L’home pla, tot agafant relleu

7.12.2014

En Marcel·lí Moll és el protagonista de L’home pla (Edicions del Periscopi), de Carles Zafon. En Marcel·lí Moll, l’home pla com un full del llibre que protagonitza, tot d’una sent la necessitat de saber qui és en realitat, més enllà del paper que li ha estat atorgat en la novel·la que protagonitza: El gran amor del senyor Moll.

Carles Zafon i Llopis | ©Elisenda Zafon

Carles Zafon i Llopis | ©Elisenda Zafon

I en Marcel·lí Moll, com qualsevol de nosaltres que es faci aquesta pregunta: qui sóc?, per esbrinar-ho fa un pas endavant, fa una cosa no gaire corrent, que és saltar del llibre, posa els peus a terra per entrar en l’anomenat món real. Com es recordarà, aquesta aventura que, es miri com es miri, té una preocupació filosòfica de fons, té el precedent en l’obra de teatre Sis personatges en busca d’autor, de Luigi Pirandello, Premi Nobel de Literatura 1934.

En Marcel·lí Moll, en principi un home pla, és a dir, amb un caràcter poc esculpit per part del seu autor, l’escriptor Ferran Armengol, desembarca en la biblioteca d’un gran lector com és en Bonaventura Batet, un home tímid i solitari que fa de cobrador nocturn en el peatge d’una autopista. En l’aïllament que proporciona la cabina, el senyor Batet llegeix i llegeix, gairebé només interromput a altes hores de la matinada per la salutació de la conductora d’un Peujot blanc, que acabarà tenint lloc en el cor d’en Bonaventura Batet, l’improvisat amfitrió d’en Marcel·lí Moll després que aquest hagi desembarcat a casa seva i hi faci vida.

En la seva obra, l’autor Pirandello es va voler enfrontar als seus propis personatges tot donant-los, com tot escriptor voldria fer, una ànima. Aquesta és la feina del demiürg segons la filosofia de Plató, i a la qual tot creador voldria acostar-se. Però a vegades els personatges resulten plans, no acaben de tenir volum, més encara: no acaben de tenir aquella vigoria i aquell alè espiritual que els fa versemblants respecte dels humans.

Però també pot ser, i això és la literatura, el lloc on tot és possible, que els personatges plans creixin i agafin relleus insospitats, com és el cas del personatge creat per Carles Zafon en el seu llibre. En l’entramat d’aquesta novel·la hi ha en Marcel·lí Moll, el personatge d’El gran amor del senyor Moll, el seu autor, en Ferran Armengol, un científic que escriu novel·les, i el lector amatent, en Bonaventura Batet, que tantes semblances té amb en Marcel·lí Moll.

Els tres personatges són pura ficció, sí, però mai no se sap on comença una cosa i l’altra, o on acaba una cosa i l’altra, i en quin moment realitat i ficció s’entrecreuen i es fecunden, com és el cas d’aquesta novel·la, L’home pla, que un cop començada no es pot deixar sense enyorar l’home pla que a mesura que van avançant els capítols va agafant dimensió. Tanta dimensió agafa l’home pla que fins i tot es dota a ell mateix d’una ànima prou compassiva com per prendre decisions de gran transcendència, ja que aquest home pla, en Marcel·lí Moll, acaba intervenint en la resolució de la novel·la L’home pla.

En L’home pla, i més enllà dels enjòlits que presenta una història en la qual els límits entre realitat i ficció són volgudament permeables, Carles Zafon medita en veu alta sobre el fet de llegir, i sobretot, de l’ofici d’escriure. Escric perquè només puc participar de la vida real modificant-la, ens recorda Zafon a través de les paraules d’un altre escriptor, Orhan Pamuk, Premi Nobel de Literatura 2006.

Certament l’escriptura permet la recreació de la vida. Però, ¿què passa quan és un personatge pla el qual, tot agafant relleu i prenent decididament la veu de l’autor, acaba reescrivint no només la seva vida sinó també la del seu autor i la del lector? Aleshores l’home pla, tot aixecant-se de forma tan colossal per sobre dels peus de paper, es converteix en la figura del demiürg platònic, un déu creador i autor de l’univers sensible, en aquest cas, un univers literari.