Lluís Calvo: l’endemà de tot, com si res

10.04.2014

L’editorial Raig Verd publica la darrera novel·la de Lluís Calvo, una crònica que narra les peripècies personals d’una colla d’amics que, amb diferents i particulars punts de vista, viuen i conviuen dins el que queda de les antigues muralles que encerclen l’històric barri barceloní de Ciutat Vella.

 

Lluís Calvo | Foto Carles Mercader

 

Amb un ritme expeditiu, Lluís Calvo narra les vicissituds de quatre vells amics que recorren els carrers i els comerços d’un barri en què és fàcil confondre passat i present i on, també, no costa gaire témer el futur, sempre imprevisible, per bé que, massa sovint, també massa negre.

En Giralt, protagonista i narrador de la novel·la, ens explica el moment en què es va veure obligat a arrossegar les seves quatre pertinences d’un lloc a un altre, empès per les circumstàncies i per la seva condició d’aturat. Giralt es troba a un pas d’haver de dormir al carrer en no poder fer front al lloguer d’una trista habitació cortesia de la propietària Pons, una dona pragmàtica sobretot per tot allò relacionat amb els diners. La recerca contrarellotge d’una nòmina és un dels fils argumentals a partir del qual Calvo estira altres trames lligades a la vida del mateix Giralt i de la resta de la seva colla, uns personatges amb els quals comparteix obessions, preocupacions i vivències, banals per alguns, transcendentals per altres: l’Onelli, un apassionat del dia a dia que parla amb tot aquell que passa per davant i que visita, amb una mirada crítica, les esglésies on prostitutes com Silene troben consol; en Soteres, un fotògraf freelance escèptic que capta l’ànima dels retratats sense necessitat de badar boca; en Villarrasa, potser el més excepcional de tots, enamorat d’una estudiant universitària que fa de concertista a funerals i disposat a fer les excentricitats que calgui per tal de veure-la cada dia.

Giralt, Onelli, Soteres i Villarrasa, quatre maneres de viure la realitat, quatre fórmules d’entendre el temps, quatre estratègies per sobreviure a l’amor en el marc d’un barri que els ha vist créixer i que els ha servit tant de mur de protecció com de presó. El món, aquest pollastre decapitat, aquesta orella d’on pengem tots i cadascun de nosaltres talment fóssim arracades, aquest joc de paraules que tan costa desxifrar, els és inequívocament hostil. Les seves incertes existències, però, no són tan excèntriques ni tan anormals com en un principi podrien semblar-nos.

Lluís Calvo ens explica una història amb ritme àgil, com si es tractés de la transcripció d’una tirallonga de pensaments pronunciats espontàniament en veu alta. Ens fa passar de la vida d’un a la d’un altre, ens passeja pels carrers antics que no han perdut la seva essència en cap dels seus sentits, ens endinsa en locals que, no per passar desapercebuts tenen menys importància, de fet, hi poden tenir lloc esdeveniments transcendentals capaços de capgirar l’ordre fins aleshores establert, marcar el caràcter de l’individu. I si alguna cosa marca el caràcter és el passat, o el que hom entén per passat. Uns l’ignoren, d’altres el recorden amb certa malenconia i encara uns tercers en confonen els ‘tempos’. La mirada sobre allò que ja no és, carregada de subjectivitat, pot ser carregosa o reveladora, però en tots dos casos esdevé necessària si hem de ser conscients d’un present que ens fuig de les mans i d’un possible futur que, tanmateix, ens veiem obligats a descarregar d’expectatives, a alleugerir de remordiments. “La Terra no és com ens la mostren”, sinó com un hi viu.