Llibert: un cant a la vida

10.04.2014

Aquesta és la història d’una mare que en quinze dies passa de tenir moltes ganes de que neixi el seu fill a desitjar que es mori. Llibert és un text catàrtic i valent, un muntatge que t’agafa el cor i te’l prem durant tota la funció. El primer text de l’actriu Gemma Brió es pot veure a l’Almeria Teatre.

Mürfila, Gemma Brió i Tàtels Pérez en una imatge promocional de ‘Llibert’.

La sala d’espera com a metàfora visual: full en blanc, aeroport, no-lloc, o escenari on tot és possible. Gemma Brió ha escrit un text que parteix de la seva experiència personal i que transcorre en una sala d’espera. Un homenatge a un fill que va viure només quinze dies. Dirigit per Norbert Martínez, la seva parella. Estrena plena d’amics, familiars i companys de professió. Feia temps que no vèiem un espectacle que ens deixés tan clar el component catàrtic del fet escènic. Un espai a tres bandes i un escenari blanc permeten que tinguem gairebé tota l’estona els espectadors del nostre davant dins del nostre camp visual, convertint automàticament la representació en un ritual col·lectiu, una mena de reunió d’amics, un esdeveniment que no sabem si és festa o funeral, celebració o comiat. O potser tot al mateix temps. El text de Brió és valent, sincer i honest, no cau en convencionalismes i mostra tot el ventall de grisos que envolten el festival d’emocions que hi ha al voltant dels dos moments més importants d’una vida: el naixement i la mort. El material que serveix de punt de partida és, no cal dir-ho, dramàtic. Una tragèdia de la qual ja sabem el final, llegint el programa de mà, que permet que ens puguem centrar en el desenvolupament i no en el desenllaç de la trama. Gemma Brió interpreta la mare, mentre que Tàtels Pérez es desdobla en multitud de papers (el seu company, el metge, una infermera, l’amiga, Sant Pere…) , com en la magnífica escena on Ada, la protagonista, es desperta dels efectes de l’anestèsia, i on el text i el joc teatral construeixen un dibuix molt ben definit de la boira que envolta la percepció en aquests moments de confusió mental. La tercera intèrpret en escena és la cantant Mürfila (Mar Orfila), que representa el costat més punk de la protagonista, una mescla irresistible de rockera, Nina Hagen i Carmen Miranda, i crea amb la seva veu i la seva guitarra elèctrica l’espai sonor que serveix tant d’element de transició entre escenes com d’escapament, ruptura i respir dins d’una història que ens té el cor encongit durant tot l’espectacle.

Llibert és un muntatge conscient en molts moments del seu element espectacular: les actrius donen les gràcies al públic per haver vingut, i converteixen alguns espectadors en personatges als quals es dirigeixen directament, com a còmplices o culpables d’algunes situacions dramàtiques. Gemma Brió ens obre el seu cor i mostra tots els seus dubtes, les ganes que el seu fill sigui una persona feliç, i d’ella mateixa de ser feliç, mentre els diagnòstics dels metges afegeixen pales i més pales de sorra a una esperança que ja és fràgil per naturalesa. Amb un company present però en certa manera sobrepassat per la situació (es demostra, una vegada més, la innegable superioritat de les dones en la gestió de les emocions i dels conflictes), Ada es passa dues setmanes esperant, repetint el seu ritual d’anar a veure un fill que no pot abraçar fins al seu sisè dia de vida, esperant més, inventant històries, convivint amb infermeres que no cobren les hores extres que treballen, esperant encara més, cantant cançons al seu fill i patint un sistema que ens lliga als tràmits, la burocràcia i la paperassa fins i tot un cop som morts.

La sala d’espera de l’hospital és quasi un protagonista més a ‘Llibert’, de Gemma Brió.

El gran mèrit de Llibert és que converteix una història particular en universal, mostrant els dubtes d’una mare i descrivint amb gran claredat el moment quan aquesta passa de desitjar que el seu fill visqui a desitjar que mori. La correcció política és aniquilada per la sinceritat, i l’espectacle es veu alleugerit pels moments còmics inserits en una història que no ho és gens. La comicitat apareix gràcies a l’absurditat d’un sistema mèdic i legal que no permet facilitar les coses o, més ben dit, fer-nos la vida més fàcil, quan tot plegat no hauria de ser pas tan complicat. Si en Llibert hagués nascut gat, no hauria sigut tan difícil que tingués una mort digna, però com que va néixer nen va estar condemnat a dues setmanes de vida connectat a tubs i màquines. Ara en Llibert s’ha convertit, gràcies a la seva mare i al seu pare, en una obra teatral, una experiència emocional que els espectadors guardaran sempre dins seu. Segurament l’existència d’en Llibert haurà tingut molt més sentit que moltes vides que passen sense pena ni glòria per aquest món, i no deixen cap record digne de ser evocat. En Llibert s’ha convertit en una obra de teatre. Ara en Llibert és immortal.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris