Mònica Batet. No et miris el riu

Ni el Segura, l’Ebre o el Segre són el Danubi, ni els Països Catalans som massa comparables amb els centre-europeus. Però això no és un escull per a Mònica Batet (El Pont d’Armentera, 1976) que en la seua segona novel·la recrea la sorprenent relació entre un riu, una ciutat i els seus habitants. ‘No et miris el riu’ (Meteora) és una de les tres novel·les finalistes al premi Crexells.

Professors que estudien l’ofegament com a fenomen i clubs de familiars d’ofegats al més pur estil Alcohòlics anònims, persones que conviuen en un mateix sostre però no es comuniquen verbalment entre ells o una xiqueta prodigi de la natació olímpica són alguns dels elements que configuren l’interessant No et miris el riu, editada a principis d’este mateix mes per l’editorial barcelonina Meteora. En parlem amb l’autora.

Comencem pel context. Queda clar que la novel·la està ambientada en una ciutat centreeuropea, però no s’especifica més. A què respon, esta tria? És una qüestió de referencialitats?

Sí, és una qüestió de referències. Quan vaig acabar d’escriure la meua primera novel·la (L’habitació grisa; Empúries, 2006)tenia una sèrie d’influències que si bé es continuen mantenint a dia d’avui s’han ampliat. En aquest període he llegit molta literatura centreeuropea que realment m’ha influït bastant, com Sándor Márai, Agota Kristof (que escriu en francès però és hongaresa) o Stefan Zweig. És gent que no sé si es van conèixer entre ells però que tenen una literatura que és molt similar i que a mi m’interessa molt, sobretot per la manera com analitzen els personatges. I és clar, es dóna el cas que tots ells són centreeuropeus i que parlen de ciutats d’allà. I això m’ha influït, tant en la manera de dibuixar els personatges com en la manera de recrear la ciutat.

Parles d’anàlisi dels personatges. Els teus no són precisament arquetípics ni previsibles.

M’interessen els personatges complicats. Que no diuen les coses, que evolucionen. Quan hi pensava m’interessava també que a la novel·la no hi hagués molts personatges: no volia fer un mural, sinó que n’hi hagués pocs i m’hi pogués centrar. I després, posar alguns personatges secundaris que justifiquessin els protagonistes.

Un exemple és el germà de la Martina Tarr [protagonista de la primera part del llibre], que es comunica amb ella només amb breus escrits en paper, i a qui en realitat uso per justificar el personatge principal. Si t’hi fixes, de fet, només tenen nom els tres personatges principals: la resta estan batejats segons la relació que tenen amb aquestos. I de tots aquests penso que possiblement l’únic personatge estrictament positiu seria l’indexador: una persona satisfeta de viure a la ciutat, que té una passió, el riu, i que viu d’ella. Volia fer un personatge que tingués una relació positiva amb el riu, sense dramatismes.

L’element clau de la novel·la, més enllà dels personatges, és el riu.

Una cosa que tenia clara quan vaig començar a escriure és que jo volia escriure sobre un riu. I tornant a les influències, la majoria de ciutats centreeuropees (Budapest, Praga, Berlin…) tenen un riu, i important. I llavors vaig llegir Danubi, de Claudio Magris. Es tracta d’una obra entre la novel·la i l’assaig, i que parla del naixement i la mort del Danubi. Tota aquesta sensació de la vida al voltant del riu em va agradar. Després de la primera novel·la tenia clar que volia parlar d’un riu, però no sabia quin riu volia fer ni com volia parlar-ne. Podia ser un riu més petit, un riu de poble, un riu de muntanya… fins que vaig llegir Danubi i ho vaig tenir clar. Si jo no hagués llegit tota aquesta literatura centreeuropea la novel·la hauria estat una altra, això està clar.

La relació que presentes entre el riu, els personatges i la ciutat no és neutra. Acaba sent més negativa que positiva: hi ha un sentiment de respecte cap al riu. La imatge acaba sent prou fosca.

Sí. És que jo penso que el paisatge et determina. I en aquest sentit he intentat introduir els elements positius i negatius de viure al voltant d’un riu. Hi ha els nens que hi juguen, hi ha nedadors olímpics que s’hi entrenen… i hi ha els ofegats. Jo tenia clar que volia escriure sobre un riu, sí, però també m’interessava molt el tema dels ofegats. Partint d’això ja no podia plantejar el riu des d’una perspectiva totalment positiva. Havia d’explicar un riu que t’ofegués, no en el sentit estrictament físic sinó també en el sentit vital. I vaig decidir que l’atmosfera havia de ser entre grisosa i verdosa, perquè el lector entengués el patiment dels personatges. Perquè clar, si tu tens tendències suïcides el riu és un bon lloc per morir, no? [riu]

D’este riu acabes fent-ne literatura en el sentit més ampli: a la ciutat hi ha una revista especialitzada, el professorat hi dedica estudis monogràfics…

Forma part d’aquesta lògica que deia abans: si hi ha molts ofegaments, jo crec que és natural que hi hagi una revista que estudia el riu i els ofegats. I que el diari local –La Nació– tingui una secció dedicada als ofegaments, perquè és una realitat; com aquí és una realitat el futbol i hi ha seccions dedicades al futbol. Els ofegaments formen part de la vida d’aquesta gent: si tu vius a la ciutat has d’assumir que hi ha el risc de morir ofegat. Hi ha una resignació per part dels personatges, hi ha una voluntat que és superior. L’acceptes; no tens més remei que acceptar-la.

Hi ha un fatalisme?

Sí, sobretot en personatges com la Martina Tarr. Aquesta noia té una tragèdia vital relacionada amb el riu, i no pot fer res per evitar el seu destí. És veritat que he llegit molta tragèdia, també, i m’interessa molt aquesta impotència. M’agradava posar un personatge que estés sotmès al destí.

La combinació riu, fatalisme i destí recorda molt Sebastià Juan Arbó…

Doncs a Arbó no l’he llegit. Sí que he llegit molt Jesús Moncada, per exemple, i tot i que crec que no m’ha marcat directament sí que penso en claríssimament en ell quan et dic que el paisatge influencia. Perquè per a Moncada el riu és el paisatge de la seva infantesa i joventut a Mequinensa, i tots els seus personatges viuen d’ell.

Em ve al cap el Mystic River de Dennis Lehane, també. I no només pel riu com a element; també pel rol que acaben prenent els infants en els dos llibres.

No he llegit el llibre, he vist la pel·lícula. I sí, l’atmosfera és similar; de fet la vaig veure diverses vegades durant la gestió del llibre. La infància té aquesta part de bondat, però també té una part cruel. De fet a El mar de Blai Bonet hi ha també un problema semblant, entre la ingenuïtat i la crueltat infantil.Un altre referent clar és la pel·lícula El club de la lluita (David Fincher, 1999), que va inspirar-me molt per a les reunions de familiars d’ofegats. És evident que tot influencia.

Publiques el teu primer llibre amb Empúries, després de guanyar el premi Just M. Casero. Ara publiques amb Meteora, sense concursos previs. Com inicies la relació amb esta casa?

Ja feia un temps que tenia el text escrit i no sabia què fer-ne. El món dels premis és complicat, perquè en la majoria de casos et demanen un mínim de 200 pàgines, com si els llibres anessin a pes. I sabia que si enviava l’original a una gran editorial no es prendrien ni la molèstia de llegir-lo, perquè tristament és així.

I ara farà un any estava conduint i vaig sentir que a iCat anunciaven una novel·la publicada per Meteora. I jo l’editorial la coneixia, però no hi havia pensat, no sé per què. Així que quan vaig arribar a casa el primer que vaig fer va ser mirar-ne el web, i vaig veure que havien publicat gent jove, i els hi vaig enviar el text. Va ser un cop de sort, i l’experiència ha estat molt positiva.

Estic molt contenta, perquè l’editor ha fet d’editor. Jo d’aquesta novel·la he après coses, en el sentit que amb l’editor ens hem assegut, hem parlat dels personatges, hem parlat de les frases… evidentment la novel·la és un retrat d’un moment vital i de les lectures que he fet, però a més n’he après moltes coses professionalment, i això és d’agrair. Potser una editorial gran no té el temps per a dedicar-se a aquesta feina d’editor clàssic, que sembla que s’està perdent. Es tendeix a l’editor-venedor i no a l’editor que analitza el text que publicarà, i és una llàstima.