‘Llueven vacas’ i la violència masclista

7.12.2018

Llueven vacas, text teatral de Carlos Be publicat l’any 2008 per Arola Editors, va fer el salt a la pantalla gran abans que a l’escenari: el 2017 es va estrenar la seva adaptació cinematogràfica, amb Fran Arráez a la direcció, i el maig de 2018 pujaria per primera vegada a un teatre, en concret a la Sala Cuarta Pared de Madrid, en el marc del Festival Surge Madrid 2018. Ara l’espectacle arriba a la Sala Versus Glòries de Barcelona, on s’estarà fins al 9 de desembre. Comparteix temàtica amb una obra que es pot veure aquests dies a La Vilella, Imposible violar a una mujer tan viciosa, i per poc no coincideix a la cartellera catalana amb dues propostes que també denuncien la violència masclista, com són la potentíssima Rebota rebota y en tu cara explota, d’Agnés Mateus i Quim Tarrida, i l’espectacle-instal·lació Macho Man d’Àlex Rigola.

Una escena de ‘Llueven vacas’, de Carlos Be, espectacle que es pot veure a la Sala Versus Glòries.

No és la primera vegada que Carlos Be, un heterodox de l’escena, mostra la violència de la nostra societat, i ho fa, novament, d’una manera ben colpidora. Els seus textos són esmolats, intensos i un punt retorçats, sempre orientats a afectar l’espectador. Tot i que ha fet incursions en la comèdia, s’ha prodigat més en obres que aborden amb duresa les relacions socials en el món contemporani, com Origami (2006), que explorava la maldat derivada de l’autocompassió d’un ésser postrat que se sentia humiliat i feia extensiva la humiliació als seus familiars, o com La caja Pilcik (2008), en què la violència política i estructural es ramificava en abusos d’índole sexual i més concretament pedòfila. A Peceras (2012), els espectadors esdevenien còmplices per omissió de la insuportable violència infligida sobre una dona que es definia com a víctima professional en una societat del futur obertament tolerant amb la violència de gènere.

Llueven vacas és una plasmació escènica enormement crua i contundent, a més de ben resolta i executada, sobre la violència masclista. L’eix al voltant del qual gravita la construcció dramàtica és un matrimoni nuat per un vincle malaltís, que es concreta en un joc altament pervers pel qual l’home mana, decideix i altera la realitat, i la dona acata i cedeix en tot, en consonància amb uns rols que venen d’antic. Diferents escenes, transitades i separades per l’efectista, cada cop més ominós i estripat espai sonor dissenyat per Alejandro Remeseiro, així com pels impactes lumínics ordits per Joaquín Navamuel, perfilen la relació malsana de Margarita i Fernando —uns eficaços i convincents Lidia Navarro i Joan Bentallé—. L’espai escenogràfic esbossa, a partir d’uns quants mobles de fusta senzills i esquemàtics, el menjador d’una casa de camp. L’acció podria situar-se a l’última dècada del segle XX, d’acord amb el que es desprèn d’algunes referències culturals i tecnològiques. Ara bé, la poètica que impera, rigorosa i despietada, no és d’arrel naturalista, fet que possibilita un major vol semàntic, alhora que intensifica també l’impacte emocional.

En el context rural en què se situa l’acció, l’expressió “llueven vacas” podria remetre a una fantasia d’opulència i recuperació econòmica, però està assenyalant cap a una altra banda. La frase esdevé absurd corol·lari de la imposició, per part de Fernando, d’una versió interessada del món a partir de l’autoritària manipulació de la realitat. Les imatges i perífrasis que s’empesca, amb la coartada del lirisme i del llenguatge figurat, vehiculen la violència contra la seva dona. Enfront del gest obstinat i impenitent del marit, Margarita busca mecanismes compensatoris per a la seva precària situació, però en cap moment deixa de sotmetre’s a les denigrants mistificacions amb què l’home modifica fets incontestables —així, per exemple, el carmí que li taca el coll de la camisa queda transmutat, en la versió oficial per ell dictaminada, en òxid de la planxa—. Vençuda, no fa sinó disculpar-se, i s’entrega a tasques com tallar-li les ungles dels peus, postrada com una esclava que només mereix l’apel·latiu de “nena” —l’home mai no l’anomena pel seu nom—. Margarita s’arrossega, literalment, i com més ho fa més excita la set de sang de Fernando i d’un altre personatge, abusiu però alhora ingenu i totalment desballestat, que irromprà en el terç final de l’obra. L’aparició inesperada d’una prostituta anomenada Coral —i interpretada per Carol Verano, la tercera en discòrdia— respon a la voluntat de l’home de reclutar una nova víctima propiciatòria que, incomprensiblement, aspira a assolir les infames “prerrogatives” de l’anterior.

Una escena de ‘Llueven vacas’, de Carlos Be, espectacle que es pot veure a la Sala Versus Glòries.

D’entrada, se’ns presenta una relació en què podria semblar que la dona, enjogassada més que atemorida —però ben dirigida o controlada per la carícia condescendent, opressiva i amenaçadora del marit—, es recrea en la llicència poètica de la pluja de vaques, transportada per balsàmics raptes de lirisme casolà: “Mugir es como tronar”; “¿Las vacas echan raíces?”. Ben aviat, però, ens adonem que la cessió absoluta que Margarita fa de la seva persona i de la seva veritat als requeriments del seu marit es deu, en gran part, a la por i a una total indefensió. Fernando fa ús d’una violència simbòlica que sovint anticipa la violència real; així, quan ella vol referir-se a una funàmbula i s’hi identifica —“desde muy alto van por encima de la cuerda de una punta a otra, de un árbol a otro, y dan volteretas en el aire”—, ell li imposa la paraula “ahorcada”. D’altra banda, l’enunciat que dona títol a la peça es tenyeix d’un sentit cada cop més fúnebre.

Cal destacar algunes figures estilístiques que la posada en escena de Carlos Be fixa i enfoca amb enorme plasticitat i eficàcia, com la imatge de les sabates de Fernando dipositades sobre la cadira —el seu poder encimbellat, lluny del terra i la prudència, no augura res de bo—, o la composició de Margarita dalt d’un precari pedestal, en una soferta emulació de la ballarina dins la capsa de música. L’home va penjant d’uns ganxos suspesos del sostre diferents objectes de l’escenografia; entre ells el telèfon, vermell com l’escambell on reposa i com la urgència d’una denúncia que queda en suspens.

Llueven vacas defuig el melodrama i explora llocs desconeguts entre els replecs d’un matrimoni “normal”; no dona treva a l’espectador, implicant-lo emocionalment en un recorregut que ja des de l’inici s’albira sense retorn. Tot i que el destí al qual s’encamina l’obra és sabut des de bon principi, perquè ni els recursos desplegats en escena ni la sòlida poètica que la sustenta ens enganyen en cap moment, la manera d’arribar-hi no és en absolut fàcil ni previsible. Produeix una forta commoció assistir a la complicitat de la víctima, que és vexada —amb violència física, sí, però sobretot psicològica— i, en última instància, anul·lada i despersonalitzada. S’imposa també, com un llamp, la certesa que aquesta submissió s’explica per l’absolut aïllament de la dona, és a dir, per la completa manca de suport familiar i de teixit social. Carlos Be basteix la seva denúncia a través d’una forma dramàtica potent i incòmoda, desrealitzada però directa i entenedora, que genera de tot menys indiferència.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Comparto plenamente si opinión , y admiro si sensibilidad para leer los matices de la obra, yo necesité verla dos veces y aún sigo conmocionada. Enhorabuena.

  2. Una crítica impressionant, per la profunditat, la precisió i l’encert: coincideixo plenament amb el teu punt de vista sobre aquesta obra de Carlos Be, tan pertorbadora i original, que ens aboca, jo diria que malèvolament, a una experiència colpidora en la que veiem la destrucció de la bellesa i la bondat de la mà de la pitjor versió de l’ésser humà.