Llibertats escèniques

Lluïsa Cunillé ha elaborat una comèdia burlesca sobre les causes que han portat la nostra comunitat a la situació actual tot parodiant els discursos pamfletaris característics de la nostra societat; ara bé, a la posada en escena de El carrer Franklin hi ha massa farsa. Cunillé és l’autora dramàtica més literària del nostre panorama teatral i cal estar atent als elements importants que apareixen en el text a l’hora d’escenificar-la.

En aquest text, més enllà de reiteracions textuals al llarg de tota la seva trajectòria (penso en el leitmotiv de la carta o del taxi, per exemple), l’autora ofereix, alhora, llibertat per al director i un seguit d’imposicions per als personatges que, respectades, faciliten la comprensió. És, per exemple, el cas de Lina Lambert. El personatge de la veïna funciona a la perfecció, no només per la gràcia britànica de l’actriu que s’ajusta amb el concepte de burla imperant al text, sinó perquè les bromes sobre la tieta Margaret, plenes d’una comicitat directa (que no explícita) es corresponen a un tema referencialment proper però ja passat; el distanciament, així com l’alienació de l’actriu, és l’element que fa rutllar l’humor en escena, traduït, és clar, en la cançó de Petula Clark.

Aquesta subtilitat, però, és poc habitual en el conjunt del muntatge. Probablement (segur) perquè Josep Maria Miró s’ha agafat al concepte de farsa més del que tocava. Cunillé és agraïda per a un director, ja que deixa a la seva elecció un seguit d’aspectes que condueixen l’espectacle cap a un o altre cantó. El cas de les cançons és el més explícit. La música és un fil conductor de El carrer Franklin, com ho era a Serenata para un país sin serenos; de fet, el transvestit pianista opera de la mateixa manera aquí que la violoncel·lista allà: les emocions són traduïdes per la música. Les cançons interpretades pels actors penso que no acaben d’afavorir un text més subtil del que sembla i que acaben generant un efecte còmic no sempre ben definit: els moviments són, en el seu conjunt, desproporcionats.

Aquesta absurditat que alguns pensen que apareix al text només es troba en escena: el text és una farsa, una comèdia grotesca sobre la realitat, l’hipèrbole d’un seguit de situacions. És molt diferent posar en escena la ridiculesa del nostre sistema que fer burla d’aquells qui el pateixen i, veient el conjunt, sembla que Miró s’hagi decantat per això. Malgrat (i justament per) aquest error, l’espectacle funciona. La direcció ha optat per un codi quasi cabareter i gràcies als actors, que se’l creuen i l’executen impecablement, El carrer Franklin ha passat de ser una bufetada social plena d’humor a convertir-se en un musical que fa riure.