Lletrejar el dia (o comptar i contar la vida poèticament)

17.04.2015

Rosa Alice Branco ha estat aquesta setmana la convidada al cicle Dilluns de Poesia de l’Arts Santa Mònica. El poeta Víctor Sunyol va ser l’encarregat de llegir aquesta glossa de la poeta escrita per Antoni Clapés.

Rosa Alice Branco al Dilluns de Poesia de l'Arts Santa Mònica

Rosa Alice Branco al Dilluns de Poesia de l’Arts Santa Mònica

Tres trets biogràfics il·luminen el camí de la poesia de Rosa Alice Branco: el seu naixement a Aveiro, una ciutat de províncies, entre Porto i Coïmbra; la influència de la intensa vida cultural i política que va viure a casa del seu pare; i la seva dedicació a la filosofia, l’estètica i la percepció visual. Ella mateixa ho ha explicat. «Quan era petita, Aveiro tenia tan poc interès per a mi que, més enllà d’enfilar-me pels terrats per aconseguir veure l’horitzó, preferia restar a casa llegint o fent problemes de matemàtiques. Fins als cinc anys, els meus amics eren els fills i filles dels pescadors d’un poblet on es construïen els vaixells per a la pesca del bacallà. Les històries que sentia contar eren tan fascinants com aquelles nenes vestides de negre, amb trenes que semblaven remarcar el que deien. Escoltava les històries de la mar, del retorn dels vaixells, dels homes que es quedaven pel camí. Veia els plors, les alegries, les arrugues altives dels pescadors que el sol i la sal fendien.»

El pare de Rosa Alice, Vasco Branco, va ser un destacat cineasta, pintor, ceramista i escriptor de novel·les que liderava i animava la vida cultural a Porto i a Aveiro. (A casa seva tenia una sala on, clandestinament, es projectava tot el cinema europeu i es conspirava políticament: era l’època de la dictadura.) En aquest ambient d’intensa activitat va créixer i va desenvolupar-se intel·lectualment la futura escriptora. Ella recorda encara l’impacte visual que li va produir, de molt menuda, El cuirassat Potemkin; i com, als dotze anys, ja va escriure un llibre de contes. «Vaig aprendre el sentit de narrar —com si jo fos una altra— allò que estava vivint en aquell moment. Era, alhora, la més ferotge observadora de mi mateixa i també la més distant.» Va fer els estudis de Filosofia a Porto. En aquesta ciutat va descobrir la vida silenciosa dels cafès i va conèixer un grup de poetes joves, on destacava la figura d’Egito Gonçalves —el gran poeta de Matosinhos—, que van crear Limiar i Orpheu 4. Poc després publicava els seus primers poemes.

En la poesia de Rosa Alice Branco hi ha la presència constant d’un element que ocupa tota la seva activitat intel·lectual, com a filòsofa i com a escriptora, i que ha esdevingut indissociable del focus d’atenció de la seva pròpia vida: la mirada i la seva representació. La visió com una perspectiva fonamental per comprendre i per dir el món i la seva relació amb el jo i amb l’altre. Una perspectiva que Branco vol situar «arran de terra» (Caminar amb el sòl rosegant els peus / (…) Camino a cegues / i els peus roseguen la lluïssor de les llambordes) per alliberar- la de tot aire transcendent, en oposició al «pedestal» on el poeta —en tant que mitjancer entre els déus i els homes— sempre havia estat ubicat. Des d’aquesta perspectiva «baixa», la seva escriptura pot percebre i dir instants que combinen l’emoció i la raó, el personal i el col·lectiu, l’eròtic i l’ètic, la solidaritat i el compromís, i que es lliuren a l’altre com a experiència íntima, en un procés dialògic que és el que, justament, en diem poesia.

Descriure cada part que la percepció ha capturat aïlladament per recompondre el tot —el poema. La poesia de Rosa Alice Branco no tracta doncs de seguir la rasa d’un realisme associat a (i alineat amb) les ortodòxies del XIX —per bé que el seu poder d’encantament s’ha estès fins als nostres dies, disfressat rere formes més o menys amables—, que identificava el real amb allò que ho aparentava, tot creant la il·lusió de veritat: un trompe-l’oeil que fàcilment podrà ser revelat. La seva poesia qüestiona el món i es qüestiona a si mateixa. (Plini el Vell explica a la seva Història natural que en el concurs per determinar qui era el millor pintor del moment, si Zeuxis d’Heraclea o bé Parrasi d’Efes, en descobrir el primer la seva pintura d’un raïm, aquesta va resultar tan versemblant, els grans tan «reals», que els ocells s’hi van llançar tot d’una per menjar-se’ls, creient que eren de debò. Parrasi semblava que duia el seu quadre tapat amb un vel, i es negava a descobrir-lo una i altra vegada fins que, d’una revolada, el mateix Zeuxis va intentar descórrer la cortina però no va poder: el contingut del quadre, en realitat, era la pintura de la cortina mateixa.

Víctor sunyol i Rosa Alice Branco a l'Arts Santa Mònica

Víctor sunyol i Rosa Alice Branco a l’Arts Santa Mònica

Per bé que Zeuxis havia aconseguit enganyar els ocells amb el seu «realisme» prodigiós, Parrasi va guanyar el concurs ja que havia aconseguit enganyar tothom, inclòs un gran artista com Zeuxis. Tant els ocells com Zeuxis reaccionen enfront d’allò representat, però el que creuen veure els enganya.)

I és que una de les tasques del creador, del poeta, és justament la de posar en qüestió. el que és real, la percepció d’allò que aparentment és la realitat. En un poema titulat, justament, «Trompe-l’oeil»llegim: Hi ha dies en què un sol arbre / amaga el bosc, una gota / amaga tot el mar / (…) I lletrejo cada gota quan em desfaig / en escuma i no distingeixo el blanc / del blanc del llençol. (…) / Per això no pregunto / on sóc jo i on són les coses. / Les gavines corren apressades. / Els fanals s’encenen a la nit. / Tanquem els ulls per perdre’ns.

La influència de Confuci i de la filosofia xinesa li ve de lluny, a Branco, potser accentuada per l’admiració i els estudis sobre Leibniz —el primer intel·lectual que es va interessar per la civilització xinesa, que coneixia per la lectura de treballs de missioners europeus—, i es fa palesa en els seus llibres d’estètica i en l’interès per la cal·ligrafia, com es mostra en un dels poemes del llibre L’únic traç del pinzell titulat «Flor de tinta»: El poema és el dibuix d’aquesta lletra / inclinada per la remor del vent / quan li demano abric. / (…) Qualsevol paraula teva em dibuixa / i així comença qualsevol cosa / que m’era destinada per sempre. L’obra de Rosa Alice Branco ha anat evolucionant fins a adquirir aquella aparent senzillesa i la transparència de la gran poesia tardoral.

Ara la sentirem, i podrem recórrer, ben endins de cadascun de nosaltres, aquests passos sense memòria que se’ns mostren com un itinerari de vida. Ara caminarem plegats. Sense memòria.