Literatura poeticosurrealista

16.06.2013

Avui és Bloomsday, l’últim dia per votar pel premi Crexells de l’Ateneu Barcelonès. Mònica Batet, Marina Espasa i Josefa Contijoch són les tres autores finalistes d’enguany. La guanyadora es decidirà amb els vots dels socis de l’Ateneu Barcelonès i dels membres dels clubs de lectura de biblioteques d’arreu del país. Núria Tomàs, autora del blog ‘Viu i llegeix‘ defensa Marina Espasa.

Marina Espasa és una de les finalistes del Premi Crexells de Novel·la, amb 'La dona que es va perdre' (Empúries). © Ariana Nalda.

Us passa, a vegades, que quan acabeu un llibre quedeu en un estat com d’eufòria? Que sentiu que acabeu de viure un moment màgic? Que us deixa un somriure al cor i un OOOOOOH al cervell a la vegada? És el que m’acaba de passar amb a La dona que es va perdre. Només puc dir que he quedat bocabadada, literalment. Ha sigut començar a llegir i quedar enganxada, anar saltant de sorpresa en sorpresa.

Surrealista, fantasiós, però sobretot, poètic. El llenguatge, molt quotidià, està molt cuidat i de tant en tant vas trobant perletes i jocs malabars de paraules que composen unes imatges que a mi m’han semblat precioses: les línies rectes del despatx d’arquitectura, les notes que es desprenen del sostre i cobreixen la gent, les neurones que surten en tromba a fer sinapsis no habituals o el blat de moro que calla a cops de forquilla, l’Alicia, que és més que un concepte i bé es mereix un cor de talp, l’empresa puntera d’optica talpista, el que se sent ple de lletres però buit de vida, l’abella fent la toaleta discretament i que s’atura amb una mirada severa de l’Alícia, les contorsions gimnàstiques de els forquilles, les escales que no tenen un nombre parell de graons , l’excavadora per recollir cadàvers sentimentals i una ombra amagada al cap de l’estimada com a penyora d’amor.

L’Alícia té alguna cosa de l’Alícia al país de les meravelles de Carrol, però també de l’Èlia moderna del Primavera estiu, etc. És una història fantàstica, però feta d’ànimes i de vides que poden ser tan reals com la teva i la meva, només que als personatges els passen coses una mica curioses. Però també els passen coses quotidianes com que s’enamoren, que els aterreix la monotonia i la rutina o que enyoren una àvia dolça que els ha marcat i en recorden el monyo, el bastó i, fins i tot, el Fiat Uno que conduïa .

Demanaré permís a en Pere Calders, a veure si en el seu calaixet de luxe de hi deixa una mica de lloc per a la Marina Espasa. Crec que tots dos s’entendran i es faran un bon tip de riure junts. 

Ressenya publicada al blog ‘Viu i llegeix‘.