Lo Deltebre Dansa és vida

El ballarí i coreògraf Roberto Olivan és l’ànima d’una trobada que omple Deltebre de dansa i circ contemporani durant dues setmanes.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

Aquest cap de setmana he baixat a Deltebre. Vaig rebre una invitació per cobrir el festival Deltebre Dansa i a casa meva m’han ensenyat a ser agraït. Per tant, cap al delta falta gent. El ballarí i coreògraf tortosí Roberto Olivan és l’ànima d’aquesta trobada anual que omple Deltebre de dansa i circ contemporani durant dues setmanes. Poca broma: aquest any hi han participat 200 ballarins de 50 nacionalitats diferents. I una altra dada: el Deltebre Dansa està celebrant la seva quinzena edició. Catalans de les terres situades al nord de l’Ebre: coneixíeu l’existència d’aquest festival? Si volem ser, algun dia, un país que no faci riure, hauríem de deixar de parlar en algun moment de Barcelona (i de Girona) i mirar allò que està passant a Lleida o Tarragona. Les Terres de l’Ebre també existeixen.

‘Socarrel’ es va representar al Mirador Zigurat. © Albert Vidal – Vèrtex Comunicació

L’arribada a Deltebre sorprèn per les seves característiques geogràfiques: un poble allargassat i molt pla, de construccions baixes i aparentment desordenat. Deltebre és el municipi més gran del Delta de l’Ebre i neix de la unió dels pobles de Jesús i Maria i La Cava, independitzats de Tortosa el 1977. Arribem i ens plantem al Deltaic, l’allotjament que ens proporciona el festival: una delícia en tots els sentits. Apartaments d’esperit ecològic i sostenible, portats amb amor i alegria pel Dani, un sabadellenc que fa anys que viu al sud de Catalunya. Si parlo de l’allotjament no és perquè sí: un festival es defineix per la totalitat del seu equip, des de la direcció artística fins als voluntaris, i per la cura que posa en cadascun dels aspectes que intervenen en l’experiència de l’espectador. Al Deltaic hi vam dormir i menjar de meravella, i sentir el Dani parlar del seu projecte i de les terres de l’Ebre amb la passió amb què ho fa és quelcom que no passa cada dia. Ja ens agradaria que molts gestors culturals parlessin dels seus projectes amb aquest entusiasme. Un festival també té un altre factor a tenir en compte, pensant en els mitjans que hi anàvem per primera vegada: l’equip de comunicació. L’organització, les explicacions i la mà ferma (quan calia) de la Júlia Talarn ens van fer conèixer el festival d’una manera que no hauríem ni imaginat si hi haguéssim anat pel nostre compte, i això és d’agrair. El miracle d’un festival com el Deltebre Dansa és que amb un equip de només cinc persones (més tècnics i voluntaris) aconsegueix fer una feinada enorme, i això també és gràcies al Josep Ramon Guallar, cap de comunicació del festival, o a l’Albert Vidal, responsable dels audiovisuals i del disseny gràfic (i gran remenador de cul, com veurem més endavant).

El meu Deltebre Dansa va començar el divendres a la tarda, després d’un excel·lent arròs amb sípia i carxofa confitada a L’Embarcador XXI, anant a conèixer de primera mà la zona de formació. L’escola L’Assumpció es converteix en l’epicentre dels tallers impartits per ballarins i coreògrafs del nivell de Lali Ayguadé, Rakesh Sukesh, Laura Aris o David Zambrano i Milan Herich, entre molts d’altres. El poliesportiu i una sèrie de carpes blanques s’omplen de dansa, de dilluns a divendres, matí i tarda, on gràcies a l’ombra permanent i la brisa marinera s’hi està de meravella. El veneçolà David Zambrano, per exemple, fa nou anys que ve cada juliol a Deltebre, per l’ambient únic de treball que es crea, i també, confessa, per gaudir de la natura i de la gastronomia del Delta de l’Ebre. Zambrano només té elogis per Roberto Olivan, un director que fa, literalment, de tot en un festival al qual dedica cos i ànima, i per uns ballarins que provenen de tots els racons del planeta. Aquests dies el coreògraf està impartint un taller sobre els balls de saló, més enllà dels ritmes concrets i dels rols preestablerts en les danses en parella, perquè els ballarins aprenguin a improvisar i conversar amb l’altre utilitzant la mirada, els peus i les mans. Zambrano també destaca la combinació de dansa i circ contemporani que es pot veure a Deltebre, una aposta personal d’Olivan per unir dues tècniques que tenen molt més en comú del que sembla.

Un dels tallers impartits al festival Deltebre Dansa 2019. © Albert Vidal – Vèrtex Comunicació

Divendres a la nit vam assistir a la carpa plantada al Parc del Riu, un emplaçament de luxe amb les seves inevitables food trucks i bombetes de colors. Es notava que el públic local tenia ganes de circ i dansa, i un programa format per quatre peces curtes és ideal per oferir tastos d’espectacles i mostrar tècniques que alguns espectadors no han vist mai. Com ara la tècnica de la suspensió capil·lar del Haa Collective amb Picadero, un espectacle de circ on l’acròbata va calçada amb unes impressionants sabates de plataforma, cosset i orelleres de cavall, en un duo de domador i animal que acaba, com no podia ser d’una altra manera, amb la bèstia ballant a l’aire. O el duo quasi mil·limètric d’Anastasia Beliaeva i Justin de Jager a Grayscale, una coreografia matemàtica de gestos sincopats, història d’una parella que es troba i retroba perpètuament. O l’experimentació més radical de Lilian Steiner amb la seva Siren Dance, una peça de circ amb puntes, pandereta i micròfon. O la dansa acrobàtica (i molt física) d’Yvonne Smink a Afscheid, demostració que el pole dance té moltes més possibilitats expressives de les que creiem. A la sortida, concert de swing i de ritmes llatins de Los Forasteros, converses, cerveses i molt repel·lent antimosquits.

El meu dissabte al matí va ser mooolt interessant. Després d’un esmorzar vigoritzant al Deltaic, m’esperava el taller obert de twerking impartit per Kim Jordan. En una carpa situada al Parc del Riu, una seixantena de persones –ballarins i amateurs, petits i grans– vam experimentar el poder dels nostres culs al ritme d’alguns dels hits de Big Freedia. La coreògrafa de Seattle ens va fer una breu introducció teòrica, per tal que els participants coneguéssim l’origen del twerking i els motius pels quals la pelvis, el nostre chakra original, sempre ha estat rebutjada a causa de prejudicis morals, religiosos i pseudointel·lectuals. Tal com fan Ana Chinchilla i Júlia Bertran a Así bailan las putas, ser conscient de l’origen d’aquesta dansa i, sobretot, de la mirada heteropatriarcal que l’ha definida és el primer pas necessari per gaudir dels nostres cossos i dels nostres culs sense tenir por de la mirada de l’altre. Després de diversos exercicis de dissociació (intenteu moure ara la natja esquerra, ara la dreta), d’autoreconeixement dels nostres glutis i d’una coreografia gens fàcil, el gran final va ser una jam de culs i ritmes. Una celebració dels nostres cossos i dels nostres culs, siguin grassos o prims, plans o grossos, amb cel·lulitis o plens de pelleringues, peluts o pelats. Twerk it, baby!

Participant amb cara de felicitat al Deltebre Dansa 2019. © Albert Vidal – Vèrtex Comunicació.

Després d’un dinar exquisit al Deltaic (tots recordarem aquella anguila fumada durant molt de temps) vam agafar uns autocars i ens vam dirigir al Mirador Zigurat, un espai increïble situat on el riu Ebre desemboca al mar. Amb l’observatori de fusta amb aires de l’antiga Mesopotàmia de fons, vam veure Socarrel, l’espectacle de R.O.P.A. (Roberto Olivan Performing Arts) que es va estrenar a la Fira Mediterrània 2017. Olivan i Magí Serra ballen al so dels cants occitans interpretats pel trio Vox Bigerri passats pel filtre electrònic del músic Laurent Delforge. El sol i la calor de les cinc de la tarda no van eclipsar un espectacle amb molta terra i el fang del ceramista Joan Panisello, que construeix armadures efímeres sobre el cos dels dos ballarins. A continuació ens vam desplaçar al Consell de Riumar, on vam veure cinc peces curtes: tres duets i dos solos de dansa contemporània per a tots els públics. En vaig sortir amb dues constatacions: quina mania tenim (encara) amb les relacions de parella tortuoses. Cal seguir representant històries de parelles heterosexuals marcades per la possessió i la gelosia? I, en segon lloc: la tria de la música que fan molts ballarins cau sovint en terreny dels tòpics i els llocs comuns, de la gravetat i la transcendència. On és l’humor? On és la ironia? Tot i això, un programa de cinc peces, a l’aire lliure i per a tots els públics, és una manera perfecta per apropar la dansa a un públic que, si no fos per iniciatives com aquesta, segurament el nombre d’espectacles de dansa que veuria durant l’any seria igual a zero.

El contrast del programa de peces curtes que vam veure a la tarda amb l’espectacle de la nit va ser gran. Molt gran. Tots els que érem a l’Obrador –l’espai municipal reconvertit en centre de residència i creació per Roberto Olivan– recordarem aquella nit durant molt temps. La companyia hongaresa Hodworks va presentar Mirage, una peça que va estrenar el passat mes de febrer a Budapest. La coreògrafa Adrienn Hód ha creat un dels millors espectacles de dansa que servidor de vostès ha vist aquesta temporada. I que consti en acta que el dijous passat vaig veure Kind, dels Peeping Tom. Sis intèrprets excepcionals (en tècnica, presència escènica i vis còmica) protagonitzen una peça que passa del to experimental a la paròdia sense que ni ens n’adonem. Tres ballarins i tres ballarines, enfundats en mallots negres, apareixen lentament en escena al so d’una hipnòtica i repetitiva música electrònica. El que en un primer moment sembla una proposta (molt) conceptual de moviment i veu va evolucionant, de mica en mica, en un festival de l’humor absolutament deliciós. La metateatralitat es converteix en metadansa en una peça que fot un bon repàs al món de la dansa –sigui el ballet clàssic, la dansa contemporània, la gimnàstica rítmica o el flamenc– i que se’n fot del mort i de qui el vetlla. El paral·lelisme que Hód estableix entre els nens petits –que ploren, es pixen, es caguen i reclamen constantment la nostra atenció– i els ballarins és un cop de puny hilarant a la ridiculesa d’unes disciplines que es prenen a si mateixes molt seriosament. El públic –format per participants dels tallers i espectadors amb cossos normals– va riure i aplaudir a cor que vols una proposta excel·lent, a ritme de les peces per aprendre a tocar el piano de Béla Bartók. Programadors de teatres i festivals catalans, escolteu-me: porteu els Hodworks als nostres escenaris! Aquests hongaresos són molt forts (entre ells, Zoltán Vakulya, que a casa nostra hem vist ballant amb Albert Quesada o amb Mal Pelo).

Hodworks: MIRAGE Trailer 1 from hodworks on Vimeo.

Dos dies (i dues nits) al Deltebre Dansa m’han servit per posar al meu mapa (també mental) les Terres de l’Ebre com a un territori imprescindible de les arts escèniques catalanes. Poder conversar amb Roberto Olivan, diumenge al migdia, i descobrir de quina manera uns tallers per a vint ballarins el 2005 s’han acabat convertint, després de quinze edicions, en una trobada internacional de dansa al Delta de l’Ebre és quelcom impagable. Després d’anys de lluita (primer a Tortosa), Olivan va trobar a Deltebre un poble obert a una proposta com la seva, i la llista d’espera de ballarins i professors no fa res més que confirmar la seva bona pensada. A la primera edició, els ballarins participants van dormir a casa dels pares d’Olivan. En aquesta, els 200 intèrprets han ocupat la totalitat de l’Escola L’Assumpció, en un campament efímer on es balla matí, tarda i nit. No ens vam poder quedar a veure l’espectacle de diumenge a la nit, una creació feta amb col·lectius de Deltebre i ballarins professionals, però pels missatges d’agraïment dels participants que ens va llegir Olivan estem segurs que és una cita que els deltebrencs esperen amb candeletes, any rere any.

En aquests temps de creació de públics, retorn social i treball comunitari que corren, un projecte com el Deltebre Dansa és quelcom que hauríem de conèixer i protegir, difondre i estimar. Noms com els d’Akram Khan, Israel Galván, Wim Vandekeybus o Rocío Molina (que actua aquest dimarts) han passat i passen per Deltebre sovint. Preguntat sobre com s’imagina el festival d’aquí a cinc o deu anys, Roberto Olivan em confessava que, a hores d’ara, encara no sap si es podrà fer l’any que ve. Què hem de fer per protegir, potenciar i fer créixer iniciatives culturals com aquesta? Quins altres festivals catalans estan nominats als Premis EFFE 2019-2020 de l’Associació Europea de festivals com a millor festival europeu? Què passaria si aquest projecte, en lloc d’estar ubicat a les Terres de l’Ebre, se celebrés a l’Empordà?

Preguntes, preguntes, preguntes…

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació