‘Lladres d’infanteses’: la tutela convertida en opressió

26.02.2016

Durant el franquisme, milers de nens i nenes van haver de viure tancats en internats on van sofrir abusos i vexacions de tota mena, en una època en què les institucions que més havien de protegir-los eren qui més els maltractaven. Enric Larreula transcriu l’experiència real d’una dona que, a finals dels quaranta, va anar a parar al Tribunal Tutelar de Menores; el record d’una vivència que denuncia la sinistra realitat (una altra) d’una època fosca i miserable que no hem d’oblidar.

Enric Larreula 3

Dormitoris, el gran refugi dels secrets a cau d’orella | Pagès Editors

“Tot d’una em vaig adonar de la presència d’altres dones, però, en canvi, ja no vaig veure l’àvia. No entenia el que passava. Aleshores em van acompanyar fora del despatx, i sense previ avís em van treure la roba que duia i em van ficar sota una dutxa”. Mètodes expeditius, sense explicacions ni cortesies. Qui ho relata, la protagonista de Lladres d’infanteses. Una vida al Tribunal Tutelar de Menores (Pagès Editors, 2015), tenia quatre anys quan ho va viure.

Així és com rememora la seva arribada a la Escuela Nuestra Señora del Coll, al barri de Gràcia de Barcelona, on va viure una reclusió que anticipava el patiment d’abusos físics, psíquics i sexuals, explotació laboral i pràctiques mèdiques dubtoses. Un panorama terrible i esperpèntic que malauradament es trasllada als nostres dies, en un altre escenari però amb el mateix perjudici, amb els casos de pederàstia dels Maristes, envoltats fins ara –també– d’un silenci inexplicable i injustificable –l’enèsim–.

Narrat en primera persona, el llibre explica el periple de la protagonista al Tribunal Tutelar sense fer concessions a eufemismes o ambigüitats més o menys càndides; al contrari, amb un llenguatge colpidorament franc i realista, deixa testimoni d’una vivència prolongada en l’enclaustrament depriment, macabre, interminable, del qual fou víctima, com tants altres infants. Una pràctica que es va mantenir fins ben entrada la democràcia. “La misèria envileix, el retir deprava”, va dir Diderot. Doncs això.

La transcripció de Larreula té la vivacitat, el dramatisme i la sinceritat del relat en primera persona d’una dona que fa memòria d’un passat injust i cruel en un context determinat, amb la claredat i la honradesa pròpies de la veu narradora: “El tracte que rebíem en el centre per part dels qui el dirigien era dur, arbitrari i despietat. A més, la humiliació i la força bruta havien creat escola […] Hi imperava un clima de crispació, una orgia histèrica de renys i crits”. El llenguatge és directe, punyent, d’una cruesa maquinal i diàfana al mateix temps.

Una història absolutament real

Humiliacions, pors, mentides, càstigs, vexacions, angoixa i supervivència. Són els substantius que defineixen el seu pas, durant 15 anys, per un Tribunal que convertia la tutela en una forma més d’opressió. Entremig, la descoberta de la lectura, les amistats, l’adolescència i una bona colla d’anècdotes. La protagonista d’aquesta història absolutament real ha preferit, per raons personals, mantenir-se en l’anonimat. Quan va abandonar l’internat tenia 19 anys.

'Lladres d´infanteses. Una vida al Tribunal de Menores', d'Enric Larreula

Imatge de la coberta del llibre

“El Tribunal Titular de Menores mai no va intentar saber com ens tractaven dia a dia, ni de quina manera ho feien quan estàvem malaltes. Cap indagació sobre els nivells culturals ni respecte a la preparació que rebíem per poder-nos enfrontar al futur incert que ens esperava”. El seu alliberament la va enfrontar de cop amb el “món exterior”, tan contradictori com poc exempt d’indignitats, començant per les paternes.

En l’epíleg del llibre, la protagonista recorda una distorsió periodística –l’enèsima, també?– sobre la reclusió d’infants al Tribunal Tutelar de Menores, als quals s’associava [als infants] a la delinqüència, la drogoaddicció i fins i tot la prostitució. Doncs bé, igual que la protagonista del llibre, una bona part de les que hi entraven ni tan sols havien complert cinc anys de vida. El professionalisme periodístic, altre cop, fent-se valer. “Fins ara no s’ha fet cap enquesta ni cap estudi a fons sobre aquest tipus d’experiències tan habituals com dissortades. Per tant, és lícit dubtar que s’hagi avançat gaire sobre aquest camp”, lamenta.

La sentència que tanca el relat invoca un altre dubte raonable, que qüestiona els plantejaments i les instruccions teòriques i doctrinals sobre veritats abstractes amb la pura realitat individual (que ho supera tot): “Es diu que la intel·ligència ajuda a superar els antics traumes, però jo em permeto de dubtar-ho”. Amb Lladres d’infanteses, Enric Larreula rescata una veu necessària i desenganyada que ens permet comprendre la situació que van viure molts infants ocultats en la grisor d’aquelles institucions que n’havien de garantir la protecció. I és obvi que no els podien protegir d’elles mateixes.