Tornar als orígens, als primers escrits, és potser una manera intrèpida d’avançar, de començar un nou camí inesperat que, tanmateix, es presenta com un repte que cal superar i, així, enllumenar la foscor que ens embolcalla. La darrera proposta de Josep Lozano camina sota aquest motiu i, per això, arriba a provocar el lector més indòmit. I encara més, si tenim en compte que ha estat un dels èxits de vendes de la passada Fira del Llibre de València, junt amb les obres del poeta Vicent Andrés Estellés. Lozano ha tornat, és cert, i ho fa d’una manera inesperada, potser no massa atrevida, però interessant, molt interessant.
I és que Després de les tenebres i altres narracions és quelcom més que un treball de selecció que permet l’aparició d’una sèrie de contes breus que volen dir alguna cosa. Cadascun dels treballs, fruit, i dibuix ara, d’una trajectòria sòlida i aprofundida, ajuda a consolidar la qualitat narrativa d’un dels escriptors més reconeguts de les nostres lletres i, alhora, tracta d’esbossar, encara que siga tímidament, una de les nostres consciències més punyents: la condició de l’ésser humà com a punt d’encontre en ell mateix. És així com hem d’entendre l’extraordinari narrador de Sitting Bull o la dolorosa confessió del morisc que sent la mort a cada pas a El rei Turigi; o, més encara, les divagacions metafísiques que omplen el pensament (sic) del narrador que, malgrat el costum, decideix relatar el peculiar Memorial de P.. Després de les tenebres i altres narracions és, definitivament, un recull intrigant sobre les formes de la soledat, com a llast d’una existència dura i desemparada; per això, el mateix procés d’escriptura es torna, per uns moments, un bàlsam de salvació, de descobriment de la catarsi que provoca la comunicació, l’expressió dels sentiments i la creació d’un món, el de cadascun dels protagonistes, envoltat de tristesa i crueltat.
La riquesa expressiva de Lozano se subordina, en aquests casos, a l’expressió profunda, gairebé personal, d’un procés narratiu unit a l’experiència humana, al seu desenvolupament cognitiu. Llegim, escrivim, parlem – ens comuniquem, al capdavall – per explicar-nos i explicar a la resta allò que hem passat, que hem sentit, en un moment transcendental de la nostra vida. La literatura en general, i els contes de Lozano en particular, “imita” aquest devenir constant i situa el narrador en un límit inefable gràcies al qual descobrim i entenem el món que ens envolta.
La soledat, per tant, és l’eix temàtic argumental que ordena el recull de Lozano i, alhora, el recurs mitjançant el qual l’escriptor desenvolupa tres línies narratives característiques de l’autor: la narrativa històrica, acompanyada d’un treball dels personatges allunyat dels convencionalismes que regeixen el gènere literari; la figuració de la realitat local, com una crònica d’un temps i d’un món concrets (els de la comarca de la Ribera) amb una vocació testimonial; i la figuració del somni, entesa com la construcció d’una «nova» realitat on tenen cabuda fenòmens estranys i percepcions fantàstiques com a fruits de l’experiència humana (i, per tant, racional i no màgica) del somni o la imaginació.
Aquests criteris, amplament desenvolupats per la crítica, troben l’efectivitat pràctica més directa en el desenvolupament dels personatges al llarg de l’antologia. En efecte, en tots els casos es tracta de narradors directament afectats pel color agre i encomanadís de la soledat, per la qual cosa la seua actuació, la seua reacció enfront dels estímuls que viuen és del tot reaccionària i, fins i tot, amb un punt dramàtic elevat que recorda els referents més coneguts i, alhora, presenta una nova mirada, una nova alternativa que accentua el desenvolupament de la narració (sobretot, en els casos de Les dents o Walata). Certament, escrivim per deslliurar-nos d’una soledat que, fidel, ens acompanya gairebé a cada moment de la nostra vida i que, in extremis, ajuda a explicar les obsessions que semblen regir el pensament paranoic de Croissant o el preciosisme i l’elegància que caracteritzen el bellíssim relat de Laodamia, com si es tractés d’un miratge…
Tanmateix, el recull de Lozano no és mancat d’un dels principals problemes de les antologies narratives, precisament aquell que més beneficia l’autor: el d’una acusada evolució narrativa creixent i, per això mateix, notòria a cada pas. Aquest fet provoca, doncs, que en alguns casos les tècniques i estils narratius emprats s’acosten a l’estil de les provatures estilístiques i que el desenvolupament dels relats siga un tant inestable, a pesar del tractament temàtic dominant que té.
El llibre conté una introducció de la professora de la Universitat de València, Carme Gregori Soldevila, qui repassa les línies narratives de l’obra de l’escriptor d’Alginet, desenvolupades amb profunditat per altres estudiosos (Vicent Salvador i, més notòriament, Vicent Simbor) i argumenta sòlidament les característiques narratives, tècniques i temàtiques que podem descobrir al llarg del llibre.
Amb Després de les tenebres, Josep Lozano sembla tornar a l’exquisidesa que ens va deixar, a les noves generacions de lectors, Crim de germania (1980) i això, ben vist, és una molt bona notícia perquè recupera el gust d’una narrativa breu fortament estructurada, animada per un tractament dels personatges dirigit a consolidar el desenvolupament adequat del gènere, i introdueix noves expectatives que deixen entreveure que, en efecte, post tenebras, no hi pot haver cap altra cosa que no siga l’efecte refulgent de la llum.
Josep Lozano
Després de les tenebres i altres narracions
Introducció de Carme Gregori Soldevila
Edicions Bromera
Fes-te subscriptor de Núvol
Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges
-
Participa en sortejos setmanals i guanya llibres
-
Rep la revista anual en paper
-
Accedeix a la Biblioteca del Núvol
-
Aconsegueix descomptes culturals