilístics juntament al seu mode aforístic (frases curtes i sentencioses) d’encarar-se al paper: Déu m’ha donat el que m’he passat la vida demanant-li. M’ha convertit en un escriptor qualsevol. Un cop aconseguit això, m’he adonat que tenia aspiracions més elevades. Però ja era massa tard. A Déu no pots demanar-li extres. Al lector, a la lectora en aquest cas, se li escapa un somriure ja que en els seus textos Dovlàtov sempre es declara ateu i, per tant, en aquest fragment s’hi transparenta Dovlàtov en estat pur.

En El llibre invisible Dovlàtov retrata sense pèls a la llengua la societat literària de Leningrad i els seus mediocres protagonistes juntament a la seva lluita per publicar. En El diari invisible Dovlàtov explica el procés d’adaptació a la societat americana, l’aventura de fundar un diari per a la comunitat russa dels Estats Units i la progressiva bona sort que el va anar acompanyant fins a publicar els textos que duia a la maleta, i els que va anar escrivint a la nova pàtria. En aquests llibres hi desfila la picaresca pròpia i la dels altres per aconseguir objectius, la idiosincràsia dels seus companys d’aventura vital i literària, i, sobretot, la seva indomable i incombustible vocació literària expressada a L’ofici sense embuts, sense prejudicis. Admirable i envejable el que Dovlàtov es va atrevir a escriure amb totes les lletres i sentiments.