L’instint de Sergi Pàmies

19.02.2013

Hi ha moltes maneres d’entendre la literatura i de concebre el fet literari. Em decanto per considerar que la literatura és, essencialment, un fenomen estètic, més proper a la fotografia o a la pintura, que al guió de cinema. Vull dir: allò essencial en una novel·la no pot ser mai la història, atès que si ho fos, no hi hauria cap diferència substancial entre una novel·la (o un conte) i el guió d’una pel·lícula (o un curtmetratge). No, allò essencial d’una novel·la o un conte és el fenomen estètic, que sempre està vinculat a les paraules, a la llengua, de tal manera que la història que se’ns narra, si bé és important, no deixa de ser secundària, això és, la història sempre està al servei de la proposta estètica de l’escriptor ––amb el benentès que en tingui alguna, de proposta estètica, esclar.

 

Sergi Pàmies | Foto Quaderns Crema

Havent dit això, ja estem en condicions de saber ––i argumentar–– per què l’obra de Sergi Pàmies (i, més concretament, la novel·la L’instint, que quintaessencia les virtuts literàries de l’autor) és important en el panorama de la literatura catalana. La trajectòria novel·lística de Sergi Pàmies s’inicia l’any 1990, amb la publicació de La primera pedra (premi Ícaro a la millor opera prima). Anteriorment, havia publicat dos reculls de contes amb molt bona acceptació tant per part del públic com de la crítica: T’hauria de caure la cara de vergonya (1986), i Infecció (1987). L’instint, doncs, una obra de l’any 1993 i que va obtenir el premi Prudenci Bertrana, és la segona novel·la de l’autor i, alhora, el seu quart llibre. Tres anys més tard, el 1996, Sergi Pàmies va publicar la seva tercera i, per ara, última novel·la: Sentimental. L’any 1997, va tornar al gènere del conte amb La gran novel·la sobre Barcelona que, tot i el títol, és un llibre de contes curts, àgils i irònics, que li va valer el premi Crítica Serra d’Or. L’any 2000, va sortir publicat L’últim llibre de Sergi Pàmies; el 2006, Si menges una llimona sense fer ganyotes; i el 2010, La bicicleta estàtica, tots tres reculls de contes.

Si contextualitzem L’instint dins la seva obra novel·lística, d’una banda és la més reeixida com a novel·la i, de l’altra, és la que condensa amb més intensitat i equilibri les característiques de la prosa de l’autor. A diferència de La primera pedra, L’instint respon a les exigències clàssiques de la novel·la: argument, personatges, situacions, estructura, etc. I tot i ser una obra «experimental» i fragmentària, no es val dels mecanismes propis del conte per fer avançar l’acció, tal com passava a La primera pedra (l’acció hi avança mitjançant l’acumulació d’anècdotes i situacions que viu el personatge protagonista), sinó que l’autor aconsegueix bastir una història coral sobre un fet banal i vulgar (un poble que s’ha quedat sense llum) el motor de la qual serà la conducta instintiva (i, per tant, contradictòria, caòtica i imprevisible) dels habitants d’aquest poble. I tot això es farà de tal manera que el relat esdevindrà una síntesi harmònica, condensada i continguda de persones, situacions, animals, objectes de tot tipus, plantes i arbres. Tota una mini epopeia amarada d’un humor tendre i impertinent, i que oscil·la entre l’absurd i la sàtira. Aquest equilibri, mínim però equilibri al capdavall, és el que no trobem en la seva última novel·la, Sentimental, atès que els processos narratius típics de l’autor són portats fins a les seves últimes conseqüències i, inevitablement, el relat s’hipertrofia ––perd espontaneïtat i vitalitat per esdevenir tediós i avorrit.

L’instint, doncs, a diferència de les altres dues novel·les, representa un moment ––o una etapa–– de plenitud en la prosa de Pàmies. El to impertorbable de la veu narrativa que trobem en la novel·la, una veu en tercera persona i omniscient, fa que el relat esdevingui una espècie de pel·lícula còmica del cinema mut ––pensi’s en algun film de Buster Keaton. I junt amb aquesta veu narrativa, l’estil de l’autor: fred, asèptic, plàstic i assentimental, que propicia que cada capítol es converteixi en tot un quadre hiperrealista. Per això, si haguéssim d’etiquetar L’instint (i, per extensió, l’obra de Pàmies),  podríem parlar, tal com va posar de manifest el crític literari Manel Ollé, de literatura hiperrealista: la frase curta, el gust pel detall, el fet d’evitar la transcendència i l’ampul·lositat, la dissolució entre alta cultura i cultura popular, etc. fan que el relat sembli com de joguina, innocent, net. En aquest sentit, no és estrany que la veu narrativa tingui la mateixa consideració per a persones, animals, plantes, arbres i objectes, atès que el que és persegueix és, d’una banda, la no-identificació amb els personatges de la novel·la ––grisos i mediocres, com la majoria dels personatges de Pàmies–– i, de l’altra, la distància apropiada per tal que una sensació d’absurd i d’hilaritat  travessi i amari tota la novel·la, de principi a fi.

Seria un error, no obstant, veure en l’interès de Pàmies per als personatges grisos i anodins una influència de l’anomenat «realisme brut» nord-americà. Si bé Pàmies és un bon coneixedor de la literatura nord-americana de la segona meitat del segle xx, no pretén fer una literatura minimalista per tal d’evocar sensacions i suggerir estats d’ànim a través del context, sinó que el minimalisme de Pàmies (en el cas que es pugui parlar de minimalisme) és totalment asèptic i s’ha d’entendre com una tècnica narrativa que és finalitat en si mateixa, la qual troba en el detallisme l’element configurador d’una poètica enemiga de l’acció heroica clàssica ––i fins i tot l’antiheroica, com en el cas dels personatges de Carver––, enemiga dels adjectius i dels adverbis i enemiga, sobretot, de la grandiloqüència i el barroquisme (i per descomptat, enemiga de les propostes culturalistes, força esteses a casa nostra).

Finalment, és important remarcar el vessant lleugerament provocatiu que té L’instint, també molt característic de l’autor. Si bé Pàmies sempre ha assegurat que no se sent hereu de la tradició literària catalana ––ni de cap tradició literària, sinó més aviat del món de la publicitat, la ràdio, la televisió, els còmics, etc.––, ell mateix va definir, irònicament, L’instint com una novel·la «rurbana», és a dir, barreja híbrida de novel·la rural i novel·la urbana. Amb aquesta acció, doncs, Pàmies incidia en un dels debats que ja comencen a finals del segle xix en la literatura catalana. En el context dels anys noranta, el nom de «rurbana» és una manera de fer mofa de les etiquetes que la crítica havia penjat a escriptors com ara Quim Monzó («escriptor urbà») o Jesús Moncada («escriptor rural»).  Però el debat, tal com ja hem dit, es remunta a l’època del modernisme (d’una banda, el ruralisme amoral, atàvic i desenfrenat de Víctor Català o Raimon Casellas, i de l’altra, el «ruralisme manso» de Ruyra) i del noucentisme (la genial novel·la de Josep Maria de Sagarra, Vida privada, de l’any 1931, no és sinó un dels paradigmes de novel·la urbana). A més d’això, el terme «rural» ha tingut continuïtat en la literatura catalana: el trobem durant la postguerra i el franquisme en obres com El carrer estret, de Josep Pla,  publicada l’any 1951, o en Bearn o la sala de les nines, de Llorenç Villalonga, de l’any 1961. Per tant, si bé Pàmies ironitza sobre les limitacions de les etiquetes «rural» i «urbà» en una societat postindustrial com ho és la catalana de finals del segle xx, alhora hi ha una voluntat d’inserir-se en la tradició de la literatura catalana per tal de dir-hi la seva. I en el cas que no hi hagi tal voluntat, no hem d’oblidar, tal com afirmava el filòsof Josep Ferrater Mora, que tots els «productes culturals» ––com ara una novel·la––, des del moment que han estat creats, passen a formar part, inevitablement, d’una tradició (entengui’s «tradició» en un sentit ampli), atès que, si no fos així, no podrien ésser compresos ni interpretats. O dit d’una altra manera: sense la inserció de l’obra d’art en una tradició cultural, no hi hauria cap hermenèutica possible.

Per tant, L’instint (i, de fet, el conjunt de l’obra de Pàmies) no només és una aportació valuosa a la literatura catalana, sinó que és una de les aportacions més importants, amb segell propi, marca de la casa: rebuig del tremendisme, ironia més aviat tendra, distanciament, un to lleugerament provocador i dissident,  certa fatalitat i una dosi petita, però ben administrada, d’humor i sàtira.

Aquestes són les característiques d’una veu narrativa que, si deixem en un segon pla les històries que ens explica i ens centrem en el fenomen estètic, entendrem per què l’obra de Sergi Pàmies ––singular, concreta i plàstica–– és important en el panorama de la literatura catalana.