L’illa sense temps, el postnoir d’Esperança Camps

Esperança Camps té molt clar que no vol fer una novel·la negra, sinó que motius esfereïdors com un assassinat de tisores al cap són tan sols un pretext, una excusa de luxe per parlar d’allò que coneix.

L’illa sense temps, de l’autora menorquina Esperança Camps, és l’exemple perfecte d’una novel·la no negra que negreja i griseja i que pot rebre sens cap mena de dubte l’adjectiu de postnoir. 

Esperança Camps | Foto Prats i Camps

Una ficció que sorgeix d’un fet real: una dona assassinada amb unes tisores clavades al cap. Esperança Camps va conèixer la notícia i de seguida es va sentir molt impressionada. I aquesta seva lògica impressió va concretar-se en un impuls literari que avui té un títol: L’illa sense temps. Quina sort per als lectors que la notícia li causés impacte.

L’illa sense temps és Menorca, és clar. El lloc de naixement de l’autora de la novel·la, tot i que fa anys que viu a València i que ara, en aquests moments, ostenta el càrrec de Consellera de Transparència, Participació i Cultura del Govern de les Illes Balears.

El llibre és fantàstic, amb la personalíssima veu de Camps, que tothom que l’hagi llegit pot segurament identificar. Una prosa pausada, sense diàlegs, feta de constants analepsis i prolepsis, farcida de detalls, engrescadora, a mig camí entre el cultisme i el col·loquialisme, treballada, intensa. Camps sap molt bé allò que vol dir, i excel·leix com ningú en mostrar-nos des de dintre la condició humana. Sense eufemismes ni embuts, però amb la dosi justa de tot. El seu no acabar les frases, les seves ambigüitats ben dirigides, el seu donar certes coses per enteses sense explicar-ho tot, però amb la seguretat que tots les entendrem… No és fàcil. Només una gran autora, que domina molt la llengua i el tempo literari, pot escriure com ella.

Esperança Camps té molt clar que no vol fer una novel·la negra, sinó que motius esfereïdors com un assassinat de tisores al cap són tan sols un pretext, una excusa de luxe per parlar d’allò que coneix. La seva illa, el món tancat i mediocre en el qual ens belluguem, la foscor de la societat, la terrible dualitat de la naturalesa humana.

He gaudit extraordinàriament amb aquesta lectura. Enhorabona, Esperança. Em trec el barret.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació