Lluís Pasqual recorda la quinta del biberó

3.10.2016

Arriba la tardor i comença una nova edició del festival de teatre Temporada Alta de Girona. És la vint-i-cinquena i en aquests anys s’ha convertit en un dels festivals teatrals europeus més prestigiosos. Enguany la funció inaugural ha estat a càrrec de l’obra In memoriam. La quinta del biberó de la Kompanyia Lliure, dirigida per Lluís Pasqual.

In memoriam, la quinta del bibero © Ros Ribas

In memoriam, la quinta del bibero © Ros Ribas

Només quatre xifres per donar-vos una idea de la dimensió del Festival Temporada Alta. En la darrera edició del 2015, al llarg de dos mesos i mig d’activitat i amb un pressupost de 3,1 milions d’euros es varen presentar 108 espectacles – 22 coproduccions i 44 estrenes – en 22 escenaris i sales. Hi varen assistir 79.000 espectadors, amb una taxa d’ocupació del 91,8% de la capacitat, que varen pagar un preu mig unitari de 18€. Uns registres que certamen impressionen.

Enguany, la funció inaugural del Festival ha estat una producció del Teatre Lliure creada i dirigida per en Lluís Pasqual amb la jove Kompanyia Lliure.

Es tracta de In memoriam. La quinta del biberó, una obra que relata la dramàtica experiència de la darrera lleva de soldats que la República va mobilitzar per reforçar el front d’Aragó i especialment per lluitar a la Batalla de l’Ebre. Se’ls va anomenar amb aquell qualificatiu arran d’unes paraules de la líder anarquista Federica Montseny que, en veure desfilar una companyia de la lleva, va dir: ”on van, si sembla que els hagin tret el biberó de la boca”.

Aquella lleva d’uns 27.000 nois d’entre 17 i 18 anys, dos abans del que els hauria pertocat, varen ser mobilitzats en un intent desesperat de taponar l’avenç de les tropes franquistes a l’Ebre i la majoria no varen tornar del front.

Lluís Pasqual s’ha interessat particularment per aquest tema perquè va tenir un oncle, a qui no va conèixer perquè va morir al front abans que ell nasqués, que havia format part precisament a la lleva del biberó. Això ho explica Pasqual en el seu llibre De la mano de Federico -en certa manera autobiogràfic- sobre el seu estimat poeta. L’oncle es deia Lluís com ell i, malgrat el silenci de plom que sempre va rodejar la seva figura i la seva desaparició, Pasqual l’ha tingut sempre molt present com un referent personal.

A partir de la memòria de l’oncle i les experiències que ha anat recollint sobre aquest episodi de la guerra civil, Pasqual estructura un espectacle en què els nois de la seva jove Kompanyia Lliure, reforçada amb alguns altres actors i acompanyats d’un quartet de músics, ens fan reviure els diferents episodis d’aquella epopeia. Les interpretacions dels components de la companyia són excel·lents.

El muntatge no té una estructura teatral clàssica, seguint un crescendo, sinó que es planteja com un documental en forma de diferents capítols : el reclutament, l’espera, les trinxeres, la batalla i el final. Els actors s’adrecen al públic de forma coral o bé, en algunes ocasions, un per un per expliquen les seves vivències i els seus sentiments. Això fa que en algun moment el relat resulti potser una mica massa lineal, aspecte que sens dubte compensa el dramatisme de la història que se’ns explica.

In memoriam, de Lluis Pasqual | © Ros Ribas

In memoriam, de Lluis Pasqual | © Ros Ribas

El muntatge es completa amb un decorat molt sobri que es recolza sobretot en les projeccions a gran format d’imatges de la guerra, i de filmacions dels principals esdeveniments i discursos de líders polítics que es confronten amb molta intenció amb les explicacions dels pobres soldats.

El text, lluny d’utilitzar clixés de comportaments èpics per part de les tropes, posa de manifest el disgust d’aquells joves per ser portats a la guerra sense que cap motivació política o ideològica els animés a afegir-se a l’exèrcit republicà. Les enormes penalitats i la por que sentien aquells nois que s’afrontaven contínuament a la mort resulten realment angoixants. Igualment, ens explica les pèssimes condicions organitzatives i de recursos  d’aquell cos d’exèrcit que estava condemnat a la derrota.

I, sobre tot, fa una crítica ferotge i jutja amb extrema duresa dels líders polítics republicans que, sabedors de les nul·les possibilitats de victòria, varen persistir en mantenir les forces en combat condemnant-les a una gran carnisseria i a una mort gairebé segura.

Recordo ara el llibre 115 dies a l’Ebre. El sacrifici de la lleva del biberó, de la historiadora Assumpta Montellà, en el qual a partir del testimoni d’alguns supervivents -Pere Boix, Martí Pagès, Joan Guasch, Miquel Espargaró i Andreu Canet, entre d’altres – l’autora fa un vívid relat d’aquella experiència. En el pròleg Mossèn Ballarín, que va formar part d’aquella lleva, coincideix plenament amb les tesi de l’obra quan diu: ”les nostres esquerres van fer una batalla de desgast i trinxeres en una guerra que no podíem guanyar…En Negrín i el general Rojo, perdent el nord…Com diantre ens van posar en aquella ratera? Com diantre van permetre això les autoritats de la república? Aquesta és la pregunta”. Exactament la mateix pregunta que també es fa Pasqual.

In memoriam, de Lluis Pasqual | © Ros Ribas

In memoriam, de Lluis Pasqual | © Ros Ribas

Un dels moments àlgids de la representació és aquell en què els diferents protagonistes expliquen quines varen ser les circumstàncies de la seva mort o el final de la seva participació. I després demanen al públic que s’afegeixi a l’homenatge als nois de la quinta del biberó.

Aquest espectacle, que va obrir el festival d’enguany a Girona, es podrà veure del 14 d’octubre al 13 de novembre al Teatre Lliure de Montjuïc, on ja se l’espera amb interès.

Podeu comprar entrades al web del Teatre Lliure.