L’home nu desperta passions a París

4.12.2013

Aquest hivern, París s’ha vestit de nu. De nu masculí a ritme d’art. La proposta del Musée d’Orsay, Masculin/Masculin, acompanyada d’una potent campanya de marketing, no ha deixat indiferent ni a mitjans ni a públic.

 

Faune adormit, detall Bouchardon 1730 © Musée du Louvre/P. Philibert

 

Però al marge dels gran pòsters del bell Mercuri de Pierre et Gilles i l’atracció que generen per defecte aquest tipus de temàtiques (cos, nu, plaer, sexe), què ens ofereix l’exposició de moda a la ciutat de les llums?  Segons paraules d’un dels comissaris, Guy de Cogeval, la mostra va néixer a partir de la que el Leopold Museum de Viena va fer l’any passat, però amb un caràcter més internacional i amb un tractament divers motiu principal: el nu masculí en l’art, del 1800 fins als nostres dies. Segons una espectadora, el millor, més enllà del gaudi estètic inherent a la passarel·la de bellesa que suposen cossos en tot el seu esplendor i en abundància de materials i formats, és el plantejament. Qui entra, espera un explosió exuberant de carns trèmules, però a més, es troba amb una proposta molt temptadora, en la que es van desgranant temàtiques transversals enlloc de seguir un fil cronològic. Passejant entre pells de pedra, llenç i paper fotogràfic, es poden contemplar els esperats físics que nodreixen els apartats de “El clàssic ideal”, el “El nu heroic” o els atletes de “Els déus de l’estadi” amb exemplars espectaculars com el Fauno Barberini (còpia de Bouchardon del 1730) o provocatius, com els futbolistes de “Vive la France”, de Pierre et Gilles. D’envergadura més filosòfica, a ’”Im natur”, es passa de la preocupació per l’harmonia del cos a aquella de l’ànima, de la mateixa manera que el “Cos gloriós” se centra en figures considerades més o menys sagrades com Sant Sebastià o el mateix Crist.

Però sense dubte les sales més interessants són aquelles que exploren l’altre cara de la moneda. “El dolor” o “Sense prejudicis” mostren obres que doten al nu de quelcom misteriós, existencial i a vegades turbulent. Autoretrats de vellesa d’artistes com Schiele o Lucian Freud, i escultures quasi angoixants com l’hiperrealista de Ron Mueck (on veiem el cadàver del seu pare), posen a prova la capacitat de l’espectador per qüestionar el paper real del nu en la societat (ara, abans i en un futur) i també en la pròpia vida.

Pierre et Gilles (nés respectivement en 1950 et en 1953) Mercure 2001 (modèle : Enzo Junior) Photographie peinte, pièce unique H. 117,3 ; L. 87 cm Collection particulière © Pierre et Gilles. Courtesy Galerie Jérôme de Noirmont, Paris

La cirereta és per als temes més polèmics, que els comissaris guarden per al final del recorregut: ”l’Objecte de desig” i la “Temptació del mascle”. Amb un avís per no ferir sensibilitats, les obres són variades sense caure en l’excés de la morbositat fàcil. S’ha de dir però, que es troba a faltar una mostra del desig femení, de l’home que encarna no només l’interès homoeròtic, sinó també els efectes i afectes del mascle despullat en les fèmines. Podria ser que les dones artistes que han tingut la possibilitat de ser-ho (tot s’ha de dir, cosa ben difícil fins quasi mitjans del segle XX) s’hagin centrat més en altres temàtiques? O hi hauria algú que s’atrevís a assegurar que la sensibilitat femenina no se sent atreta pel cos com ho fa la masculina? El debat és obert, com ho és també el que planteja fins a quin punt l’elecció de certes temàtiques que se saben llamineres sorgeixen només d’un interès acadèmic o també de la necessitat de les institucions artístiques públiques de trobar nous públics que omplin les seves sales i les seves arques.

Sigui com sigui, la visita val la pena per a qualsevol tipus de persona: la indiscutible qualitat de les obres delectarà els més exigents amants de l’art i la bellesa, el plantejament no deixarà sense ganes de polemitzar els més crítics conceptualistes i qualsevol curiós podrà trobar el seu nu predilecte. El meu, el de Louise Bourgeois (1911-2010): un irònic “Arc de la histèria” fet de bronze suspès en l’aire que juga amb el significat de la posició que J.M.Charcot (1825-1893) va lligar a la malaltia freudiana (típicament associada a les dones), en el que l’artista substituí el nu femení per un brillant i llustrós cos masculí. Bellesa i crítica en forma de tres-cents seixanta graus.

 

Informació de l’exposició:

Masculin/Masculin. L’homme nu dans l’art de 1800 à nos jours. Musée d’Orsay, Paris, del 24 de setembre de 2013 al 2 de Gener de 2014. Comissariat per Guy Cogeval, président de l’Etablissement public des musées d’Orsay et de l’Orangerie, Ophélie Ferlier, conservateur sculptures au musée d’Orsay, Xavier Rey, conservateur peintures au musée d’Orsay, Ulrich Pohlmann, directeur de la collection photographique du Stadtmuseum Munich i Tobias G. Natter, directeur du Leopold Museum de Viena.

Masculin/Masculin. L’homme nu dans l’art de 1800 à nos jours. (catàleg de l’exposició). Textos de Claude Arnaud, Guy Congeval, Philippe Comar, Charles Dantzig, Damien Delille, Ophélie Ferlier, Ulrich Pohlmenn, Xavier Rey, Jonhatan Weinberg. Musée d’Orsay/Flammarion, París, 2013

Altres articles publicats:

New York Times

El País

ABC

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Francament bò el teu primer article publicat, per lo ben escrit i documentat que está i pèr lo extraordinariament descriptiu, que al meu entendre resulta. Agnés, en-hora-bona, i que derrera aquet en venguin molts mes.

  2. No deixo de preguntar-me en què coi es diferencia la perspectiva homoeròtica de la perspectiva eròtica femenina vers el cos masculí. Jo, si més no, no acabo de diferenciar-les. Potser és que em manca sensibilitat en la mirada.