‘Llum a les golfes’: una antologia del haiku català

29.01.2019

L’assagista, poeta, traductor i crític literari establert a Catalunya els anys setanta, D. Sam Abrams (Beckley, Virgínia Occidental, 1952) és l’autor d’un treball ara com ara pioner en el seu gènere: Llum a les golfes. Una antologia del haiku modern i contemporani català (Viena Edicions). Aquesta antologia a la qual cal donar la benvinguda, mostra una selecció de 112 anys de producció poètica de haikus a les terres de parla catalana.

Josefa Contijoch. | © Pere Virgili

L’atracció pel món oriental i l’estètica japonesa en particular és una constant en la literatura catalana des de fa més d’un segle. Llum a les golfes s’acompanya d’un pròleg molt complet de D. Sam Abrams que posa els lectors en antecedents històrics i culturals respecte del conreu del haiku per part de poetes de casa nostra de tots els temps, que comença amb veus com les de Joan Alcover i Eugeni d’Ors, passant pels qui van iniciar-se en el conreu del haiku en el mateix moment que es posava de moda a França a principis del XX, com Josep Maria Junoy, Carles Sindreu i Salvat-Papasseit. I, seguint aquest fil de seducció, van sentir-se atrets per aquesta forma poètica veus tan significades del nostre panorama literari com la de Pere Quart, Salvador Espriu, Rosa Leveroni, Palau i Fabre, Agustí Bartra. Posteriorment, el haiku ha captat la sensibilitat de poetes com Felícia Fuster, Ràfols-Casamada, Jordi Sarsanedas, Martí i Pol, Feliu Formosa, i tants altres noms de relleu que han estat triats per formar part d’aquesta antologia que a mesura que avança en el temps va incorporant noves i sòlides veus del nostre camp literari, entre elles Josep-Ramon Bach, Enric Sòria, Jordi Coca, Víctor Sunyol, Josefa Contijoch, Antoni Clapés, Dolors Miquel, Patrick Gifreu, Carles Camps, August Bover, Vinyet Panyella, Susanna Rafart, Carles Duarte, Manel Ollé, Jordi Mas Lòpez, Abraham Mohino, Mònica Miró, fins acostar-se a les noves generacions representades per veus com, entre d’altres, la de Sílvia Bel, Jaume Coll i Emília Rovira.

Ara ja podem imaginar una escala que puja i al final de la qual hi ha un porta entreoberta que deixa veure un raig de llum… O podem imaginar una casa enmig d’un bosc en la qual hi ha llum a les finestres de la mansarda, llum a les golfes… La imatge, quina bona tria, està extreta del primer vers d’un haiku de Tomàs Garcés. És gràfica, potent i descriptiva d’una impressió al mateix temps que encomana una serena calidesa. Tots aquests elements s’avenen a l’esperit del haiku, aquesta forma japonesa de compondre poemes mínims que encapsulen un moment ple d’ell mateix, l’univers en un gra de sorra com en el vers de William Blake.

La llista de poetes de diverses generacions aplegats a l’antologia Llum a les golfes que han conreat el haiku impressiona, com impressiona la qualitat dels poemes d’aquesta antologia a cura de D. Sam Abrams que dóna fe de l’atracció per aquesta clàssica, tradicional forma oriental per part dels creadors de casa nostra que, no obstant el cànon restrictiu dels tres versos i disset síl·labes (5-7-5), ha estat i és un fèrtil terreny d’exploració dels límits del llenguatge, així com possibilita la lluminosa reverberació, en un espai verbal condensat, del món que flueix aquí i ara, és a dir, l’instant en el seu cim.

Sam Abrams utilitza una paraula exacta –anostrar– per definir com els poetes han adoptat i adaptat la forma original japonesa a les seves necessitats creatives. I és que, com diu ell mateix, al llarg de més de cent anys, la poesia catalana moderna i contemporània ha après moltes lliçons valuoses de concentració, matisació i subtilesa expressiva.

Podem pensar que per una banda hi fa la llengua catalana, pròdiga en vocables curts, tanmateix com la japonesa, i, per altra banda, hi fa el tarannà que caracteritza una poètica que en general ateny l’essencial i, per tant, no s’estén en la retòrica que dosifica de tal forma que adquireix impacte i intensitat tan emotiva com intel·lectual. És així com a través d’una imatge les coses se senten, es veuen i es comprenen d’una forma immediata. “Llum a les golfes honoraria qualsevol tradició poètica”, afirma D. Sam Abrams al final del seu pròleg. Sí, ens hem de felicitar per aquesta coral i excel·lent presència.