Lluís Calvo, del caos en farem llibertat

«Hi ha una saviesa en les veus avials que arriben de lluny», escriu el poeta, assagista, narrador i crític literari Lluís Calvo (Saragossa, 1963) a les acaballes del nounat poemari Ancestral (Café Central / Eumo Editorial, 2019). Parlem d’un poeta que en aquest tel·lúric llibre s’endinsa en l’antiguitat per reescriure la veu dels ancestres en forma de cant. Ancestral, conjunt de poemes que en realitat encobreix un assaig, reflexiona sobre la relació que mantenim amb la natura a partir del llenguatge, «allí on acaben els mots / s’inicia el poema». En paraules de la poeta i filòloga Núria Armengol, la poesia de Lluís Calvo «recupera una problemàtica que és la relació que tenim amb la natura a partir del llenguatge i intenta donar resposta a com podem recuperar un coneixement». La saviesa atàvica que resta eclipsada, o com diu el poeta: «l’empremta que està gravada / des dels temps avials». Una aposta per donar solució a la manca de consonància entre el dictat de l’origen i el nostre capteniment, afirmant, això si, que la reconciliació entre naturalesa i individu només es pot concebre amb la poesia.  

Lluís Calvo és un escriptor esmunyedís, divers, il·luminador, figura d’infinites cares. Sensual i intel·lectual, alquimista i pensador arrauxat que es nodreix de múltiples estètiques i ideologies. Estableix relacions insospitades entre art, ciència, filosofia, natura, religió… Dialoga amb innombrables referents per reflexionar sobre la condició humana i el seu esdevenir, sobre el sentit comú i el silenci secular, sobre «tot allò que som, / abans de conjugar-nos», amb l’objectiu de desenvolupar i enfortir l’esperit crític. Jordi Marrugat, filòleg, crític i prologuista de Llum a l’arsenal, antologia 1987-2017 (Leonard Muntaner, 2017), parla d’ell com d’un poeta que «reflexiona sobre l’estranyament, el trencament de la convenció i la manca de reconeixement d’un mateix». Lluís Calvo aposta per revitalitzar el llenguatge adormit amb l’objectiu de remoure un humanisme no mitològic. Així és com el poeta es (i ens) vol transfigurar a través de la seva poètica…

En paral·lel, Lluís Calvo publica l’assaig L’infiltrat (Arcàdia, 2019). Tant aquest com el poemari Ancestral, neixen arborats a temps compartit. Dues peces molt interessants on pensament i lírica s’entrellacen i es complementen. Ambdós proposen, amb els seus respectius codis, recuperar el coneixement que ens ajudi a percebre l’alè original que prové del bleix de la terra. 

A L’infiltrat, un llarg poema disfressat d’assaig, Lluís Calvo planteja tres estratègies de supervivència, de resistència clandestina i subterrània per fugir i desconnectar dels sistemes de control cada cop més eficaços. Un mètode que es desenvolupa mitjançant el vagareig, la intrusió i la invisibilitat. Tres procediments per afeblir i desactivar els engranatges del poder -sovint ocult- que ens forja, «els incendis més poderosos / són els que no es veuen». Tres fórmules d’infiltració per recuperar la saviesa que arriba de lluny, per obrir noves possibilitats.

Vagarejar és un art, un estat d’ànim que «inventa una geografia». Una metàfora de tot allò que és possible perquè «es filosofa mentre es camina». Vagar és anar allà on ningú no ens espera, caminar sense cap expectativa, «una manera de fugir de la racionalitat que ens engavanya» a la recerca de la individualitat interior. Ho rebla en el poemari Ancestral: «Avui encara crido / en cims deserts. / I aquest és el camí.» 

Per formular la intrusió, Lluís Calvo indaga en la veta mineral que «adquireix textura verbal». Ens remet a la poètica geològica, la de la pedra, una «espeleologia dels mots» per dir-nos que «ens hem convertit en miners i en picapedrers de raons i arguments». Qui s’infiltra excava en el temps, a la manera benjaminiana, i penetra en territori hostil, a la gola del llop, per «trencar en dos el material en què s’infiltra». I ho rebla en el poemari amb: «vers escrit en pedra, font que parla».

La invisibilitat, la desaparició o l’amagatall, permeten obtenir noves perspectives de percepció. La invisibilitat s’aconsegueix quan un se situa en el marge, en la solitud de la tangent que  manté un sol punt de contacte. Des d’aquest punt de coincidència, l’observador pren nota de la topografia que opera en el cercle per combatre’l sense penetrar-hi. La seva rèplica poètica la formula com: «l’evasió té com a objectiu / trencar l’encadenament / del jo amb ell mateix».

L’infiltrat esbossa un manual per endinsar-nos vers l’origen i Ancestral entona el cant que neix de l’art en allò primigeni. En les dues creacions prima el pensament prosaic tot assolint una lírica de síntesi, de «guillotina». Lírica i pensament, idea i escriptura es fusionen per subvertir i pertorbar amb l’únic objectiu de comprendre. 

El prologuista d’Ancestral, el gestor cultural i poeta Vicens Altaió, assenyala que «l’alta volada del seu escriure equival a l’escriptura de l’acció feta pensament, i al pensament fet acció per la poesia». Lluís Calvo, un poeta singular que es mou com aire en la diversitat i que amb els anys s’ha guanyat la llibertat de configurar un univers molt personal.